Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és escriptor, editor, agitador cultural i moltes coses més, entre les quals es destaquen les seves col·laboracions com a periodista cultural de VilaWeb. És gran de mida, és gran en humanitat i un dels grans de la nostra vida cultural, que aborda des de la posició del qui pica pedra amb escarpra i sense protecció. Gran lector, és un pou de coneixement literari però també d’història. La vida l’ha decantat a convertir-se en un referent important de la novel·la negra al nostre país. Una gran capacitat de treball i la velocitat són els seus aliats i alhora poden ser els seus enemics. Quan tot just estrena la quarantena és obvi que la maduresa li prova. Hotel Metropole, la novel·la que acaba de publicar, n’és un bon exemple, però també ho són el seu assaig Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora) i la novel·la L’imperi dels lleons, guanyadora del premi València Negra del 2017.

Aquest dimarts 13 de novembre Sebastià Benassar presentarà la novel·la a les set del vespre a l’Espai VilaWeb de Barcelona, en un acte obert a tot el públic.

Hotel Metropole és una novel·la  especial?
—Totes les novel·les són especials per a un escriptor, si més no les que no són producte d’un encàrrec (i fins i tot aquestes poden esdevenir especials). Però sí que és cert que en aquesta s’uneix una passió, Lisboa, amb el desig de fer la unió entre els dos vessants que faig servir a la meva literatura, la novel·la negra i la novel·la cultural. El resultat és aquesta novel·la d’espies que abasta un arc cronològic molt gran en un espai molt petit.

Què la diferencia de les altres?
—Que va ser escrita completament a mà en un quadern especial, un caderno azul, de la marca Firmo, que m’agraden molt. L’escriptura a mà és molt més pausada i especial que no pas amb l’ordinador.

En què ens hem de fixar?
—Des del punt de vista literari, torno a incorporar un tret que identifica una part important de les meves obres, que és l’ús de la segona persona. I sobretot ens hem de fixar en els personatges secundaris: tots tenen un paper destacat en la història i tots poden tenir un final o diversos segons el gust del lector, que ha de ser també partícip en la història.

Per què l’Hotel Metropole? Hi heu estat? Què simbolitza?
—Perquè em semblava fantàstic que en un sol lloc poguessin coincidir nazis, aliats i jueus, tal com feien, per exemple, al casino d’Estoril, i que ningú no n’hagués escrit encara cap història. No hi he dormit, però he estat unes quantes vegades al bar de l’hotel. Simbolitza els grans hotels de ciutats importants immortalitzats en la literatura i en el cinema clàssic.

El vostre llibre és un homenatge a les dones espies?
—I tant. I a les que no són espies també. Però no entenc per què la dona en aquestes literatures i cinema sempre ha de ser la femme fatale o la secretària mosqueta morta. No és veritat, hi va haver moltes dones que espiaven. Per exemple, Josephine Baker emprava les seves actuacions a Lisboa per recollir missatges per als aliats, que desava als sostenidors.

Què representa Lisboa per a vós?
—És un lloc de felicitat absoluta. Hi he estat molt feliç, a Lisboa.

I a la novel·la?
—És una ciutat absolutament diferent d’allò que tothom pensa. Lisboa, durant la Segona Guerra Mundial, va ser una de les poques ciutats europees que podia tenir la llum oberta durant la nit. Hi funcionaven els cabarets –els pocs que hi havia– i es va modernitzar enormement amb la presència de tots els expatriats que acabaren en un país neutral molt singular. Formalment, el govern era dictatorial i feixista, amb Salazar, però l’aliat principal tradicional que tenia era Anglaterra, de qui depenia econòmicament. Tot això ho complicava molt. Lisboa era un refugi més o menys segur per a qui podia arribar-hi. I encara era una gran capital.

Anar a la Viquipèdia i mirar què heu escrit fa impacte? Sembla que escrigueu totes les hores del dia? Per què escriviu?
—Bé, és el meu ofici, combinat amb el periodisme. He escrit molt, potser massa, però encara no he fet el llibre que em deixi completament satisfet. Escric molt durant el dia, és cert, però perquè és la meva feina. I quan em demanen per què escric, crec que per provocar curiositat en la gent. Si algú llegeix cap llibre meu i en acabat té més preguntes que respostes i sobretot té ganes de cercar respostes a aquestes preguntes em sento molt satisfet, estic allargant la vida d’aquesta persona. El drama és que sovint estem envoltats de cadàvers de divuit anys sense cap mena de curiositat per res.

