Rufián i l’estigmatització de Puigdemont: història d’una trajectòria de quatre anys

Les paraules de Rufián culminen una trajectòria de desqualificació i estigmatització de l’exili que encarna Puigdemont

Josep Casulleras Nualart
08.06.2022 - 21:40
Actualització: 08.06.2022 - 22:56
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Mai com ara una sortida de to de Gabriel Rufián no havia causat un terrabastall com aquest. Les declaracions en què ahir va qualificar de “tarats” els qui van proclamar la independència han sacsejat el seu partit i tot. Perquè ja no ha insultat tan sols el president a l’exili, Carles Puigdemont, a qui ja feia temps que faltava al respecte, sinó que ha menystingut tots els protagonistes del procés cap a la independència. Ha anat tan lluny que el president Pere Aragonès el va desautoritzar ahir de manera contundent i Rufián es va trobar forçat a demanar disculpes i a dir clarament que s’havia equivocat. Però els mots de Rufián al programa Planta baixa no són anecdòtics, sinó que culminen una trajectòria de desqualificació i estigmatització de l’exili que encarna Puigdemont, i de viratge des de posicions unilateralistes defensades amb dents i ungles durant el 2017 cap a una via pactista a Madrid que fins ara no li ha donat pas el resultat que esperava.

Rufián va fer aquestes declaracions en un moment en què companys seus de partit havien assenyalat precisament Puigdemont pel seu discurs crític amb l’estratègia negociadora d’ERC durant el congrés de Junts, aquest cap de setmana passat a Argelers. Marta Rovira, tot just fa tres dies, havia fet un parell de piulets crítics amb Puigdemont: “Desitjo que comenci una nova etapa, en la qual s’abandonin els retrets incomprensibles dirigits a companys de viatge que avui encara hem tornat a sentir”, piulava la secretària general d’ERC. I en aquesta línia crítica amb el discurs de Puigdemont s’expressava també ahir un dels homes més influents en el partit, Sergi Sol, en un article a El Periódico en què es demanava: “Per què Puigdemont va ser tan agressiu, tan tens, tan cridaner, va estar tan enfadat?”

Les paraules de Rufián deixaven malparada particularment Marta Rovira, perquè precisament feia allò que ella criticava, i ho duia a un altre nivell, el de l’insult i la desqualificació, no tan sols contra el president sinó contra tots els diputats independentistes de fa dues legislatures. Per això la incomoditat dins d’ERC aquesta vegada ha estat més gran i més visible. No solament hi ha hagut una desautorització immediata de Pere Aragonès i del president del grup d’ERC al parlament, Josep Maria Jové, sinó que alguns diputats d’ERC van expressar disconformitat amb Rufián. Per exemple, José Rodríguez, que va piular: “La generació actual de diputats i diputades independentistes devem massa a l’anterior generació de líders i representants polítics independentistes que se la van jugar i van aconseguir fer el Primer d’Octubre. Com a mínim els devem el nostre respecte.”

I amb més indignació, Ruben Wagensberg, que va qualificar d’indecent i repugnant el tracte dispensat a Puigdemont, retreia a Rufián no tenir cap mena de cultura antirepressiva i li deia que no patiria mai la repressió.

El terratrèmol a ERC era evident, i Rufián va convocar els periodistes al passadís del congrés per fer un missatge inequívoc de disculpa i rectificació, després d’haver fet un piulet amb l’habitual afirmació que les paraules s’han tret de context i també l’assenyalament al missatger, amb la crítica a un titular que reproduïa allò que ell havia dit:

Immediatament després de les disculpes, Marta Rovira va tornar a piular, tot aplaudint la rectificació i amb voluntat de girar full. 

Però la polèmica encesa per Rufián respon més a una actitud i a una trajectòria discursiva que ja fa anys que dura que no pas a un incident o a una relliscada aïllada en una entrevista en directe a la televisió, en un context distès. Perquè precisament Puigdemont, en aquell discurs del cap de setmana, feia referència a una altra sortida de to ben recent de Rufián, quan va etzibar al portaveu dels comuns al congrés, Jaume Asens, que deixés d’anar tant a Waterloo. Ho va fer a l’acabament d’una intervenció en un debat parlamentari tens entre el dirigent d’ERC i el dels comuns sobre l’espionatge polític amb Pegasus i el possible benefici que n’havia tret Ada Colau. Enmig d’aquell intercanvi, Rufián va disparar, de sorpresa i sense venir a tomb, contra el factor humà d’Asens; contra l’amistat que té amb Toni Comín i que va fer que l’ajudés tant com va poder en la sortida a l’exili, i contra el respecte i consideració que sempre ha demostrat envers el president Puigdemont i la resta d’exiliats per la seva situació personal i pel seu combat polític i judicial.

Era un dard més contra Waterloo, una pedra més en el mur de separació que tant ell com tants mitjans i polítics espanyols (i també catalans) han anat construint entre l’exili i la presó, entre la valentia de qui es queda i la covardia de qui fuig, la responsabilitat de qui gira full del passat i s’arromanga per negociar i aconseguir beneficis per a la població i les quimeres dels qui branden la validesa del mandat del Primer d’Octubre. Com a exemple, les declaracions que va fer en un dels cèlebres esmorzars informatius de Madrid just després de l’èxit de convocatòria dels exiliats en el gran acte que es va fer a Perpinyà el febrer del 2020. “Està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà però el desafiament és que t’aplaudeixin a Cornellà, a Santa Coloma o a Sabadell”, va dir.

Però si hi va haver un moment que les seves paraules van tesar especialment la relació entre Junts i ERC (abans de les declaracions d’ahir) fou quan, acabada d’esclatar la guerra d’Ucraïna, va fer seu el relat d’una bona part de la premsa espanyola sobre la trama russa, sobre els suposats contactes de l’entorn de Carles Puigdemont amb Rússia per a aconseguir el suport del Kremlin a la independència de Catalunya. A mitjan mes de març, alguns diaris de Madrid van tornar a publicar informació del sumari del cas Vólkhov que anava en aquesta línia, i un periodista d’extrema dreta, Javier Negre, va aprofitar una compareixença de Rufián per demanar-li per les informacions que s’havien esbombat sobre aquestes reunions.

I si bé anteriorment Rufián s’havia negat a respondre a preguntes de mitjans ultres, aquell dia va plegar el guant de Negre i va dir: “Ja sabeu que jo intento no parlar mai de Junts o d’aquest espai de l’antiga Convergència, però com que van mal dades ho faré. Crec que són senyorets que es passejaven per Europa tot reunint-se amb la gent equivocada perquè d’aquesta manera, durant una estona, es pensaven que eren James Bond. No ens representen. És d’una frivolitat terrible. Només era per fer-se una selfie en segons quins despatxos. I les explicacions les han de donar ells. Mai no ha representat la nostra línia de política internacional reunir-nos amb sàtrapes. I us puc assegurar que el conseller d’Afers Estrangers que va acabar a la presó, Raül Romeva, ho hauria pogut fer i no ho va fer.”

Aleshores, els dirigents de Junts ja van advertir que Rufián havia travessat una línia vermella, però la direcció d’ERC va mantenir el silenci; Aragonès va dir que no volia contribuir al soroll i, passada una primera reacció de protesta, el vice-president Puigneró, tampoc. La demanda de compareixença de Rufián al parlament perquè s’expliqués sobre el vincle que establia entre l’entorn de Puigdemont i Rússia va fracassar, perquè el PSC i els comuns van sumar els vots amb ERC per impedir-ho. I la crisi va passar, sense més conseqüències per part de Junts per Catalunya.

Tot plegat s’esdevenia en el moment en què el nom de Gabriel Rufián sonava com a possible candidat d’ERC a les eleccions municipals a Santa Coloma de Gramenet, on va néixer tot i que no hi ha fet vida. Hi va haver un cert enrenou, perquè Rufián posava com a condició que, passés què passés, volia romandre al congrés espanyol. Aquelles paraules sobre Puigdemont li van servir, si més no, per a desviar l’atenció i fer sortir dels focus el debat sobre aquesta possible candidatura.

Al congrés s’hi sent còmode. Després d’uns primers anys en què corria el risc de caure en una caricatura per les seves intervencions en què treia de polleguera els diputats del PP, de Ciutadans i del PSOE, Rufián va anar canviant el to. Ja no és el Rufián que exhibia una impressora a l’hemicicle poc abans del Primer d’Octubre per demanar al govern de Rajoy que deixés de perseguir paperetes i urnes. Ara Rufián és el que reivindica dia sí i dia també la taula de diàleg, el qui negocia i acorda el pressupost, la llei audiovisual i la llei Celáa, tot i que el temps ha demostrat que en tots aquests casos ha anat caient en els paranys que li ha anat parant el PSOE per aprofitar-se’n. Perquè la llei Celáa no ha blindat el català a l’escola, la llei audiovisual deixa al català una presència testimonial, ha beneficiat els grans grups i s’ha acabat aprovant amb el PP, i Catalunya és la comunitat més maltractada pel que fa a l’execució de les inversions previstes en el pressupost.

I en el camí entre l’un Rufián i l’altre no tan sols han anat rebent desqualificacions Puigdemont i els altres exiliats de Junts, sinó també més figures destacades de l’independentisme que no en comparteixen l’estratègia. Elisenda Paluzie recordava ahir que Rufián va dir, fent referència a ella i enmig de les fortes mobilitzacions contra la sentència del procés, que “no ens representa la gent que duu un còctel Molotov.” ERC s’apartava del to de les protestes d’Urquinaona, i Rufián ho expressava així quan s’acostaven les eleccions espanyoles. 

“Curiosament, aquell dia el govern de l’estat m’infectava amb Pegasus, el 29 d’octubre del 2019”, deia Paluzie.

Aquests darrers anys, passada la tardor del 2017, les declaracions de Rufián han irritat i incomodat molts dels seus adversaris polítics, independentistes inclosos. Ara, aquestes en què qualificava de “tarat” Puigdemont han incomodat també la direcció d’ERC. Falta saber si aquesta trajectòria de desqualificacions que ha anat seguint Rufián s’acaba aquí o si té continuïtat d’alguna mena; si l’allunyament i la distància respecte de l’independentisme que representa el president a l’exili es fa encara més gran; si la mostra de complicitat que adreçava en l’entrevista del Planta baixa a Xavier Domènech (i a un cert sector dels comuns) i a Eduardo Madina (i a un cert sector del PSC) té també una traducció política. Si, en definitiva, l’exabrupte culmina res o ho comença.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes