Resposta a Josep Costa

Dissabte Josep Costa va abandonar a mitja sessió el ple telemàtic de l’Assemblea Nacional Catalana i, tot seguit, ho va anunciar en un missatge de X on deia que estava fart de la “gestió despòtica i antireglamentària que s’està fent de l’entitat” i que “la gent que ho va donar tot per guanyar l’1-O no es mereix que la continuïn potinejant els qui ens han portat fins aquí”. Era la continuació, adaptada a les xarxes socials, del que havia dit durant la sessió esmentada, quan va amenaçar d’ofegar sistemàticament el comitè permanent (gestor de l’ANC en nom del secretariat) i d’impugnar l’assemblea general i, si calia, els secretariats. (Durant la reunió, Costa va utilitzar un mot més gruixut que “despòtica”, que, als que vam patir la dictadura franquista, no ens va semblar gens “tècnic”, com va respondre ell quan se li va dir que ho retirés.)

El desencadenant de la crisi va ser l’elecció de nou secretari de l’entitat després de la dimissió de Sílvia Ventura (no pas per “raons personals”, com s’ha publicat en aquest mateix diari, sinó per una incomoditat pregona al si del comitè permanent, on trobava poc suport –si no desconfiança o oposició– a les decisions que considerava pertinents en l’exercici del seu càrrec). Així, doncs, el comitè permanent va triar un substitut interí, que es va presentar a l’elecció com a titular en el ple del 25 de gener, alhora que Josep Costa presentava la seva candidatura. La resta és història: Elnur Bayramzade va tenir majoria no suficient (2/3 reglamentaris) a totes les votacions, mentre Josep Costa aconseguia una minoria significativa. I, atès que cap dels dos no es va retirar, i que no s’hi va presentar cap candidatura més, dissabte es van repetir les votacions amb els mateixos candidats i uns resultats sensiblement idèntics. Arribats fins aquí, el president de mesa va donar per tancat aquest punt de l’ordre del dia i va ajornar l’elecció fins al ple del mes de març; en Costa s’hi va oposar perquè, segons ell, l’Assemblea no podia continuar funcionant amb un secretari interí. Amb aquesta posició, Costa podia fer efectiva, certament, l’amenaça de bloquejar el secretariat, atesa la paràlisi que es produiria si les votacions esdevenien interminables. La resposta d’un dels membres de la comissió jurídica va ser que no hi ha un termini per a l’elecció i el reglament preveu l’elecció provisional del secretari per absència, de manera que el funcionament de l’entitat quedava garantit. (No em remetré a anteriors mandats ni a la manera de resoldre aquestes qüestions en associacions de tota índole, on poden regir juntes provisionals fins a l’elecció de nous titulars.)

Va ser llavors que en Josep Costa va pronunciar les admonicions ressenyades al començament. Com sigui que el president de mesa li va retirar la paraula, va decidir que retirava la proposta de resolució que havia presentat –al seu torn, un membre del comitè permanent hi havia presentat una esmena a la totalitat–, relativa al funcionament de l’Assemblea; va abandonar la reunió telemàtica; i ho va fer públic a les xarxes socials. Fins aquí els fets.

Com es pot deduir, l’associació entre despotisme i reglament que fa en Costa està adulterada: allò que ell titlla de “gestió despòtica” és l’aplicació estricta i rigorosa del que diu el reglament, que, en conseqüència, no pot ser “antireglamentària”, si no és per la senzilla raó que s’oposa als seus interessos. Més greu, em sembla, l’afirmació que la gent del Primer d’Octubre “no es mereix que la continuïn potinejant els qui ens han portat fins aquí”, perquè vol dir, gens dissimuladament, que l’actual equip dirigent és de la corda dels partits que no van fer allò que se n’esperava. I, seguint aquest raonament pervers –perquè requeririen proves inexistents, però fa forat en l’opinió pública escarmentada–, caldrien els nous lideratges que Costa pregona per tot el país com a secretari nacional i sota el segell de la pròpia Assemblea. Un observador imparcial diria que això és fer la mateixa mena de “política” que fan els partits polítics que en Josep Costa denuncia a tort i a dret: aprofitar els recursos que ofereix una associació per abominar els que la dirigeixen i fer propaganda estratègica en favor de la seva persona com a futur líder, un cop desallotjats els mandataris presents.

Però hi ha una altra mena de política. Posem per cas, la que mena l’actual direcció de l’Assemblea enfront dels obstacles sistemàtics, no pas d’un corrent intern d’opinió sinó d’un autèntic “partit de l’oposició”, a tot allò que és aprovat per la majoria del secretariat. En aquest punt, seria inútil de reclamar la deguda obediència que emanen dels estatuts, que diuen que els membres “han de complir els objectius i acceptar les estratègies i els acords adoptats pels òrgans de govern […], així com tractar el Full de Ruta de l’Associació com a marc operatiu i comprometre’s amb el seu desenvolupament i compliment”. Ningú que hagi assistit al desenvolupament del full de ruta, aprovat per més d’un 80% dels participants, no podrà dir que no s’hi hagin introduït esmenes –moltes, presentades per en Josep Costa–, que no hi hagi hagut debat (s’hi van presentar més de sis-centes esmenes en un lapse rècord, que molts van considerar escàs) i que no hi hagi voluntat de la direcció –una servidora forma part del comitè permanent, i sap de què parla– de dur a terme els primers compromisos que se’n desprenen. Però el dia de la presentació pública del full de ruta, a la qual jo mateix vaig incitar expressament (i inútilment, perquè va al·legar problemes d’agenda) en Josep Costa a participar-hi com a crític, si ho considerava necessari, a penes s’hi van poder comptar amb els dits d’una mà els assistents del “partit de l’oposició”.

I anem al gra. A hores d’ara, seguint el deure apuntat més amunt per a desenvolupar el full de ruta, la direcció de l’ANC està involucrada en la solidaritat amb la Revolta Pagesa (“la terra i qui la treballa són part de la nostra identitat col·lectiva, el seu futur és indestriable del futur de la nació catalana”; en la campanya de Rodalia; en la campanya per la llengua; en la solidaritat amb les mobilitzacions contra l’especulació urbana, els desnonaments i la incúria criminal dels governs. (Deixo de banda, per no avorrir els lectors, la crida a més mobilitzacions i manifestacions.)

És en aquests espais on es juga la persistència de la nació i les necessitats de la gent en un lligam indestriable –no hi ha nació sense la gent, però on no hi ha nació la gent no hi compta. I és allà on s’ha de fer la nova política des del poder de la gent mobilitzada i organitzada, d’on sorgiran els nous lideratges, i des d’on s’arrossegaran partits, entitats i associacions a recuperar majories nacionals per a la independència. I això mateix, amb tota la modèstia, recomanaria de fer a Josep Costa i al “partit de l’oposició”, perquè, en aquests espais de lluita ressenyats, es veuen molt poc i, a vegades, abstenint-se voluntàriament de participar-hi. Els hi esperem. Però em fa l’efecte que el seu hàbitat natural és el de les minories de bloqueig, que només esperen, paradoxalment, que la majoria els coopti a la direcció per gaudir de les quotes de poder que no han guanyat electoralment. I si no es participa en el full de ruta, aprovat per la majoria, si no ens arromanguem i fiquem els braços en el llot de la crua realitat, difícilment es podrà accedir mai al poder delejat, tant si és al si de l’Assemblea com al capdavant del moviment, o en la república a fundar amb tothom i per a tothom.