13.11.2022 - 23:58
|
Actualització: 14.11.2022 - 09:06
Tot plegat ve d’una mentida, que és alhora la prova definitiva que necessita el Tribunal de Luxemburg per a anul·lar el suplicatori que el Parlament Europeu va aprovar, a requeriment de Pablo Llarena, per a retirar la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. La mentida és aquesta que han anat repetint dirigents del PSOE d’ençà de divendres sobre la reforma del codi penal que deroga la sedició però incorpora un nou tipus agreujat de desordres públics: que facilitarà que Puigdemont i els altres exiliats siguin finalment extradits i compareguin davant la justícia espanyola. La fatxenderia de Pedro Sánchez, que ahir va repetir aquesta idea en una entrevista a La Vanguardia, ajuda (novament) la defensa dels exiliats a demostrar que el motiu principal pel qual els van retirar la immunitat va ser la persecució política; que hi va haver fumus persecutionis, el principal motiu de denegació dels suplicatoris contra eurodiputats. I això ho tindran damunt la taula els magistrats del Tribunal General de la UE el 24 i el 25 de novembre vinent.
Però comencem per la mentida. No és cert que una reforma del codi penal com aquesta hagi de facilitar l’extradició dels exiliats pel simple fet que desaparegui el tipus penal de la sedició. El portaveu del PSOE al congrés espanyol, Patxi López, deia: “No hi tornarà a haver santuaris en cas d’atemptats contra l’ordre públic […]. A més, com que el delicte de sedició no existia en la resta de països, la col·laboració amb ells [en matèria d’extradicions] no va ser possible.” Sánchez reblava el clau: “Quan Carles Puigdemont hagi de comparèixer –que compareixerà, n’estic convençut– davant la justícia espanyola, haurà de passar comptes pels delictes comesos el 2017 […]. El delicte de desordres públics agreujats, que és semblant en unes altres democràcies europees, permetria que fossin castigats per la justícia.”
Aquestes afirmacions parteixen de la premissa falsa segons la qual un estat de la UE lliurarà una persona reclamada per un altre estat mitjançant una euroordre pel sol fet que el delicte pel qual és perseguit en tingui un d’equivalent en el codi penal de l’estat receptor de l’euroordre. I no és així, tal com ens han demostrat aquests darrers cinc anys Alemanya i Bèlgica. El cas de Bèlgica és prou revelador: va rebutjar en ferm l’euroordre contra Lluís Puig, que no era pas reclamat per sedició, sinó per malversació, amb l’argument que si el lliuraven a la justícia espanyola corria el risc de veure vulnerats els seus drets fonamentals, concretament el del jutge imparcial i predeterminat per la llei i el de presumpció d’innocència. Ara mateix aquest cas és pendent de sentència al Tribunal de Luxemburg per les qüestions pre-judicials que va presentar-hi Llarena, alarmat perquè la decisió de la justícia belga fixés un precedent per a la resta d’exiliats.
Slesvig-Holstein retrata Sánchez
Però el cas d’Alemanya, que el 2018 va rebutjar l’extradició per rebel·lió o sedició de Carles Puigdemont, és encara més clar per a entendre la mentida de Pedro Sánchez. Si el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein no va acceptar el lliurament de Puigdemont per rebel·lió o sedició no fou pas perquè aquests tipus penals no encaixessin dins el codi penal alemany, sinó sobretot perquè no veia delictius els fets pels quals era reclamat, ni del punt de vista dels desordres públics ni de l’ordre constitucional, que són els béns jurídics que protegeixen, respectivament, la sedició i la rebel·lió.
La resposta dels alemanys fou que el referèndum del Primer d’Octubre s’emmarcava en un dret democràtic de llibertat d’expressió, i que no hi havia hagut cap iniciativa violenta ni cap pla per a derrocar l’ordre constitucional espanyol violentament. I que en cap cas Carles Puigdemont no havia encoratjat accions violentes, ben al contrari.
La sentència és molt contundent, i paga la pena de recordar-la: el tribunal deia que no veia enlloc la violència de la rebel·lió ni del seu equivalent alemany de l’alta traïció; fins i tot, examinava un altre delicte del codi penal alemany, el de la pertorbació de l’ordre públic, per si els fets que descrivien Llarena i la fiscalia hi encaixaven. Però tampoc. Perquè hi mancava la violència i la voluntat d’organitzar actes violents per a la secessió o per a l’alteració de l’ordre constitucional espanyol. Hi ha un parell de fragments del text dels jutges alemanys que són molt clars. El primer: “Resulta dubtós que el reclamat hagi perseguit l’objectiu de la separació de Catalunya de l’estat central espanyol ‘amb violència’. De la documentació presentada es desprèn que el reclamat pretenia aconseguir la legitimació d’una separació precisament amb mitjans democràtics, en concret mitjançant la celebració d’una votació.” I el segon, en què destaca el tarannà pacífic de Puigdemont: “El reclamat no tenia intenció de cometre desordres. Al contrari, en repetides ocasions va insistir en la necessitat d’actuar d’una manera pacífica. No fou ‘incitador intel·lectual’ d’actes violents. Tampoc no hi ha cap ‘pla d’acció per a actes violents’ dissenyats per ell, com reconeixen les autoritats espanyoles en les seves al·legacions.”
Fumus persecutionis de llibre
El tribunal alemany sí que va estar disposat a lliurar el president perquè fos jutjat pel delicte de malversació, no pas perquè considerés que s’havia comès aquest delicte, sinó perquè trobava que els fets eren dubtosos. Llarena no ho va acceptar, perquè si tenia Puigdemont al Suprem només per malversació tot el muntatge del judici contra el procés amb l’acusació de rebel·lió s’esfondrava.
Ara, amb la sentència de Slesvig-Holstein a la mà es fa evident d’ençà de l’estiu del 2018 que el fet de mantenir un procediment penal contra uns dirigents polítics i socials per aquells fets és un cas prou clar de persecució política. Perquè hi ha, si més no, la justícia d’un altre estat de la UE, que és ni més ni menys que Alemanya, que diu que allò fou un exercici de drets pacífic. Tots els esdeveniments polítics i judicials posteriors, ja fossin accions o declaracions, tant judicials com polítics, ho han anat demostrant, amb moments tan memorables com la promesa electoral de Pedro Sánchez (justament de Pedro Sánchez) en la campanya de la tardor del 2019 de portar Puigdemont a l’estat espanyol perquè fos jutjat i castigat, tot vantant-se de tenir control directe sobre la fiscalia per a poder-ho fer.
Tots aquests fets són explicats ben detalladament en els centenars de fulls d’al·legacions de les defenses dels exiliats en el Tribunal de Luxemburg en la causa contra el suplicatori que els va retirar una part de la immunitat com a eurodiputats. L’informe aprovat pel Parlament Europeu el març de l’any passat deia: “No hi ha cap evidència de fumus persecutionis (‘indici de persecució’), és a dir, d’elements que indiquin que la intenció subjacent del procediment judicial pugui ser la de perjudicar l’activitat política del diputat i, per tant, el Parlament Europeu.”
Els exiliats volen demostrar la contrària a la justícia europea, i Pedro Sánchez els hi ajuda amb les seves declaracions, quan diu d’una manera que s’entén perfectament que un dels propòsits d’aquesta reforma és d’aconseguir-ne l’extradició perquè “passi comptes pels delictes del 2017”. Això ho diu el president del govern de l’estat que el reclama. No hi ha cap motivació política més evident en un procediment penal obert contra algú.
Però, a més, el sol fet de reformar el codi penal pel que fa a la sedició és un reconeixement explícit que tot el procés judicial contra els presoners polítics i els exiliats s’ha fet d’una manera antidemocràtica. I, si bé aquest debat ja va començar abans que s’aprovés el suplicatori al Parlament Europeu, ara ja consta per escrit, en un document conjunt dels partits que formen part del govern espanyol, que l’aplicació pràctica de la sedició (és a dir, en la condemna contra els presoners i en l’activació d’euroordres contra els exiliats) ha vulnerat principis democràtics de protecció efectiva de drets fonamentals.
Hi diu ben clar l’exposició de motius de la proposició de llei del PSOE i Unides Podem per a reformar el codi penal –que de segur que arribarà als jutges de Luxemburg–, quan exposa què s’ha fet tot aquest temps, també contra tres eurodiputats: “No es pot passar per alt el fet que la comissió d’aquest delicte pot presentar-se vinculada en el seu desenvolupament a l’exercici de drets i llibertats fonamentals com el dret de reunió o la llibertat d’expressió. Sobre això, convé d’evitar un possible efecte dissuasiu sobre l’exercici d’aquests drets i llibertats constitucionals, de manera que es fa particularment necessari de precisar quina és exactament la conducta castigada i de quina manera lesiona o fa perillar el bé penalment protegit.” I encara més: “La recent aplicació d’aquest precepte ha posat de manifest imprecisions normatives de dubtosa compatibilitat amb el principi de legalitat penal i el principi de proporcionalitat. Unes imprecisions, a més, que s’afegeixen al caràcter obsolet i mancat de reflex en la legislació dels països europeus del nostre entorn jurídic.” Més clar, l’aigua.
