Salaris i pensions davant la pèrdua de poder adquisitiu

Després de l’augment de la mitjana de l’IPC de l’estat espanyol per al 2022 fins al 8,1% per part de la Comissió Europea, és urgent de resoldre el repartiment, de la manera menys injusta, de les pèrdues que causa la inflació alta entre els col·lectius més afectats

Jordi Goula
15.07.2022 - 20:00
Actualització: 15.07.2022 - 20:08
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Hem d’estar preparats per a una situació en què els preus de l’energia, els aliments i més matèries primeres continuïn molt elevats. Les nostres previsions apunten que continuarem en aquest nivell d’inflació alta uns mesos i que començarà a baixar després de l’estiu. El nostre objectiu ha de ser posicionar l’IPC al voltant de la mitjana europea, perquè les empreses espanyoles no perdin competitivitat. El govern no fa estimacions sobre l’evolució dels preus formalment i sol prendre de referència les previsions del Banc d’Espanya, que apunten per a enguany una mitjana del 7,5%”, comentava abans-d’ahir la ministra d’Economia espanyola, Nadia Calviño, als micròfons de RNE. Qui li havia de dir que, l’endemà, la Comissió Europea qüestionaria les seves paraules?

Doncs sí, la CE va revisar ahir, amb 1,8 punts a l’alça, fins al 8,1%, la previsió d’inflació mitjana per a l’estat espanyol el 2022 per l’augment persistent del preu de l’energia, si bé va mantenir la projecció de creixement del PIB al 4%, igual que en les estimacions del maig. Evidentment, no és un cas aïllat. El creixement més baix i l’augment de la inflació és la tònica en tota la zona euro, motiu pel qual Brussel·les pinta una perspectiva ombrívola per l’impacte de la guerra d’Ucraïna, que empeny a l’alça els preus de l’energia i les matèries primeres, fa minvar el poder adquisitiu de les cases i porta els bancs centrals a endurir la política monetària més de pressa que no es preveia.

La inflació mitjana de la zona euro també es dispararà a màxims històrics, segons la CE, fins al 7,6% enguany i al 4% el vinent, mentre que el creixement s’alentirà, al 4% i al 2,1%, respectivament. Són unes dades per sota de les anticipades al maig, però l’executiu comunitari ara per ara descarta una recessió. La mitjana europea de la inflació prevista se situa, doncs, mig punt per sota de l’espanyola, cosa que és una nota discordant amb els desigs de la ministra Calviño.

Els analistes de Funcas tampoc són en la línia de la Calviño. En una nota, ahir deien:  “No s’observen, de moment, senyals d’alentiment del ritme d’encariment de la cistella de la compra.” Es mostren molt preocupats perquè el nombre de subclasses de l’IPC amb una taxa més gran del 4% ha augmentat fins a les 119, el 60% del total, respecte del 56% del mes anterior i del 9% d’abans no comencés el procés inflacionista actual. En vista de la tendència, han ajustat a l’alça les previsions –subjectes a un grau d’incertesa molt més alt que no és habitual– per incorporar-hi els darrers resultats, superiors als que esperaven. Preveuen que la taxa d’inflació es mantindrà per sobre del 10% al juliol i l’agost, i els mesos vinents baixarà, fins a situar-se al voltant del 8% al desembre. Ara, la taxa mitjana anual serà del 8,9%, més alta que la prevista per la CE. He de dir que sóc molt pessimista respecte del juliol i crec que arribarem vora l’11% i el 12%, per la baixada del 0,8% registrada a la referència del juliol del 2021.

Si hi ha res clar –l’IPC dels EUA es va enfilar fins al 9,1% al juny–, és que el món ha entrat en una fase inflacionista molt més preocupant que no s’esperava ara fa uns mesos. La guerra d’Ucraïna ha estat l’accelerador d’un procés que havia començat amb l’energia, amb el trencament de la cadena de subministraments industrials, amb els nolis marítims –que ara han baixat, per cert–, amb la forta demanda conjunta postpandèmia i les polítiques monetàries molt laxes aplicades pels bancs centrals.

No deixa de ser una contradicció, quan parlem d’inflació, que alguns dels causants de l’alça mundial de preus fa un mes que són en una situació clarament a la baixa. El petroli, en un mes ha passat dels 120 dòlars el barril a fregar els 100 –i per sota–, amb una davallada de vora el 20%. El coure, per la seva banda, que és clau en l’activitat industrial, s’ha desplomat més d’un 30% d’ençà del màxim històric del març. Són dos productes molt sensibles a les expectatives de la demanda. I, ara per ara, que en baixin els preus apunta a la creença dels mercats que el món va cap a una situació recessiva, amb la consegüent caiguda de la demanda.

