El sociòleg Salvador Cardús, ex-membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional i candidat de Junts per Catalunya el 21-D, demana d’alçar una mica la mirada en aquest moment de crisi. Hi ha tensió entre les forces republicanes, unes desavinences que troba comprensibles, però considera que cal agafar una mica de perspectiva, és a dir, veure-hi més enllà de l’anècdota i la disputa i enfocar bé per a endevinar el camí a seguir. El combat amb l’estat espanyol, el compara amb una guerra de guerrilles, per la desigualtat en la dimensió i en les forces de totes dues parts. Cal fer servir l’enginy, diu Cardús, i això vol dir saber analitzar els termes de la confrontació. Opina que renunciar a restituir el govern legítim és acceptar la derrota, i que de cap manera no es podrà tornar a una situació de ‘normalitat’. ‘Com administres una situació de repressió i anormalitat de la qual l’estat no et deixarà escapar? La normalitat no es recuperarà. Ja no hi ha normalitat’, sentencia.

La repressió guanya?
—Que la repressió és efectiva és clar, perquè hi ha gent a la presó i a l’exili. Hi ha una efectivitat immediata que tenim al damunt. És un fet. Però, a més, com a advertiment per a futures situacions i com a amenaça, és un factor que no diria que guanyi en el sentit estricte però que seria irresponsable de no tenir en compte.

Fins ara els partits havien exhibit unitat en l’estratègia. Des de dimarts, ja no.
—De desacords d’aquesta mena, ja n’hi ha hagut abans. La desavinença no és nova, però ara som en una nova fase de l’expressió d’aquesta tensió interna que hi ha entre partits i persones. La novetat és que fins a l’estiu jugàvem suposant que hi havia unes regles del joc i que hi havia unes línies que no es podrien tocar. I ara en canvi el drama és que hem de jugar sense regles del joc, i això crea aquesta nova expressió del conflicte entre forces republicanes. N’hi ha uns que pensen que no havent-hi regles no hi ha joc possible i un altre sector que pensa que s’ha de veure com es pot jugar imaginant que algú respectarà les regles del joc. No és una qüestió estrictament de partits, sinó de sensibilitats o de posicions personals, o de capacitat d’assumir riscs.

Renunciar a Puigdemont és un error?
—Si finalment, perquè hi hagi acord polític, s’ha de cercar una sortida alternativa, no pot ser contra la presidència de Puigdemont. Ha de ser una solució que parteixi de la presidència de Puigdemont, que sàpiga fer un trànsit des de la reclamació legítima de la restitució d’una situació prèvia. El problema és que l’enemic ens imposa el relat, i sembla que defensem Puigdemont sí o Puigdemont no, i, de fet, jo no em sento defensor d’una persona, sinó de la restitució d’un govern expulsat il·legítimament. El problema és com fem visible o com fem que aquesta restitució es materialitzi d’una manera o una altra, que el principi és el que s’ha de salvar. Si la persona és imprescindible, ho és. I si es troba una fórmula en què la persona no sigui tan imprescindible o se li pugui atorgar un paper diferent… No ho sé, jo no tinc resposta. Es tractaria de trobar alguna fórmula, o una investidura en dos temps, amb un primer gest de desobediència i una altra buscant una altra fórmula…

Una cosa simbòlica?
—Sí. Però quan es diu ‘simbòlic’, per a segons qui vol dir que no serveix per a res. I aquest símbol pot tenir molta més força. No sé si és més contundent un gest simbòlic com la restitució de Puigdemont a la presidència que no pas voler tenir un govern espantat. No sé què és més transformador o més útil. Si fem un govern pragmàtic sense cap mostra de capacitat de restituir res, serem nosaltres que haurem acceptat la derrota.

Seria un error que Puigdemont tornés?
—[Hi rumia, sembla que vulgui dir que sí]…

Fotografia: Albert Salamé.

A Brussel·les pot mantenir una mínima estructura de govern legítim que té impacte.
—Sí, però no sabem quant de temps que pot durar, aquesta capacitat. Ara tothom li fa cas i és ple de càmeres, però d’aquí a un mes encara les tindrà? Ara perquè estem pendents de si ve o no ve, si és president o no, però quan aquí hi hagi govern, qui farà cas de Puigdemont a Brussel·les? I hi ha les condicions en què s’ha de viure, quant temps es pot mantenir l’oficina a Brussel·les… Això no és menor.

