Podeu fer la prova i veureu que gairebé no falla mai: introduïu a Google el nom del fotògraf Francesc Fàbregas i el de qualsevol estrella musical dels anys 70 i 80 i la cerca obtindrà resultats. Jethro Tull, Frank Zappa, Leonard Cohen, David Bowie, Miles Davis, Genesis, Bruce Springsteen, Queen… Tots van ser captats per la Rolleiflex de Fàbregas. Una càmera analògica, no cal dir-ho. Tots van quedar fixats en uns negatius i ara poden ser reproduïts en paper o en pantalla: retrats d’una època prehistòrica sense mòbils en la qual els únics que tenien possibilitat material de fer-los eren els pocs fotògrafs que s’hi dedicaven.

Avui fa exactament mig segle, l’11 de juny de 1976, que Fàbregas va anar a la Monumental de Barcelona per a deixar constància gràfica d’un concert que tothom qualifica d’històric: el primer concert dels Rolling Stones a Catalunya. Feia set mesos que Franco era mort i tothom tenia set de llibertat i d’aire fresc, encara que costés 900 pessetes, una petita fortuna aleshores. Però els grisos i el governador postfranquista de torn van trobar que aquells músics i els seus seguidors eren massa peluts i assedegats i es van dedicar a empaitar-los i a disparar-los pots de fum abans del concert. Gay Mercader, el promotor que va aconseguir de portar la banda britànica a la ciutat i introduir-la al circuit internacional, ho va viure com un calvari i encara avui no li agrada de recordar-ho ni de parlar-ne.

Qui sí que ha decidit de parlar del concert és Jordi Novell, responsable de projectes a la revista Enderrock i autor del llibre Black & Cat / The Rolling Stones a Barcelona 1976, que s’inspira en el nom del disc que el grup va presentar a la capital catalana, Black & Blue. El novè lliurament de la col·lecció Enderrock Llibres és dedicat íntegrament a explicar els detalls d’un concert que va tenir lloc en un moment i en un context molt concrets, tal com explicava dimarts el mateix Novell en la presentació a la llibreria la Conxita de Sants. Sobre la base dels fets, les dades i les xifres, l’autor aporta anècdotes i sobretot s’esplaia en la part més social i sociològica de la visita d’uns símbols de la contracultura com eren els Rolling Stones.

A la part central del llibre hi ha trenta-set fotografies de Francesc Fàbregas. Les primeres són de l’arribada dels músics a l’aeroport de Barcelona el dia abans, on van aterrar amb un vol privat procedent de Lió. La de Mick Jagger elegantment vestit i passant tot sol la duana, sota l’atenta mirada d’un guàrdia civil, és especialment bona. Després n’hi ha del concert, amb el públic a la Monumental, els peluts, i els músics dalt de l’escenari, amb la parella Jagger-Richards com a estrelles principals. Són curioses les dues darreres, en què un Jagger espitregat llança galledes d’aigua al públic, que devia estar acalorat.

Pregunto a Francesc Fàbregas com és que va poder fotografiar els Rollings fa cinquanta anys i em respon que va ser gràcies a la carnisseria del seu pare, que tenia parada al Mercat de Galvany de Barcelona. Al fill, l’afició per a fer fotos li venia de lluny, d’ençà que un any els Reis li van portar una càmera Werlisa. L’agafava quan feien sortides amb la Secció d’Excursionisme de l’Ateneu de Sant Just Desvern. La va agafar quan li va tocar d’anar a fer el soldat: el reportatge que va realitzar tot documentant el procés pel qual una persona es convertia en un simple número li va valer el primer premi important, consistent en 10.000 pessetes. També agafava una càmera quan els cantants de la Nova Cançó actuaven a l’Ateneu de Sant Just Desvern, on vivia.

I la carnisseria que li va donar accés als Rolling Stones? Doncs resulta que hi anava a comprar la sogra del periodista i crític musical Àngel Casas. També hi comprava la mare de Gay Mercader, però en aquest cas no hi va influir. Quan Francesc Fàbregas es va assabentar que Àngel Casas havia posat en marxa una revista musical anomenada Vibraciones, l’any 1974, va demanar al pare que li fes de mitjancer. Una vegada establert el contacte, Casas es va mirar les seves fotografies de Raimon, Llach i companyia i li van agradar. Aleshores li va demanar si tenia alguna foto del concert que Leonard Cohen havia fet el dia abans. Hola? La resposta negativa no el devia decebre gaire perquè de seguida li va fer el primer encàrrec: anar a fer fotos d’un concert de Jethro Tull.

Així va començar una carrera de fotògraf de concerts curta, però intensa, amb col·laboracions en revistes com ara l’esmentada Vibraciones, Rock Espezial i Rockdelux. Molt sovint eren els primers concerts d’un artista a Barcelona, com és el cas de Bruce Springsteen el 1981, amb tot d’imatges que va recollir en un llibre. “Tenia molt de mèrit allò que fèiem”, m’explica. En l’època analògica, a cada rodet hi cabien 36 fotografies. El dia dels Rollings calcula que en devia gastar quatre, de rodets, que són 144 fotos. Avui, amb una càmera digital i el motor ben greixat, arribes a aquesta quantitat al cap de dos minuts o tres. Amb la gran diferència que de seguida veus si han quedat bé o no! Com tots els romàntics, Fàbregas enyora aquella màgia d’antany, aquell misteri de no saber què en sortiria fins que no et tancaves a l’estudi a revelar les fotografies. Era un treball artesanal. Eren uns altres temps.

La passió per la música va portar Fàbregas a TV3, on va impulsar programes com ara Sputnik, Silenci?, Loops i Òpera en texans. No va deixar de fer fotografies de concerts, però va abaixar el ritme. Encara ara, quan va a un concert, no pot evitar de disparar la càmera. Si no en porta cap, s’hi sent estrany i no n’acaba de gaudir. Fer-les del fossat que hi ha davant l’escenari aporta proximitat, però també li agrada de fer-ne de més lluny, entre el públic, amb més llibertat i allunyat de les limitacions que sovint imposen els artistes o els organitzadors. L’època d’esplendor en què les revistes triomfaven als quioscs i a ell l’enviaven a les capitals europees a cobrir l’arrencada de rondes de grans artistes ja no tornarà mai. Però la passió per la música i la fotografia es manté intacta.