19.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 19.03.2025 - 21:52
Hi ha ferides que no cicatritzen mai del tot; no pas per manca de temps, sinó perquè la impermeabilitat de la justícia les manté obertes. Roger Español ho sap bé. Ell porta inscrita en el rostre –en aquell ull dret perdut per sempre– la cartografia exacta de la violència espanyola, la que es desplega sense miraments quan el poder del règim se sent amenaçat. Però la seua cicatriu no és tan sols una cicatriu personal: també és la materialització física d’una ferida col·lectiva.
La bala de goma que va fer impacte en el seu rostre el primer d’octubre de 2017 no solament va mutilar un ciutadà; també va deixar al descobert la fragilitat de les garanties democràtiques, que tant s’invoquen en temps de calma.
La reacció judicial ha seguit el camí previsible: la fiscalia –a les ordres no de Mariano Rajoy sinó de Pedro Sánchez– ha provat d’arxivar la causa contra els quatre policies implicats, al·legant, amb aquella retòrica burocràtica que sempre sembla tenir a punt, que els perpetradors actuaven seguint ordres, que complien el seu deure, que les lesions ja haurien prescrit. El llenguatge administratiu de vegades sembla una autèntica rentadora moral. Però Español ahir va rebre una petita alegria després d’anys de mantenir-se ferm. Finalment, l’Audiència de Barcelona va decidir que aquells policies concrets no es podien acollir a l’amnistia precisament per la gravetat de les ferides que van causar.
No ens enganyem, tampoc: el fet que aquests policies siguen finalment encausats no pot amagar ni netejar l’escàndol majúscul que significa que tants altres policies igualment violents hagen restat impunes. La justícia selectiva és tan sols, en el fons, una forma sofisticada d’injustícia. Però sí que podem remarcar això que denuncia Español amb la seua actitud: que el seu cas no és un cas aïllat i excepcional, sinó l’expressió més cridanera d’una impunitat estructural que va molt més enllà dels quatre agents que van participar en la seua agressió.
Coherentment, ha estat per això que Roger ha rebutjat tothora l’amnistia –no l’ha volguda ni per a ell ni per als seus agressors– i amb una contundència que incomoda fins i tot els seus teòrics aliats polítics actuals. “L’amnistia és una merda”, ha proclamat, amb aquella cruesa verbal que es poden permetre els qui han pagat un preu tan alt per les seues conviccions.
Al mateix temps que alguns parlen descaradament de girar full, d’obrir nous capítols i d’avançar cap a la distensió, o que es reivindiquen com a arquitectes d’aquesta distensió, Español ens recorda –amb la simple presència del seu rostre mutilat– que no es pot construir cap futur digne sobre l’oblit. I alhora ens enfronta a tots amb una pregunta incòmoda: quina mena de societat és aquesta que no és capaç d’exigir responsabilitats als qui, actuant en nom de l’estat, causen danys tan irreparables als ciutadans? I quina legitimitat pot tenir un sistema que es protegeix a si mateix –el govern del PSOE protegint el govern del PP–, davant l’evidència més flagrant i tot?
La història recent del nostre país és plena de moments en què la raó d’estat s’ha imposat sobre els drets dels ciutadans. Però, per sort, també va plena de gent que, com Roger Español, s’ha negat a acceptar aquest estat de coses com si fos inevitable. I en aquest cas concret la tenacitat, la negativa a claudicar a les pressions o a acceptar solucions de compromís, constitueix un acte de resistència cívica que transcendeix el seu cas personal.
Perquè hem de ser conscients que, mentre gent com ell continue reclamant justícia, mentre continue recordant-nos amb la seua presència què va passar aquell dia, mantindrem viva la possibilitat d’un futur en què la veritat i la responsabilitat no siguen moneda de canvi. I crec que molts lectors avui estan d’acord amb mi si dic que això –en aquest temps de pragmatisme buit i d’oblit estratègic– ja és una victòria moral que ningú no podrà arrabassar mai a en Roger.
PS1. Lluís Llach acaba de publicar la novel·la El llibre daurat, situada al segle XIII, entre remeieres i fetilleres, metges, nobles i eclesiàstics, entre els sabers populars de les dones i la voluntat d’enviar-les a l’ostracisme de la història. Montserrat Serra l’ha entrevistat: “Em diuen que sóc un amoral, i tenen raó”.
PS2. Els resultats de les votacions del congrés d’ERC a Martorell han dibuixat un partit que sembla haver superat les divisions: les tres ponències aprovades van obtenir un suport del 90% dels participants. Ara cal demanar-se què passa amb els sectors crítics del partit i això ho fa Odei A.-Etxearte en aquest reportatge.
PS3. La sèrie britànica Adolescence es va estrenar avui fa una setmana a Netflix i causa una enorme expectació pel format, perquè és tota filmada en un sol pla seqüència. En aquest reportatge us expliquem i us ensenyem com Stephen Graham i Jack Thorne han estat capaços de crear un producte tan trencador.
PS4. Molta gent ja escolta VilaWeb, en compte de llegir-lo, gràcies a la funció automàtica de veu. Els subscriptors del diari, a més, poden crear llistes d’escolta per fer-se un diari parlat a la carta. Comproveu-ho.