L’opció de proposar un altre candidat i de no confrontar l’estat no és una bona estratègia?
—Em sembla que és una estratègia molt ingènua. La política es fa amb el que pots. Des de fora és molt fàcil de dir que s’hauria d’haver fet tal cosa o tal altra. En política, les coses no passen perquè tinguis raó, sinó que passa allò que és possible que passi en les circumstàncies d’aquell moment. I jo entenc aquesta posició, però imaginar que recuperarem les institucions perquè ajornem la confrontació no canviarà res. El jutge Llarena continuarà ficant gent a la presó, els qui hi són no en sortiran, el TC tombarà qualsevol llei de caràcter social… Quina normalitat és aquesta? La normalitat no es recuperarà. Ja no hi ha normalitat.

No hi hauria el 155…
—Estaríem intervinguts igualment, si no pel Tribunal Constitucional per la por. Si per haver convocat el 9-N han pres la casa i no sé què més, imagineu-vos els qui hauran de passar comptes per l’1-O. I què faran els Mossos? Com administres una situació de repressió i anormalitat de la qual l’estat no et deixarà escapar.

I la confrontació?
—Si em dieu la confrontació directa, tampoc no sé veure a què treu cap, perquè simplement ens aboca a un carreró sense sortida, si no és que s’ha pensat bé què vindrà després.

Investir Carles Puigdemont ara és un acte de confrontació.
—Sí, un gest de desobediència sense conseqüències pràctiques, perquè el govern probablement no es podria arribar a constituir. Si no s’està molt convençut de resistir una situació de desobediència permanent –que crec que no, perquè estem intervinguts i tenim la policia controlada–, tampoc no és imaginable que una situació de desobediència permanent ara sigui el que ens tregui d’aquesta situació. I perquè no hi ha la majoria; per fer això necessites els setanta diputats. Ara la situació política és de col·lapse. No hi ha una sortida bona i una de dolenta. S’ha de veure què són capaços de pactar, perquè separats no poden fer res. Cal veure a quin punt d’acord poden arribar.

El problema és que no som prou gent per a mantenir una situació de confrontació permanent?
—No crec que sigui una qüestió de quantitat, sinó de força, del tipus de força. De vegades hi ha partits que, amb menys quantitat, imposen el seu criteri. No sé quin tant per cent va tenir Rajoy a les últimes eleccions i no té oposició. Amb un 25% o 30% de suport electoral tens un control total de l’estat, com passa ara amb Rajoy. És una qüestió de la classe de força que tens. Perquè no tenim la força dels poders de l’estat, però quines altres intel·ligències podem tenir, com ara la capacitat de suport popular en el temps. No sabem si el suport a Ciutadans és resultat d’una situació d’estrès o és que la meitat del país és de Ciutadans. Això pot durar? L’independentisme sí que sabem que és durador. Gestionar aquest suport popular és una cosa a fer; combatre aquesta desmesura de l’estat, posant-la en evidència, es pot fer.

S’han explicat poc la por i els dubtes?
—La por és fosca per naturalesa, i no s’expressa d’una manera clara, sinó de vegades contradictòria. De vegades la resposta pot ser amenaçadora i d’altres vegades arrencaràs a córrer. Demanar que la por s’expressi d’una manera oberta i clara potser és demanar massa. Entrem en el terreny de la psicologia de la política, perquè hi ha uns factors que són d’una naturalesa més psicològica, que tenen una importància molt gran en el desenvolupament de la política al nostre país. La por és un element molt important en la presa de decisions.

Malgrat la repressió, hi ha molta desconfiança mútua. Per què?
—Fa de mal dir. Els resultats electorals tenen un pes molt important en l’expressió d’un desacord que ja hi era implícit, o una competència política natural entre forces diferents. Dins Junts pel Sí, especialment aquests últims temps, Junqueras i Puigdemont havien sabut negociar la desconfiança de manera raonable, i la tenien sota control, però presentar-se separats a les eleccions l’ha tornat a posar de manifest. Al fet de no ser capaços de fer una candidatura única s’hi va afegir les circumstàncies anormals de la campanya.

