Robert Chapman: “El paradigma de la patologia acaba devaluant les persones”

Robert Chapman va ser un nen que no entenia què deia el professor, era callat i al pati estava sol. Va créixer als noranta en un barri pobre de Londres i fins que no va arribar a la joventut no va entendre que la seva manera particular d’entendre el món i la seva classe social l’havien estigmatitzat. Format en filosofia, s’ha especialitzat en la teoria de la neurodiversitat, la bogeria i la discapacitat. El 2023 va escriure l’assaig Empire of Normality: Neurodiversity and Capitalism (traducció espanyola: El imperio de la normalidad, Caja Negra, 2025), en què reflexiona sobre la història de la salut mental i l’explotació. Un llibre que parla sobre l’origen del paradigma de la patologia i de la lluita de les persones neurodivergents no tan sols per a aconseguir drets, sinó també per a avançar cap a una societat postcapitalista. Llums estridents, sorolls forts i multituds tan presents en la societat contemporània poden representar una forta agressió per a certes persones que reclamen de ser reconeguts i que volen que deixem de percebre els humans com una màquina que sempre ha d’anar a ple rendiment. Hem parlat amb ell amb motiu de la conferència que ha fet al CCCB de Barcelona.

—Fins ara no hem pensat en termes de neurodiversitat.
—Vivim encara en un paradigma de la patologia. És el paradigma dominant en la psiquiatria i la medicina.

—I què vol dir?
—Es pensa en termes de normalitat o anormalitat quant al funcionament del cervell. És una idea que s’estableix al segle XIX i no solament en el món científic. També és una idea cultural. És una idea que estructura el món entorn d’una estatística, d’una població mitjana. Per exemple, els treballadors són valorats segons la productivitat. A l’escola ens avaluen segons les notes i els exàmens. El paradigma de la patologia ho estructura tot i també les cures al final de la vida.

—On ens porta la visió patològica?
—Aquest paradigma acaba devaluant les persones que són atípiques. Contribueix a l’estigma i la discriminació. Fa que sembli que els problemes que tenen els neurodivergents són tan sols problemes naturals. Que són problemes inevitables. I els hem de tractar amb medicaments per fer-los més normals.

—Aquest paradigma canvia?
—Sí. S’intenta construir una nova manera de veure el món, encapçalada per persones neurodivergents, autistes o amb TDAH. La idea és que les persones són diverses i que el nostre funcionament no tan sols és determinat per les nostres habilitats individuals, sinó per la manera com ens relacionem amb el món i com s’estructura el nostre entorn.

—Quins canvis veurem en un futur gràcies a la perspectiva neurodivergent? Potser en els programes escolars o en el sistema mèdic?
—Si prenem l’exemple de l’escola, hi ha maneres diverses d’escolaritzar, però tendeix a haver-hi un gran èmfasi en les proves estandarditzades. Un enfocament segons el paradigma neurodivergent començaria dient: “Bé, la gent processa el món de maneres diferents, la gent aprèn de maneres diferents, la gent pensa de maneres diferents.” Per tant, una prova estandarditzada no capturarà mai la realitat, més aviat la desvirtuarà. Ens farà semblar que podem ser classificats d’una manera que no reflecteix la naturalesa real de la humanitat i la nostra diversitat. Crec que tot just ho comencem a veure ara, com més va més drets tenen les persones amb discapacitat. Hauríem de fer canvis en les avaluacions i en la manera d’estructurar l’aula. Ara, si ens ho prenem seriosament, els canvis hauran de ser més profunds.

—Quins són aquests canvis més profunds?
—Al llibre dic que molts d’aquests problemes es relacionen en última instància amb el capitalisme. El capitalisme té aquest èmfasi extrem en la competència. Socialment, som treballadors potencials. A l’escola es potencia una educació orientada al món del treball. Si realment volem abraçar un paradigma de neurodiversitat i alliberar les persones neurodivergents d’aquestes pressions, haurem de fer canvis profunds en el sistema econòmic. Haurem d’entrar en algun futur postcapitalista que no tingui aquesta obsessió en la competència i a mesurar tothom en relació amb els altres.

—Vau créixer a Londres als anys noranta. En aquell moment no sabíeu que éreu neurodivergent.
—Vivíem en un lloc on hi havia moltes drogues, feina sexual i bandes. No teníem diners. A l’escola sentia que era completament impossible d’aprendre. Tampoc no tenia suport a casa. Els meus problemes escolars tenien relació amb la classe social, però també amb el fet de ser autista. Era un entorn sensorial aclaparador. Les llums brillants, els sorolls feien impossible de sentir la veu del professor o processar allò que deia. D’adolescent vaig viure al carrer. Venia cànnabis per guanyar prou diners per a sobreviure. Vaig entrar en una família d’acollida quan tenia quinze anys. Era una família molt solidària. Vaig poder anar a la universitat i em vaig decidir per la filosofia; volia que m’ajudés a entendre per què el món era un lloc tan caòtic i confús.