Quin és el vostre desig literari?
—La cosa que em faria més il·lusió és tenir un gruix de lectors suficient a casa nostra. La cosa més bonica que m’ha passat és que una noia hagi agafat un llibre meu per aprendre català i he de reconèixer que mataria perquè alguna novel·la negra meva es traduís al francès i perquè alguna de les ambientades a Portugal arribés a Portugal i que agradés a la gent d’allà. Penso que Hotel Metropole o Un oceà de memòria serien les adequades.

Quina salut té la novel·la negra d’aquest país?
—És difícil de ser sintètic, però diria que la novel·la negra passa un excel·lent nivell de forma pel que fa a la producció, és a dir a l’escriptura, i que té un problema d’indústria. M’explico. La qualitat mitjana no havia estat mai tan alta (i això no vol dir que no es facin novel·les horribles), i la tirada mitjana de les nostres obres no ha estat mai tan baixa. A la vegada, tenim dos problemes afegits: sovint el lector prefereix novel·la negra traduïda (i sovint, malauradament, al castellà) i no s’adona que els autors nòrdics que ens arriben ara ja són de tercera o quarta fila i els mitjans de comunicació, amb honroses excepcions, sempre fan més cas d’allò que ve de fora que no d’allò que produïm aquí. Sigui negre o no negre. Perquè ens entenguem: quan ve Paul Auster a presentar el mateix llibre de sempre entre dues tapes diferents, tots els mitjans correm a entrevistar-lo. I en canvi quan publica un Joan Todó, una Mar Bosch o una Esperança Camps som poquets que els donem visibilitat.

Entre les moltes feines que feu, organitzeu Tiana Negra? Per què? Com és que hi ha tants certàmens al país?
—Tiana Negra va ser un encàrrec i un repte. A la Setmana Petita del Llibre en Català, entre el públic, hi havia la batllessa de Tiana, Esther Pujol. Jo vaig fer un dels meus clàssics exabruptes públics denunciant que en català no hi havia cap festival i que als catalans, al BCNegra, ens fotien a l’hora de la migdiada. I ella em va dir que si volia teníem un poble a disposar. Jo al principi pensava que anava de verbes, però tres mesos després naixia Tiana Negra. L’objectiu era donar visibilitat als escriptors de novel·la negra en català. I crec que ara que arribarem a la setena edició l’objectiu s’ha complert. Quan Tiana va començar, als Països Catalans només es feia la BCNegra, Febrer Negre a Mallorca i Mayo Negro a Alacant. Cap no era exclusivament en català. Ara a casa nostra es fan, si no m’he descomptat, festivals a Tiana, Barcelona, Lloret, Cubelles, l’Espluga de Francolí, Sant Cugat, Sant Feliu de Llobregat, Lleida, les Borges Blanques, Vilassar de Mar, la Vall d’Aran, Morella, Castelló, València, Ontinyent, Alacant, Palma. La immensa majoria són posteriors a Tiana. Jo sempre dic que un festival de novel·la negra ben fet és una fórmula d’èxit: tens junts escriptors del gènere negre més llegit debatent sobre baixes passions i literatura. No pot fallar sempre que es faci amb un mínim d’intel·ligència i rigor.

Heu dedicat un llibre a Pedrolo. Per què en sou admirador?
—N’hi ha molts motius, però Pedrolo em va fer descobrir la literatura adulta, per exemple. L’admiro per la modernitat absoluta de la seva obra, perquè no es va deixar subornar per les modes, sinó que ell tenia un pla i escrivia sempre allò que volia, perquè és un escriptor molt prolífic i capaç de tocar tots els gèneres i perquè la seva ambició no tenia límits.

Què li devem?
—Un model referencial de pensament per a l’independentisme: heterodox, marxista, d’esquerres, feminista, anticapitalista i antipatriarcal. I li devem una obra literària de gran vàlua, molt moderna, amb la incorporació de grans models europeus i americans que no s’havien fet mai. Li devem també la fidelitat absoluta al país.

Què no us n’agradava?
—Jo no el vaig pas conèixer. Però per ventura la cosa que menys me n’agrada és aquest entotsolament que va practicar sempre.

Sovint demaneu a les vostres entrevistes si els escriptors viuen de la seva obra. És el vostre objectiu?
—Jo crec que hauria de ser l’objectiu de qualsevol escriptor professional, escrigui en la llengua que escrigui. I en català no hauria de ser cap excepció. Hem de pensar si, quan arribi la independència, volem tenir un país amb escriptors o sense escriptors, quin ha de ser la importància de la literatura en el futur país –i, per extensió, de la cultura– i si volem que hi hagi escriptors professionals o no. Jo aspiro a ser-ne i a viure en algun moment dels meus llibres, perquè de la literatura ja en visc, és a dir, de fer tot allò que es fa entorn de la literatura si es vol sobreviure: periodisme, traduccions, direcció de col·leccions, conferències, cursos, direcció de clubs de lectura, informes editorials, feina en fires, gestió cultural… Tot això és fantàstic, però lleva temps per a fer allò que ha de fer un escriptor, que és llegir i escriure. Nosaltres ens trobem abocats a viure precàriament, fent moltes hores de feina per a tenir un sou justet. I quan dic ‘nosaltres’, em refereixo a tothom que treballa en la cultura en aquest país.

Quan us veig tan atrafegat fent mil tasques penso si allò que més falta us fa és temps?
—Sí, i tant. Enyoro quan vivia a Lisboa i tenia tot el temps del món. Llavors encara no tenia filles i la meva carrera literària era a les beceroles i, per tant, no tenia tantes obligacions. Enyoro poder llegir una tarda sencera entre setmana sense sortir del llit i sense cap remordiment de consciència.

Dormiu?
—Sí. Però no tant com hauria de dormir. Com mig país, d’una altra banda.

Què representa Palma?
—Una ciutat amb moltes possibilitats de ser allò que vol, que sovint no ho és per culpa dels qui la governen. Per sort, amb el batle actual, Antoni Noguera, la ciutat millora força. Palma hauria de ser la gran capital de la Mediterrània i és una ciutat que té molts problemes, especialment en alguns barris. Si les Illes no fossin la zona més espoliada de l’estat espanyol, molt possiblement Palma seria un lloc fantàstic per a viure-hi. Ara em fa molta de pena perquè molts llocs de la meva infantesa ja no existeixen.

Barcelona?
—És el lloc on visc, però segurament me n’hauré d’acabar anant. La gentrificació al barri de Gràcia ens expulsa –parlo com a gracienc consort, en aquest cas– i la precarització del món cultural no hi ajuda gens. D’una altra banda és una ciutat com més va més insegura i menys humana, que crec que va perdent una bona part de la seva essència. Tot i això, no deixa de ser un dels llocs més bonics i fascinants del món.

Lisboa?
—Si no haguéssim tingut fills, segurament seria el lloc d’on no hauríem tornat mai. La vida era massa amable i massa fàcil, però malauradament es va convertint en una ciutat per a vells, amb poques ofertes laborals. Culturalment, és una ciutat encisadora, però la vida allà, si ets portuguès, és molt dura.

Quina de les tres us quedaríeu?, o amb què de totes tres faríeu una ciutat?
—Em quedaria amb la mida de Palma, que trobo ideal; amb l’avantguarda de Barcelona i la capacitat de posar-se al capdavant de tot plegat quan cal. I em quedaria amb gairebé tota l’essència dels barris de Lisboa i sobretot amb la seva calma i amb el fet que quan entres en un lloc la gent encara saluda.

Sou un escriptor que llegeix molt. Quins tres llibres ens recomaneu?
—Hi ha escriptors que llegeixen molt més que jo i, sobretot, conec lectors que llegeixen molt més. Jo em quedo amb L’illa del tresor, el meu llibre preferit de tots els temps, amb el Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, que em sembla un monument literari, i amb tota la sèrie ‘Temps obert’ de Manuel de Pedrolo. Ara, també hi afegiria tota l’obra de Roberto Bolaño, d’Antonio Lobo Antunes i de Carson Mc Cullers.

I els vostres escriptors preferits?
—Aquesta és una de les preguntes de resposta inacabable. Et diria que va a èpoques, però que Roberto Bolaño hi surt sempre. També hi apareix sempre un llibre: L’illa del tresor. I entre els nostrats, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver. I és clar, els portuguesos. Molts. De Lobo Antunes a Dulce Maria Cardoso.

Diuen que teniu un gran olfacte literari?
—No sé qui ho diu, però jo no puc valorar-ho. Sí que és cert que un lector professional detecta de pressa les potencialitats d’un llibre. I per dirigir una col·lecció editorial això s’ha de tenir.

A més a més d’escriptor, traductor, periodista i gestor cultural… teniu una revista, Bearn, per pur plaer. Què és Bearn?
—Era un refugi. En un moment en què en periodisme en Carles Domènec i jo no podíem fer el que ens agradava, vàrem crear Bearn, per parlar de literatura en general. Era el que ens hauria agradat trobar al suplement cultural dels diaris. El fet cert és que ara tots dos podem fer el periodisme que ens agrada i la tenim un poc més abandonada, però de tant en tant continuem fent periodisme d’autor. Això és Bearn, una revista de promoció de la literatura i del periodisme cultural que fem quan ens ve de gust.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb