Llevar-se cada matí per anar a fer allò que hom vol fer, perquè es dedica al que li agrada fer i estima el que fa i amb què es guanya la vida, és un bé tan preuat com el tinter que Montserrat Martí Guadall atresora en un calaix del taulell d’on fa seixanta anys que despatxa. Ven bolígrafs, llibres i llibretes, retoladors i maquinetes, però el seu tinter no es ven. És un pot de vidre transparent amb coll platejat que li “agrada molt”, i mentre ho diu el torna a guardar. Diries que aquest antic tinter té forma de gota d’aigua, o de pera, i potser té cent anys.

La llibreria Pompeia la van obrir els avis materns de la Montserrat fa cent quatre anys. Joan Guadall, el seu avi, venia de Sant Hipòlit de Voltregà, “on l’activitat laboral era pagesia o res”, expressa la néta. Ja instal·lat a Barcelona, amb la seva dona, Ramona Bel, van trobar feina de conserges per a una entitat sociocultural, de caire familiar, que era a la Gran Via i es deia Pompeia. Després d’uns anys de treballar-hi, va arribar el moment en què “van pensar que seria bo establir-se pel seu compte, buscar una altra feina, i van trobar aquest local”, explica la Montserrat.

Al número 5 del carrer Cardenal Casañas, en el camí de la Rambla a la plaça del Pi, en un edifici de més de tres-cents anys “que havia estat la seu dels homes del mar”, l’any 1922 hi van inaugurar una papereria. “Sembla que abans, al mateix local, hi havia hagut una botiga d’articles de pesca”, comenta la néta dels fundadors de la llibreria Pompeia.

Catedral de records

Els avis de la Montserrat van començar venent articles de papereria i, més tard, es van centrar molt en material escolar de tota mena, que ells mateixos distribuïen a les escoles: guixos, regles, quadradillos (regles de fusta en tres dimensions que s’anaven fent girar sobre un full per fer-ne les línies paral·leles). També les pissarres i tinters com els que –tal com explica la Montserrat– es feien servir abans a les escoles, que anaven encaixats en un forat del pupitre, i dels quals encara es conserva algun a la botiga. És una de les moltes relíquies que romanen en aquesta catedral de records, un comerç al cor del Gòtic on no tan sols resten objectes de la vida quotidiana d’un passat comú de molta gent, sinó que també s’hi ha sabut conservar el tracte humà que només perdura si hom el procura amb cada persona que s’atén.

El bon dia, una recomanació, un consell de compra, etc., formen part dels recursos d’un bon venedor. L’amabilitat, l’expertesa, el coneixement d’allò que es ven, la possibilitat de demanar per al client allò que en un moment donat no és a la botiga… Tot això fa el tarannà de l’atenció a la llibreria Pompeia.

Darrere el taulell, acompanyant la Montserrat, hi ha el seu nebot, Ricard Martí Permanyer. Ell representa la quarta generació de la mateixa família que despatxa en aquesta llibreria. Hi va entrar per ajudar quan la seva tia es va fer mal en un braç. Però ja s’hi va quedar. “Em va agradar moltíssim. Jo m’ho passo pipa, aquí”, expressa espontàniament en Ricard. Ens explica que abans havia treballat d’administratiu en uns quants llocs, però que el tracte amb la gent és allò que fa que li agradi tant treballar a la llibreria. “Aquí els clients són benvinguts, però no tenim clientela de supermercat. Aquí entren i demanen què volen, i segons què els agrada, tu treus els llibres que saps que pots recomanar a aquella persona”, comenta el nebot de la Montserrat. I afegeix: “Als qui ja se n’han llegit algun els demanes que t’expliquin si els ha agradat, perquè nosaltres no ens ho podem llegir tot.” I, de cop, en Ricard comenta: “Jo sóc antimili. Em vaig salvar de fer-la, però sí que obligaria tot el jovent a estar-se un temps darrere la barra d’un bar o d’un taulell de botiga atenent gent. Crec que la societat milloraria.” Ho diu perquè veu que sovint es tracta amb prepotència els cambrers o els qui porten comerços com el seu, i que alguns clients entren i, sense ni dir bon dia, ja diuen “vull això”.

Guies de la ciutat

El lloc on es troba la llibreria, a tocar de la Rambla i Santa Maria del Pi, fa entrar-hi molts estrangers. Per això tenen alguns llibres en anglès, sobretot guies de la ciutat i de Catalunya, llibres de cuina i alguna novel·la. També un expositor amb postals, moltes de les quals són dibuixos d’un artista local dels principals monuments de Barcelona; una peça gairebé de museu que avui poca gent envia amb segell. “Aquí també fem molt de policia local”, comenten. “Entren sovint a demanar com arribar al passeig de Gràcia o a la catedral. Si cada cop que ens ho pregunten cobréssim cinc cèntims, ja seríem milionaris.”

En Ricard considera la ubicació de la llibreria “un lloc molt pintoresc”, en un carrer de molt de pas i carregat d’història, tanta com la que té portes endins aquest establiment centenari. Els tres fills d’en Joan i la Ramona, dos nois i una noia, van treballar a la llibreria. Un dels germans feia de representant del material escolar i d’oficina. Visitava escoles, bancs i ajuntaments. Però quan les editorials van començar a anar-hi directament, la llibreria va anar deixant la distribució de material de papereria a l’engròs i es va dedicar més a la literatura. “No podies competir amb les editorials, que oferien regals a les escoles”, explica la Montserrat. La seva mare, la Leonor, va ser, dels tres germans, qui finalment es va quedar a la botiga. El seu germà Josep va muntar a Barcelona un taller de manipulats de paper i feia llibretes, i l’altre germà venia peces de roba per a modistes, era viatjant. La Leonor es va casar amb Ramon Martí. “El pare feia de representant, tenia molt do de gent”, explica la Montserrat. Ella és la segona dels tres fills que van tenir en Ramon i la Leonor. En Joan Ramon i en Miquel van estudiar i, sempre que podien, l’anaven a ajudar, perquè ella es va quedar a la llibreria. La botiga sempre li havia agradat. Tot i que de petita no hi anava pas en sortir de l’escola, perquè vivien lluny –al Guinardó– i tenien els avis a casa, que se’n podien fer càrrec, un dels records més antics que la Montserrat té de la llibreria és quan, de nena, els pares els portaven a ella i els seus germans el diumenge a la llibreria perquè tenien tanta feina que havien d’anar-hi el dia festiu a preparar els encàrrecs que l’endemà, dilluns, havien de lliurar. “Mentrestant, nosaltres jugàvem i llegíem molt, fins que ja, de més grans, ajudàvem a preparar comandes.”

Algun diumenge també anaven al cinema, recorda. El Doré, el Montserrat i el Maragall eren els que tenien més a prop. Relíquies que no han pogut ser salvades com els tinters de la llibreria. I, com els tinters, al magatzem de la Pompeia també hi romanen quaderns de cal·ligrafia i de matemàtiques, mítics per a tants barcelonins que hi van aprendre lletra i xifres. Són manuals d’escriptura per a fer bona lletra, tan necessaris per a tants petits d’avui, que només teclegen o toquen pantalles. A l’aparador, hi ha tres boles del món, per si algú creia que la Terra és plana. I també a la botiga trobem el frare de cartó que assenyala amb la seva vareta el temps que farà. Diu la Montserrat que sempre l’encerta.

Caliu del passat

Aquests articles que sobreviuen a la llibreria Pompeia són els que hi han instaurat el caliu del passat i la sorpresa actual. “Ve gent que diu: això ho feia jo quan anava al col·legi nacional o a l’acadèmia. La majoria de gent que compra és perquè a casa no escriuen i a escola no els ensenyen a escriure bé”, diu la Montserrat, filla d’un temps analògic que vol conservar al màxim. Per exemple, no té telèfon mòbil. “Qui em vulgui trucar, que ho faci al telèfon fix de la botiga. No vull arribar a casa i haver-me de posar a respondre missatges.”

Com en les cases de pagès, en una llibreria com aquesta, amb tants articles, sempre hi ha feina a fer, “i si no, la busques”, arrodoneix la Montserrat. Ella tenia vint-i-quatre anys quan el seu pare es va posar malalt i ella es va fer càrrec de la botiga perquè la seva mare, a casa, tenia cura del pare, que es va morir a cinquanta-quatre anys. “Els meus germans em venien a donar un cop de mà quan podien, però, si no, m’ho feia jo tota sola.” Aquest mes farà vuitanta anys, per la qual cosa, ja es pot ben dir que Montserrat Martí és una de les persones que fa més anys que atén rere un taulell d’un comerç a Barcelona. “A mi el que m’agrada és vendre”, expressa sense embuts. “La qüestió és que qui entri compri el que vulgui”, afegeix la Montserrat, que fa gairebé seixanta anys que cada matí obre la botiga a les nou del matí, fins a dos quarts de dues, i hi torna de quatre a vuit. Dissabtes, matí i tarda, també. “I si et queda feina per fer, t’hi quedes”, diu, mentre treu tot un plegat de quaderns Rubio per a fer còpia i practicar cal·ligrafia. De l’editor gironí de llibres escolars Dalmau Carles Pla, també en tenen llibres que encara es poden comprar. Obrim un dels quadernets Copia de Campanillas, i, en un altre de Leo y Escribo llegim les “advertencias al maestro” sobre el mètode d’escriure i llegir simultàniament que figuren a la primera plana. Hi ha uns altres quaderns que provenen de la centenària editorial Salvatella de Gràcia. Aquí han romàs coses que molts no saben que van existir. Però el ròtring ja no hi és. Al seu lloc, ara hi ha retoladors de set o vuit calibres.

Llibres nous, de vell i autoeditats

Miris on miris en aquesta llibreria, que conserva els mobles del 1922, els prestatges són plens de llibres. Els títols actuals fan aterrar al present, però també en tenen de segona mà i hi ha una petita secció d’autors novells. “Així els ajudem a donar-se a conèixer. Aquí ens els deixen en dipòsit”, explica en Ricard.

Encara tenen molt present el dia de Sant Jordi, que és, “amb escreix, el millor dia de l’any”, diu en Ricard. I no tan sols per les vendes de llibres, sinó per l’ambient. “Si un dia qualsevol s’acumula gent, notes que qui espera es neguiteja. En canvi, el dia de Sant Jordi es nota que la gent el viu com una festa i tothom espera ben content.” Si hi ha cap llibre que no tenen, el demanen. “L’encarreguem i truquem per telèfon avisant que ja el tenim”, explica. Això és el servei de botiga de proximitat. “La gent ara s’ha tornat molt gandula, no entra a les botigues a comprar, però aquí pots mirar, preguntar, tocar, i en les botigues de roba, emprovar-te i deixar-te aconsellar”.

Afortunadament, els avantpassats d’en Ricard i la Montserrat van poder adquirir el local, cosa que resta preocupació pel que fa a una despesa de lloguer mensual. Ara bé, com precisa la llibretera, “les factures arriben igual, hi entri gent a comprar, o no”. Entre client i client, res de llegir. “Llegir ho faig a casa, al metro o al lavabo”, comenta la Montserrat, una fan de les novel·les de l’Oest de Zane Grey.