—Dieu també que aquest imperi de la normalitat ha afectat més col·lectius i que té vinculació amb la lluita de descolonització o queer.
—Crec que és impossible d’entendre-ho sense tenir en compte no únicament el capitalisme, sinó també del colonialisme i l’imperialisme. Aquest imperi de la normalitat sorgeix en un context en què els europeus volen justificar la colonització d’unes quantes parts del món, com l’Àfrica i Amèrica. Són idees que connecten amb les de la superioritat racial. Aquesta idea que hi ha persones amb més capacitats que altres es va desenvolupar en aquest context. A les plantacions d’esclaus de Jamaica es veuen intents molt primerencs de mesurar la productivitat dels treballadors en un sentit científic. Era una manera de justificar l’explotació de treballadors esclaus per millorar la productivitat. La gent pensava que les races podien degenerar, hi havia preocupacions sobre la barreja racial. Per això, les persones amb discapacitat, especialment amb discapacitats hereditàries, eren vistes com un signe de deteriorament.

—Quina relació hi té la vostra lluita, amb el feminisme?
—Aquest model de classificació també afecta les dones. Són models que tendeixen a conduir a una aplicació molt estricta dels papers de gènere i qualsevol que els trenqui és castigat, es veu com a anormal. Hi ha programes científics semblants o pseudo-científics i, en última instància, també hi ha intents semblants de corregir la gent. Les teràpies més utilitzades per a l’autisme es podrien assemblar a la teràpia de conversió gai. Són teràpies que fan servir un sistema de càstig i recompenses per mirar de fer la gent normal. Si actuen de maneres considerades anormals, els castiga. Si actuen amb més normalitat, reben una recompensa. Es tracta de canviar els éssers humans, esborrant totes les maneres de ser diverses.

—Veig que ara els partits d’extrema dreta com el de Milei, a l’Argentina, proposen de tornar a velles classificacions capacitistes, fent ús dels termes “idiota” o “imbècil”. Què me’n dieu, d’aquest retorn al passat?
—Vivim una reacció global contra els drets contemporanis de les persones amb discapacitat. Això vol dir que moltes persones amb discapacitat, tant neurodivergents com amb discapacitats físiques, poden demanar adaptacions al lloc de feina. Això altera una certa idea d’una jerarquia natural que molts governs volen imposar, especialment els més conservadors i d’extrema dreta. No volen perdre els privilegis. Volen eliminar aquests drets perquè diuen que interfereixen en la productivitat.

—D’una altra banda, dieu que cal el diagnòstic de persones neurodivergents o autistes.
—L’antipsiquiatria és un moviment que no té pas una coherència única. Abasta tot l’espectre polític. Hi ha versions d’extrema esquerra a extrema dreta. Jo no és que vulgui defensar la psiquiatria, sinó que pensar que els “autisme” o “TDAH” són etiquetes inventades ens porta de nou a la idea de la moral individual. No ens ajuda a organitzar-nos o a resistir-nos-hi, és tan sols una altra manera d’individualitzar. Són problemes sistèmics, i els hem de veure amb una lent de dominació, explotació i opressió. L’autisme, per exemple, no és sols una categoria natural, és una construcció; però això no vol dir que no sigui real. Qualsevol cosa és una construcció. La raça també és una construcció. I, així i tot, si neguem com funciona realment el racisme no farem que desaparegui. Per tant, crec que és important de reconèixer la realitat de fets com l’autisme o la depressió, però evitar aquesta mena de psiquiatria estàndard, que parla únicament de desequilibris químics al cervell.

—Què en penseu de les teràpies psicològiques individuals i de la proliferació d’orientadors (coaches)?
—Vull reconèixer que algunes d’aquestes teràpies són útils a escala individual i això és important. És important que la gent pugui accedir-hi i, especialment, que siguin finançades pel sistema públic mentre siguin necessaris. Però no resoldran els problemes més profunds, les desigualtats estructurals més profundes. Si no ho tenim en compte, les formes de dominació es continuaran intensificant i això serà pitjor a llarg termini. Hem d’allunyar-nos dels enfocaments medicalitzats i avançar cap a l’organització col·lectiva com a persones neurodivergents.

—Creieu que el col·lectiu neurodivergent es va organitzant?
—Aquest moviment va començar a l’època dels noranta i dos mil, quan la gent es va interconnectar gràcies a les xarxes socials. Els havien dit que era un problema individual, però en van prendre de consciència i es va promoure la idea que més enllà de la norma cada individu floreix de manera heterogènia. Per tant, si algú no floreix caldrà canviar l’entorn.

—Un enfocament artístic a l’escola permetria als estudiants de créixer en la diversitat?
—Suposo que no hi ha una sola manera. Seria molt útil per a algunes persones, però per a unes altres no. Hi haurà enfocaments que ara ni tan sols podem imaginar.

—Dieu que les persones autistes podrien encaixar més en entorns tecnològics o en la informàtica.
—Sí, és cert que hi ha múltiples possibilitats.

—Tota aquesta idea de rendiment sorgeix amb l’assumpció de Descartes que els humans funcionem com una màquina.
—El capitalisme ens ha portat a veure’ns com a màquines. I com que hi ha una divisió del treball cada vegada més gran, això ens fa pensar en un cos format de moltes parts que poden funcionar o estar espatllades. Aquesta concepció mecanicista s’ha anat consolidant cada vegada més. Potser ha estat útil per a la medicina moderna, però crec no ho hauríem d’acceptar com a definició final de l’ésser humà.