Per això hi ha molta sensibilitat a allò que puguin fer els bancs centrals. Aquests dies s’ha comentat la possibilitat que la Fed augmenti d’un punt el tipus d’interès de referència dels EUA, en compte del 0,75% previst, i que el BCE el faci créixer de mig punt, en compte del 0,25%, amb vista a les pujades de preus que desborden les previsions. La secretària del Tresor dels Estats Units, Janet Yellen, ahir avisava: “Reduir una inflació dels EUA inacceptablement alta és la màxima prioritat. Per això donarem suport a tots els passos que faci la Fed en aquest sentit.” Ara, com més va més veus demanen contundència amb prudència. Com s’aconsegueix?

La política monetària és en una cruïlla molt complexa. “Els bancs centrals han d’apujar els tipus a prou bon ritme per fer front a una inflació desbocada, sense causar una fragmentació dels mercats financers amb l’ampliació dels diferencials del deute sobirà”, deia Funcas.

I tot plegat té una conseqüència immediata. Som més pobres perquè amb els diners que tenim podem comprar menys coses. La gran assignatura pendent que ara com ara té el govern espanyol és resoldre de la manera menys injusta possible aquesta pèrdua. A la píndola passada ja comentava que l’estat sempre hi guanya, amb la inflació. Però cal veure què s’ha de fer. De moment, sembla que les negociacions dels convenis s’han ajornat fins al setembre. Mentrestant, fa mesos que es parla d’un pacte de rendes que va proposar el Banc d’Espanya l’abril proppassat.

Ahir, a Madrid, el Consell General d’Economistes de l’estat espanyol i la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA) van reclamar aquest pacte de rendes. En les conclusions, van subratllar que haurien d’entrar-hi, a més de salaris i pensions, els marges empresarials i els lloguers i, sobretot, que hauria de comptar amb el suport de tots els grups polítics. “Com més ampli sigui el pacte, més bé permetrà de repartir de manera equilibrada l’impacte de la situació negativa creada per la inflació alta. A més d’un acord de moderació salarial entre els agents socials per al sector privat, hauria d’incloure pensionistes i treballadors públics.”

I van continuar adduint que hi havia dues opcions. “O procurem repartir la pèrdua de renda d’una manera equitativa o passem la pilota al veí i apugem els nostres preus i salaris. Si optem per la segona, continuarem essent més pobres, però engegarem una espiral inflacionista que agreujarà el problema.”

Les dificultats: si hi entren pensionistes i funcionaris, s’eixampla i es complica molt, sobretot respecte dels jubilats. Sobre com introduir les pensions –el col·lectiu més feble de tots els implicats– en aquest pacte, es va apuntar que les mínimes sí que haurien de pujar amb l’IPC, però la resta, no, i s’haurien d’elevar menys que no pas la inflació, igual que els salaris privats i públics. No cal dir que sobre el paper tot és vàlid; això no obstant, la qüestió és com ho entendran els afectats.

És evident que un pas com aquest comporta sempre un desequilibri important, si més no, en dos aspectes. El primer és qui executa i controla els acords subscrits. I, el segon, què passa amb les rendes que han estat controlades.

És clar que amb el control de salaris no hi ha cap inconvenient, perquè se saben; són declarats a les nòmines i les empreses ho executen, atès que tenen interès a mantenir-los baixos. Ara, qui controla els marges empresarials? La seva fixació pot prendre tot de vies molt variades i difícils de controlar i, a més, per definició, el resultat empresarial és una xifra aleatòria de l’activitat, que tan sols se sap al final de l’exercici. Com es fa? A més, si els marges empresarials es mantenen –no baixen– no conduiran de cap manera a una disminució de preus. Com es fa per controlar-ho tot plegat? I, qui ho comprovarà? Es confia prou en les declaracions de les empreses o es proposa alguna altra mena de sistema eficient de control?

Vet ací que la inflació ens ha posat sobre la taula una situació molt complexa, en què hi pot haver propostes teòriques que facin més just el repartiment de les pèrdues, però molt difícils de dur a terme, perquè cap de les parts en litigi estarà disposada a renunciar a recuperar poder adquisitiu i, a més, desconfiarà d’allò que facin les altres. Per si no en teníem prou, vet ací un altre trencaclosques que tenim davant i que cal resoldre amb urgència, pel bé de tots.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes