‘Salvador Espriu i els seus veïns’, més que una guia sobre el cementiri d’Arenys de Mar

El cementiri d’Arenys de Mar (Maresme), mite literari d’ençà que Salvador Espriu i Castelló el va convertir en el cementiri de Sinera, és dalt del turó de la Pietat, mirant cap al mar. És el paisatge on el poeta va bastir una part de la seva obra i va construir “una petita pàtria”, un lloc on “els morts riuen d’estar sempre junts”, un espai entre l’imaginari i el real ple de significat. Ara el llibre Salvador Espriu i els seus veïns, de Pep Quintana i Ignasi Massaguer, editat per Vibop, amb fotografies de Xavier Salbanyà, va més enllà d’una estricta guia i es converteix en una bona companyia per a conèixer aquest indret.

Tal com expliquen els seus autors, el llibre neix de la doble necessitat d’explicar la Sinera espriuana i de difondre el patrimoni cultural i immaterial d’aquest cementiri, que qualifiquen de “museu a l’aire lliure obert al mar”, en referència als monuments funeraris fets per artistes com Josep Llimona, Venanci Vallmitjana, Frederic Marès o Joan Barrera, també arenyenc, entre més. El llibre té voluntat literària i juga en alguns casos amb els límits de la realitat i la ficció, quan les històries del cementiri ho permeten, i afegeix emoció i misteri a alguna de les narracions. Si bé avisen que el llibre no vol ser ni exhaustiu ni erudit, sí que hi ha una tasca de documentació dels personatges enterrats en el cementiri, els veïns d’Espriu, vaja, i s’hi explica qui són i per què hi són. No us penseu pas que són pocs, la llista de veïns és extensa i d’allò més variada, perquè Quintana i Massaguer no han resseguit únicament les petjades de persones reconegudes pel seu llinatge o per les seves obres, sinó que hi han incorporat un bon grapat de personatges i històries populars que donen un color únic al llibre.

30.000 visites o l’art d’explicar Espriu

Quintana i Massaguer han fet la ruta al cementiri d’Arenys de Mar a més de 30.000 persones, moltes de les quals estudiants, una xifra remarcable. El dia de la presentació del llibre, una veterana professora de literatura d’institut explicava com n’havien estat, de profitoses, les visites al cementiri per als seus alumnes: “Tots volien repetir-la”, explicava amb alegria, perquè no sempre passa, això, en una visita cultural. I és que els autors, espriuans de mena, són uns experts a l’hora de fer conèixer la poesia d’Espriu i, sobretot, de despertar-ne la curiositat, i en això el llibre reïx. Ho fa amb fragments i petites pinzellades que desperten interès, que ajuden a fixar-se i a lligar caps. També conté indicacions, com ara, des d’on s’ha de mirar un dels paisatges de Sinera que segur que ha emocionat  més gent. És el que canta Raimon amb l’entonació justa a “He mirat aquesta terra”, del Llibre de Sinera, i que comença així: “Amb la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença a tremolar / he mirat aquesta terra…”

Veïns il·lustres

Com hem dit al començament, el cementiri és ple de veïns il·lustres, que com expliquen Mònica Huguet i Jaume Vilalta en el pròleg del llibre són, sobretot, del segle XIX i primera meitat del segle XX. De tots els il·lustres, potser la història que sobresurt més és la del poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que va morir l’any 1938 a vint-i-quatre anys al Sanatori del Brull al Montseny, on va ser enterrat fins el 1958, any en què aquest cementiri es va traslladar de lloc. Arran d’aquella situació prou difícil, Espriu, gran amic del poeta mallorquí, va cedir un nínxol de la seva propietat perquè hi descanses la despulla de Rosselló-Pòrcel. Hi van ser fins l’any 1978, quan va ser traslladat definitivament al cementiri de Palma. Ara la despulla d’Espriu són en aquest mateix nínxol, amb una làpida de marbre blanca, de tant en tant acompanyada per alguna rosa vermella o alguna petxina. Aquest nínxol, gairebé imperceptible de tan discret que és, està situat ben a prop de la tomba familiar del poeta.

Hi ha un bon grapat d’arenyencs que també són ressenyats en el llibre, des de bisbes a indians. Entre el món de la cultura, hi destaquen els pintors Joan Colom i Joan Barrera; escriptors com Lluís Ferran de Pol, Fèlix Cucurull, Teresa d’Arenys; arquitectes com  Cèsar Martinell, Enric Sagnier, Manuel Valls, i dramaturgs com Josep Maria Arnau i Pascual.

Una història romàntica de debò

Una de les tombes més estimades d’aquest cementiri i que tots els arenyencs coneixen des de petits és la d’Emília Rovira Presses, arenyenca de naixement que es va enamorar d’un cubà i, segons la llegenda, va morir d’amor perquè els seus pares no els van deixar casar i ell tornà a Cuba a començar una nova vida. Els autors del llibre li dediquen un capítol, amb el títol “La gran història d’amor”. Aquesta història té un punt de realitat tangible en una immensa sepultura del cementiri que porta el nom de l’estimada i que té un bust d’ella preciós. Es veu que el seu enamorat, al cap dels anys, quan es va assabentar de la tragèdia, li va retre homenatge encarregant una tomba a París, que ha estat buida durant molts anys, perquè la família tampoc no va deixar que la hi enterressin. La llegenda diu que l’enamorat, Rafael Martínez Ortiz, hi va enterrar una rosa vermella. Com que els temps han canviat, unes arenyenques amb molta empenta van fer una campanya perquè la despulla d’Emília Rovira finalment reposessin a la tomba que li havia dedicat Martínez Ortiz, i així es va fer. En el llibre trobareu encara més detalls d’aquesta història, i si és certa, o no, la relació que hi ha amb l’obra literària de La puntaire, de Clovis Eimeric.

Segur que aquest cementiri ple d’història, certament bell, amb aquest llibre encara tindrà més adeptes i visitants, i potser Espriu tindrà més lectors, tal com desitgen els autors. Els qui tinguin ganes de saber-ne més poden cercar el llibre Aproximació històrica al mite de Sinera, d’Agustí Espriu, Núria Nogueras i Assumpció Pons, una recerca extraordinària sobre tots els referents del mite espriuà de Sinera.

Per fer més fàcil la visita, el llibre va acompanyat d’un plànol de Montserrat Batlle que situa els diferents nínxols i panteons, situats segons descriu el llibre, seguint l’estructura del cementiri construïda amb replans.

El propòsit de conservar el patrimoni

Com va dir Pep Quintana en l’acte de presentació, ara un dels objectius importants és la conservació del patrimoni escultòric d’aquest cementiri. Són escultures que formen part del patrimoni col·lectiu, però que també ho són de famílies que ja han desaparegut. Conservar-les i restaurar-les és imprescindible. En aquest moment, la conservació està en un moment crític i necessita una intervenció que no es pot demorar gaire. Consta que l’ajuntament n’és conscient, però que els recursos que s’hi han de destinar encara no hi són. Esperem que no triguin.

I

Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.

II

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

XXX

(Fragments de “Cementiri de Sinera”, Salvador Espriu, 1946)