Fotografia: Albert Salamé.

La tensió del 27 d’octubre va marcar molt?
—Amb una mirada ingènua, diria que en una situació excepcional com la d’aleshores i amb la repressió deixem de banda totes les diferències i seguim un objectiu comú. Però això és ingenu. Aquests conflictes fustiguen les diferències, perquè objectivament crees situacions diferents: no és igual ser a l’exili que a la presó. I no és igual haver estat a favor de la convocatòria anticipada d’eleccions que haver-hi estat en contra. I, no ho oblidem, hi ha una acció sistemàtica i potent per a originar aquestes situacions, des del punt de vista mediàtic, com es juga a crear aquesta desigualtat de situacions entre l’exili i la presó, de tractar uns de covards i uns altres de valents… Hi ha una pressió enorme. Però tinc la impressió que això té punts d’inflexió. Ara hem viscut un parell de dies de molta accentuació de la desconfiança i diferències i l’endemà es faran una fotografia abraçats. Ja ho hem vist més vegades.

Ara sembla més greu.
—És més greu perquè la situació contextual és més greu, però no pas des del punt de vista intern, de la competència interna. De la mateixa manera que no aconseguirem aquesta unitat estricta, des de fora no ens deixaran separar. L’acció exterior contra l’independentisme no s’acabarà, no serà més benèvola amb uns quants. Ells aniran a liquidar, fins al final. Però la mirada sobre el que és més particular ens desvia d’allò que s’ha d’encarar d’una manera més general. Això és una guerra guerrejada, on per una banda hi ha un exèrcit convencional amb una gran força, que fa servir les armes de l’estat, com els tribunals i la premsa, i a l’altre costat hi ha una gent que, sense tenir aquestes armes, juga amb la capacitat de sorpresa i amb la rapidesa. És un combat desigual, i de vegades les guerrilles han guanyat els exèrcits més forts. Ens ho hem de mirar amb aquesta perspectiva. Fins a quin punt hem perdut la iniciativa, que l’havíem tinguda fins a l’estiu passat.

Què pot fer ara la guerrilla, si ja hem vist el marge de maniobra que hi havia el 27-O?
—De vegades una retirada oportuna és una bona decisió, no és una reculada, sinó un repensament de l’estratègia. I això què vol dir? Que hem de reconduir l’activisme reactiu, que és on som ara, cap a una posició activa però continguda. La societat civil s’ha de mantenir activa però ha d’anar alerta amb la temptació de la mobilització permanent sense cap direcció, com hem vist últimament. Hem de pensar què hem de fer; l’acció ha de tenir resultat. I una gestió molt més intel·ligent d’aquest estat en actiu en què ens hem de mantenir. Que no és només de mobilització al carrer, sinó des del punt de vista mental. És una mena d’exercici d’autocontrol per a no caure en aquestes fases depressives i autoflagel·ladores.

—Hem estat ingenus?
—Sí, hem estat de massa bona fe, pensant que Europa no podria resistir una repressió com la que s’ha viscut. Reconec la meva ingenuïtat, perquè quan preguntaven què passaria l’1-O, jo deia que no es podien permetre la fotografia d’un policia emportant-se urnes. Jo m’ho creia, que era inacceptable a l’Europa del segle XXI. I molta ingenuïtat pensant que hi hauria resposta dels estats. Ara hem de repensar com hem d’afrontar una nova situació coneixent millor l’enemic.

Ingenuïtat també de pensar que la independència seria més ràpida i més fàcil d’assolir?
—Sí. Jo sí. Vaig tenir la impressió en algun moment que es desencadenaria un procés més accelerat, que hi hauria algun element de ruptura que provocaria l’acceleració del procés. I ha passat a l’inrevés. Ara sóc més prudent.

Ens pensàvem que es preparaven unes estructures de la república que no estaven tan ben preparades?
—Fins allà on es podia, estaven preparades. Hi havia caps per lligar. Però aquest no és el problema. La discreció segurament ha minimitzat la importància de la feina que s’havia fet. S’havia treballat molt bé, en general. Faltava la capacitat d’activar aquestes estructures d’estat. Això és el que va fallar. No hi havia les condicions per a fer-ho.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb