D’aquí a un temps l’expressió ‘prendre’s la vida amb filosofia’ haurà perdut sentit, els joves no l’entendran. Serà com aquella del ‘disc ratllat’, que només comprenem els qui havíem patit el so dels vinils esquerdats. Com podran entendre les pròximes generacions una expressió que conté un substantiu, ‘filosofia’, que serà aleshores un fet residual, anacrònic? El diccionari explica que ‘prendre’s la vida amb filosofia’ és la manera de representar la saviesa aquell qui sap suportar les vicissituds de la vida. A partir d’ara, haurem d’acostumar-nos a exercir aquesta saviesa sense la filosofia, suposant que això sigui possible.

Faig broma, però no tant. No trobeu estrany que s’hagin sentit tan poques veus en contra de la supressió de l’obligatorietat de la filosofia al batxillerat a tots els estudiants, fossin de lletres o de ciències, com passava fins ara? A mi, la veritat, aquest mutisme no m’ha vingut de nou. Perquè el descrèdit de les humanitats és una cosa que ve de lluny, i quan alguns hem fet el crit d’alerta no hem rebut cap resposta o, pitjor i tot, ens han dit que som en l’era del pensament científic i que la filosofia ja no és necessària.

No penso mirar de convèncer ningú sobre la necessitat del pensament filosòfic. Fa una mica de neguit haver de recordar que sense esperit crític, sense debat d’idees, els més incultes escampen la seva ignorància, les seves limitacions i correm el perill que la societat pensi que, després d’ells, no hi ha res millor. Estem dominats per una estirp d’economistes, de periodistes llepacrestes, de legalistes (jutges, notaris, advocats), de polítics, és clar, de tots aquests que fa anys que generen opinió des dels mitjans convencionals o analògics; aquests que no s’atreveixen a desacreditar la ciència i la tecnologia perquè no hi entenen un borrall, però que són prou arrogants per a voler convertir les facultats de filosofia i lletres en deserts només perquè saben llegir i escriure i s’imaginen que, amb això, ja n’hi ha prou.

L’any 1936, en plena ascensió nazi, Goebbels va firmar un decret en què es prohibia l’exercici de la crítica d’art. Si de cas, només s’admetrien uns informes asèptics que no qüestionessin l’impacte emocional de l’obra. Potser us semblarà que porto l’associació a terrenys massa extrems, però de seguida Bertolt Brecht va escriure sobre aquest decret que, en realitat, allò que es prohibia no era la crítica: ‘La prohibició de la crítica correspon a la prohibició de l’art.’ Ja sé que formalment no estem en un règim dictatorial, però la mesura, no ens equivoquéssim, persegueix una cosa semblant: relegar la filosofia és prohibir el pensament, la raó (que prenc com a epònim de la capacitat de dubtar, del ‘sapere aude’ kantià) i, en conseqüència, endinsar-nos en la mediocritat. (La mediocritat d’aquells que només saben llegir i escriure, no sé si m’explico prou bé.)

No crec que això sigui cap complot, no penso que ens trobem amb decisions premeditades, amb una confabulació en contra de les ciències humanes des de fa molt temps. Això seria atorgar als estòlids que volen prescindir de la filosofia una intel·ligència que no posseeixen. Per això la cosa encara és més perillosa. Si no és possible la conjura, això que vivim és una pèrdua exorbitant de qualitat de pensament, de forma cíclica i perseverant, quasi per perfídia natural. No fa gaire, l’Eulàlia Vintró es queixava amargament de com els diputats al parlament espanyol havien caigut en actituds impròpies d’aquell temple de representació. Us en recordeu d’aquell ‘¿Qué jaleaban ustedes?’ que va proferir la Pilar Manjón a tots els diputats del PP davant dels seus aplaudiments i riallades quan s’estava tractant amb les víctimes de l’11-M? I en el nostre, de parlament? Un dia vaig sentir que el David Fernàndez, en un discurs, citava Adorno i, per un moment, vull pensar que les parets de la cambra es van envigorir, van enfortir-se, sobretot per suportar el que allà és més habitual: el mal ús de la llengua, l’empobriment de l’oratòria, les frases fetes, la liquidació dels veritables raonaments, l’abús de les acusacions interessades (l”i tu més’, per exemple) que no menen enlloc i, ara fa poc, les parlamentàries que masteguen xiclet desmenjadament en comptes d’escoltar el que diuen els seus adversaris amb respecte i, si cal, prenent apunts. Diguem-ho clar: molts d’aquests polítics desganats i mediocres, quan van sentir pronunciar la paraula Adorno, devien pensar en Nadal.

La pèrdua i el descrèdit de la filosofia és acceptar que, per sempre més, les televisions, les ràdios, les institucions públiques siguin envaïdes per tot un seguit de personatges de molt poca categoria. I, cosa que és pitjor, que els nostres fills i els nostres néts no tinguin la capacitat crítica per a trobar les excepcions, que encara n’hi ha (a TV3 fins i tot hi ha el programa ‘Amb filosofia’). No seria hora que els ciutadans exigíssim certs compromisos als partits polítics? Per exemple: que no tornarem a votar cap formació en les pròximes espanyoles o, si és el cas, en unes immediates catalanes si abans no es comprometen a desmantellar el pla de l’infaust ministre Wert. Perquè sense filosofia es pot viure, sí, però acabes semblant un empobrit per més xiclet que vagis mastegant.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb