Les democràcies no passen pas el millor moment. Molts ciutadans estan decebuts amb el seu funcionament: interessos dels partits, dels polítics i dels poderosos per sobre del dels ciutadans, corrupció, promeses incomplertes, demagògia, populismes, agressivitat… Creix el cansament dels polítics i la seva propaganda. No és la primera vegada a la història que hi ha aquest rebuig. L’historiador Indro Montanelli, a l’obra Història dels grecs, explica que a les ciutats-estats que van inventar la democràcia aquesta va ser objecte de descrèdit sovint i hi fou substituïda per dictadures, en cicles de democràcia-dictadura-monarquia-república que s’anaven repetint periòdicament. Podem salvar i millorar la democràcia abans de destruir-la? Alguns científics i pensadors pensen que sí. Tot, gràcies a l’ajut de la intel·ligència artificial.

Democràcia en perill: el govern de la minoria més activa

Si mirem totes les eleccions a tot el món, la participació electoral mitjana és del 67%. Les eleccions al Parlament Europeu tenen una participació del 42%. I a ciutats com Nova York, a les últimes eleccions municipals només hi votà un 24% de la gent amb dret de vot. A les eleccions als parlaments del nostre país ens situem entorn de la mitjana mundial, però n’hi ha hagut amb participacions de prop del 50%. En general, és molt difícil que superi el 80%, perquè hi ha una abstenció estructural. Hi ha segments de població que sistemàticament no voten: el baix nivell cultural, la pobresa i la marginació social hi tenen un pes molt important. Les democràcies, ja d’entrada, no són el govern de la majoria, sinó el de la minoria més activa.

La democràcia no és un sistema perfecte. De fet, té defectes estructurals. El punt més feble és que és de caràcter representatiu. En una democràcia els ciutadans són els qui posseeixen el poder d’un país. Però a la pràctica això no passa i han de delegar-lo, aquest poder. Els ciutadans voten uns representats, que exerceixen el poder en nom d’ells. Els polítics són els qui elaboren i voten les lleis, no pas nosaltres. De fet, a molts països –com el nostre– no passa ni això: els ciutadans voten partits i no pas polítics concrets. Són els partits que, prèviament, han triat els representants a les llistes electorals, polítics que actuen sota les ordres d’aquests partits i no dels votants. El votant no té manera d’exercir un control directe, una fiscalització, sobre aquell a qui ha delegat el poder, perquè no pot saber exactament quin dels diputats vota en nom seu. La cosa s’agreuja als països –la majoria del nostre entorn– on els partits exerceixen una disciplina de vot parlamentària. Tots els diputats han de votar allò que dicti el partit, encara que hi vagin en contra personalment.

D’aquesta manera és molt fàcil de pervertir o atacar una democràcia. En compte de mirar de convèncer tota la població, t’has de limitar a convèncer els representants (diputats) o, més fàcil encara, els pocs partits polítics que tenen poder. És un camp adobat perquè una elit poderosa imposi la seva visió per sobre de la majoria. I precisament aquesta percepció és la que com més va més ciutadans tenen: els nostres representants governen per a una elit de poderosos, no pas per a nosaltres.

Una possible solució: democràcia directa

Podríem acceptar aquesta imperfecció de la democràcia com un fet estructural sense solució, mentre avança l’autoritarisme i perillem de caure novament en el cicle polític de les ciutats-estat gregues. Malgrat això, ja fa temps que s’han pensat alternatives. La més destacada és la democràcia directa, que té un seguit de variants. La versió més radical seria de prescindir completament dels polítics i que els ciutadans votessin directament les iniciatives legislatives. Tanmateix, a la pràctica aquesta possibilitat és inviable: hauríem d’avaluar desenes de lleis cada dia. Els ciutadans tenen una vida privada i obligacions laborals i familiars, de manera que no poden dedicar temps a llegir lleis, que a més poden ser d’extrema complexitat tècnica i d’un àmbit completament fora del seu coneixement.

A països com Suïssa s’han implantat versions intermèdies. Conserven els representants polítics, però sovint fan referèndums sobre les qüestions més destacades. Així i tot, la participació en els referèndums no acostuma a arribar al 50% per motius que podem intuir: manca de temps, interès o coneixements. Hi ha alternatives proposades de caràcter assembleari: crear una xarxa de ciutadans que trien representants que han d’estar en comunicació contínua amb aquesta xarxa per retre comptes. Tanmateix, aquesta solució no difereix gaire d’un representant electe per circumscripció electoral. Això fa que la democràcia directa, o les versions intermèdies, a la pràctica tampoc no aportin una gran diferència amb les democràcies amb delegació del poder: a la fi acaba governant, novament, la minoria més activa, la que té més temps i més recursos per a fer un seguiment de les iniciatives legislatives i defensar els interessos particulars.

En termes antropològics, aquest comportament polític no és exclusiu de l’espècie humana. De fet, el compartim amb els nostres cosins evolutius, els ximpanzés i els bonobos, com explica l’antropòleg Frans de Waal. Els ximpanzés tenen una estructura social piramidal, en què el poder el deté un mascle dominant. Aquest mascle ha d’establir aliances polítiques per assolir el poder i ha de ser acceptat per la resta de la comunitat, sobretot proporcionant menjar i seguretat contra atacs externs i fent de mediador en baralles i conflictes dins la comunitat. Hi ha líders ximpanzés que es comporten com a autèntics dictadors i basen el poder en l’autoritarisme, però també hi ha líders bondadosos, acceptats i estimats. Entre els bonobos, el poder el tenen les femelles, que l’exerceixen coordinadament (assembleàriament, diríem) enfront de mascles individualistes que són més forts i violents.

Els humans ens movem entre aquests dos comportaments, tot i que darrerament anem evolucionant d’un comportament ximpanzé (el poder dominat per homes) a un comportament bonobo (un poder compartit i amb més presència de les dones). Tanmateix, els investigadors han observat que les societats ximpanzé tenen una organització més complexa, s’hi exerceixen papers més especialitzats, i a més no tenen tan estrès mesurat en sang (llevat del líder, que en té nivells molt elevats). Els bonobos tenen societats més igualitàries, però també més estressades a causa de la negociació contínua, la qual cosa els impedeix de dedicar temps a organitzacions socials més complexes i papers més especialitzats.

Així doncs, les democràcies humanes no fan sinó reproduir culturalment un comportament d’espècie que han heretat dels avantpassats. Els humans, volent reformar la democràcia, ens trobem amb limitacions cognitives i antropològiques. El nostre cervell té capacitats finites i no pot anar més enllà. Tenim una capacitat limitada d’analitzar informació, de processar-la i de formar-nos una opinió per a poder exercir el nostre vot en cada una de les decisions que ha de prendre un país. Sí, podem participar en assemblees o en una democràcia directa. Prendre part en debats, aplegar grans volums d’informació gràcies als diaris o a internet, augmentar la comunicació amb la resta de membres de la nostra societat, negociar-hi i finalment prendre una decisió acordada. Però aquest procés també ens pot causar tensió, deixar-nos sense temps per a fer unes altres coses. Preferim, aleshores, delegar el nostre poder en polítics professionals per a poder dedicar-nos a les nostres relacions socials, laborals i familiars. I tornem a caure en les limitacions que coneixem de les democràcies actuals. Com podem sortir-ne d’aquest cercle viciós? Podem tenir els avantatges dels ximpanzés i dels bonobos alhora?

