07.02.2022 - 21:50
|
Actualització: 08.02.2022 - 16:12
Diumenge el diari La Vanguardia, sota una fotografia del president Carles Puigdemont, publicava un llarg article amb un títol sorprenent: “La burgesia catalana i l’independentisme exploren una possible entesa política“. Sorprenent venint d’on venia, supose que això ja s’entén.
Una volta llegit l’article, ja es veia de seguida que tot era molt exagerat. La presumpta “entesa” es limitava en realitat a una reunió de Sánchez Llibre amb el president Puigdemont a Brussel·les “no revelada fins ara”, reunió que el diari només podia adjectivar de “dilatada” i que en realitat va ser més que freda; a un dinar de fa mesos del president Aragonès amb la direcció de Foment del Treball, “que tampoc no va transcendir públicament”; i a algunes reunions del dirigent d’ERC Oriol Junqueras, també amb Sánchez Llibre i amb alguns altres empresaris, reunions en què Junqueras es va negar a acceptar les peticions que li feien perquè s’entengués amb el PSC. Més pa que formatge.
La cosa, l’anècdota, no donaria per a més si no fos perquè delata, i precisament en el diari de la “burgesia catalana”, la desesperació creixent d’aquell grup de gent que es va posar en el costat equivocat el primer d’octubre del 2017 i que ara paga cara la conseqüència dels seus actes.
Durant dècades, aquest sector de la societat catalana havia viscut passablement bé a Madrid, gràcies al conflicte. Immers en un conflicte nacional permanent, l’estat espanyol va aprendre ja fa més de cent anys a jugar amb una doble baralla: els polítics en una mà i els empresaris en una altra. El “catalanisme” tenia així dues cares i els governs espanyols de torn, per això mateix, tractaven les empreses i els empresaris catalans amb una deferència excepcional, singularitzant-les. Singularitzant-les pel que eren, però sobretot, sobretot, perquè els veien com a representants d’alguna cosa més que el seu negoci. La Caixa, per a posar un exemple fàcil d’entendre, no era un banc com els altres. I no la podien tractar, en conseqüència, com als altres. De manera que fins que no se’n va anar de Barcelona i va deixar de ser “la catalana”, sempre va estar a recer de les maniobres i fantasies del sector i dels governs successius.
Tanmateix, el referèndum d’autodeterminació, la proclamació de la independència i el 155 van significar, també, un gran canvi en aquesta relació. Això que La Vanguardia en diu la “burgesia catalana” es va girar d’esquena a la seua gent i va esdevenir una peça clau de l’atac dissenyat de Madrid estant contra les aspiracions democràtiques dels ciutadans. I aquest va ser un gest amb el qual, sabent-ho o no, van cavar la seua tomba.
Perquè ara resulta tan evident que la “burgesia catalana” ja no representa el “catalanisme” que simplement els seus serveis han deixat de ser atractius i necessaris a Madrid. I amb això s’han acabat les deferències amb els empresaris catalans, aquelles llargues converses sobre què passava durant les quals ells sempre trobaven l’ocasió de presentar aquest dossier o aquell, aquest negoci o l’altre.
Entenguem-nos: la “burgesia catalana”, de fet, no ha representat mai massa, en l’època contemporània, el catalanisme, com a fenomen popular. Però és veritat que era creïble quan afirmava tenir una certa capacitat d’intervenció sobre el catalanisme, per a mirar d’acostar-lo a posicions polítiques de moderació i d’entesa amb Espanya. I era precisament això, i només això, que li donava una condició especial als centres de poder madrileny. Diferent del que tenia un banc, una empresa o un diari, posem per cas, de Guadalajara. O de Múrcia. O de Sevilla. Però ara qui es pot creure, ni tan sols a Madrid, que Sánchez Llibre, que La Caixa, que La Vanguardia mateix, tinguen gens de capacitat de moderar res en aquest país ni cap mena d’incidència o influència sobre el catalanisme, reconvertit obertament en el moviment independentista?
Ells tots sols van matar la gallina dels ous d’or. I per això ara, quan en tasten les conseqüències i s’adonen que ja no pinten res i que són com qualsevol corredor de comerç de Guadalajara, Múrcia o Sevilla, s’espanten i corren a construir fantasmes, fent fer el paperot al seu diari. I fan petar de riure quan proclamen a tota pàgina que “la burgesia catalana i l’independentisme exploren una possible entesa política”, vejam si així a Madrid algú els torna a fer cas i ells tornen a gaudir de les prebendes que hi rebien quan hi havia aquella vella autonomia catalana, la dels Pujol i Maragall, que va desaparèixer la dècada passada. Quina manera de fer el ridícul.
PS: Fins el 31 de març tots els lectors de VilaWeb poden rebre de franc el Diari de la Nit, la publicació que arriba a les deu del vespre a les bústies de correu dels subscriptors, amb les informacions del diari de l’endemà, les opinions i l’editorial. Amb aquesta iniciativa volem difondre una de les eines més importants i reconegudes del servei de subscripció i, alhora, permetre a tots els lectors de fer un tast de la nova maquetació i la nova imatge gràfica del diari, perquè aquest butlletí ja incorpora tots els canvis que aviat es podran veure a la pàgina web i a les aplicacions.
Per a rebre de franc el Diari de la Nit fins el 31 de març, només cal que registreu el vostre correu electrònic ací.
Si ja sou subscriptors de VilaWeb i per alguna raó no rebeu el Diari de la Nit, aviseu, si us plau, a suport@vilaweb.cat.
Qualsevol decisió té conseqüències. Si es van equivocar de bàndol, ara han de pagar el què s’han jugat i han perdut. Paciència i resignació. Pobres burgesos convençuts de la seua gran importància.