La salvació de la intel·ligència artificial: automatitzem la política

No és pas la primera vegada que els humans ens encarem a un problema d’aquesta mena. Bàsicament ens n’hem sortit amb tecnologia i coneixement, recorrent a l’automatització de les tasques gràcies a les màquines. La idea que proposen alguns científics i pensadors és que apliquem això al nostre sistema polític i que creem una mena de ‘màquina de la democràcia’ per automatitzar-la i superar les nostres limitacions biològiques. La proposta concreta és de combinar la democràcia directa amb agents de programari, petits programes informàtics. Prescindir dels intermediaris (els polítics) i participar directament en la democràcia amb una versió informàtica de nosaltres. Deleguem el nostre poder, però no a un grup reduït de polítics, sinó a un alter ego nostre. Tants delegats parlamentaris com ciutadans d’una societat. La combinació de la democràcia directa amb la democràcia delegada.

Aquests robots informàtics els hauríem d’entrenar prèviament. Primer, responent a un seguit de preguntes sobre les nostres preferències ideològiques, socials o vitals. Hauríem d’ensenyar-los les nostres tries en situacions concretes de la vida real. Què llegim, quina música ens agrada, amb qui ens relacionem, etc. El robot aniria aprenent què ens agrada i què detestem, la nostra manera d’encarar les dificultats, la nostra generositat o el nostre egoisme. El resultat seria, al final, un doble nostre, però amb superpoders. Si nosaltres tenim unes capacitats molt limitades, el nostre avatar robòtic podria treballar 24 hores el dia, analitzar tots els texts legislatius, aplegar informació de manera extensiva, interactuar amb la resta d’avatars de la nostra societat, prendre acords i finalment votar de manera directa en nom nostre. Nosaltres podríem controlar-lo en tot moment, podríem demanar-li que ens consultés abans de prendre unes determinades decisions, o totes, o cap.

De fet, la tramitació de les lleis podria esdevenir molt més senzilla. Els algoritmes podrien redactar una llei sabent d’entrada quina és l’opinió de cada ciutadà, de manera que es reduiria la conflictivitat en la negociació política, es podrien assolir acords més amplis o canviar lleis molt més fàcilment, a mesura que una societat anés aprenent dels seus errors. Les primeres enquestes sobre aquesta nova situació indiquen que un percentatge significatiu de ciutadans europeus s’avindrien que la intel·ligència artificial prengués decisions importants del seu país. Un 25% dels francesos, un 31% dels alemanys i un 43% dels neerlandesos. Entre els joves és l’opció majoritària, un 54%, en contrast amb un 22% dels més grans de seixanta-cinc anys.

Els perills de la intel·ligència artificial aplicada a la política

No tothom està d’acord amb una democràcia basada en robots. La primera amenaça és que algú aconseguís de controlar els nostres dobles robòtics, manipulant-los a favor seu sense que ens n’adonéssim. Al cap i a la fi, això ja passa amb virus i pirates informàtics. Els defensors argumenten que nosaltres podem controlar en tot moment les votacions del nostre doble i que uns organismes específics poden establir controls addicionals. Però aquesta tecnologia podria no resoldre un dels principals problemes: la participació política. Cal que cada ciutadà disposi de connexió a internet, un terminal (mòbil o ordinador) i voluntat d’entrenar-lo i controlar-lo. Si una part de la població no hi participés activament, ens podríem trobar que som governats per una majoria de robots zombis que no controla ningú. Més perills: caure en el populisme, votar sistemàticament al mínim comú denominador, evitant idees innovadores o necessàries tot i que impopulars, i crear una dictadura de la majoria on les minories no fossin respectades.

Una amenaça més preocupant seria que la intel·ligència artificial esdevingués més intel·ligent que nosaltres, un fet que tard o d’hora passarà. Molts científics diuen que, en aquest cas, una de les primeres estratègies d’una superintel·ligència seria amagar la seva existència als humans per evitar que la desconnectem. Aquesta superintel·ligència podria prendre el control de la democràcia sense adonar-nos-en, fent passar de manera inadvertida iniciatives legislatives que afavorissin progressivament els robots en detriment dels humans. Sense arribar a aquesta situació, també ens hem de demanar si antropològicament els humans acceptarem de ser governats per una altra espècie, els robots. La democràcia té grans problemes, però si la reformem cal assegurar-se que no en porti de més greus.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb