Si fóssim alemanys o, tirant amunt, escandinaus, lapons inclosos, no tindria sentit això que podreu llegir a continuació, però com que som mediterranis, Països Catalans inclosos, potser paga la pena d’oferir una petita lliçó de futur a tots aquells disposats a disputar el segon embat.

Acostumem, i una servidora el primer, a magnificar la necessitat de pensar –la freda, prolixa, incansable reflexió– com a pas obligat abans d’entrar en acció, d’emprendre la marxa, o de jugar-se-la, guiats per la percepció immediata, les emocions a flor de pell, la urgència d’intervenir. Però, si considerem la poca reflexió amb què vam aconseguir la fita del Primer d’Octubre i, en canvi, els molts pensaments que caldria haver dedicat a entendre’n la davallada, i, com sigui que, tard o d’hora, haurem d’entrar de nou en combat, aquesta voldria ser una lletra de batalla perquè comencem a canviar de parer.

Direm, doncs, que la reflexió no troba el seu moment idoni abans de l’acció, sinó després. Perquè, si ens entretenim massa a pensar allò que cal fer abans o en el mateix moment d’executar-ho, ens confondrem, ens frenarem, i contindrem la força necessària per a actuar, la qual sorgeix d’una emoció profunda, imperiosa, disruptiva. (O algú gosaria definir el sentiment formidable i fascinant que ens va moure a dipositar tot el nostre poder històric en unes urnes “il·legals”?) En canvi, un cop consumada l’acció, cal considerar si podem fer un bon ús del cervell per tenir consciència dels errors comesos, de la naturalesa fràgil del procés endegat, i, en definitiva, per aprendre a regular les emocions de cara a esdeveniments futurs. Al cap i a la fi, no descobrim res que no sabessin els tràgics grecs o que no aprenguin els toreros a la plaça, val a dir, que la vida és un combat contra el destí (sovint, contra nosaltres mateixos pels danys infligits a l’espècie i a la naturalesa); i que amb l’acció passa com amb la lluita. Pobre, doncs, del torero que s’hagi de pensar dues vegades com ha de frenar l’envestida del toro: abans d’haver filat una idea per evitar-ne l’arremesa, rodarà per terra com un titella. I si el lluitador té aferrat un rival, val més que continuï menat per la inspiració del moment i no pas calculant els músculs que hauria de forçar o els membres que hauria d’utilitzar per conservar l’avantatge i abatre l’oponent fins a fer-lo besar, com se sol dir, la lona. I un cop hagi guanyat o perdut, ja tindrà temps de pensar amb quina clau va desequilibrar el rival o amb quina traveta va ser tombat quan creia tenir dominada la situació.

Qui no té aferrada la vida com un lluitador, un torero, o un bon soldat; qui no és capaç de sentir totes les articulacions; o qui no percep d’esma els jocs de força en presència, no podrà respondre a les vicissituds del combat ni podrà oposar-se a les maniobres, pressions i reaccions de l’enemic. En conseqüència, no podrà imposar el seu poder en cap lliça, per no dir en una batalla a camp obert, si ens l’afigurem com un “segon embat” contra l’estat espanyol.

I com que no som teutons ni escandinaus, ni tan sols anglosaxons, potser que comencéssim a actuar més, moguts per sentiments tan bescantats com l’orgull i la ràbia, i pensar menys, refrenats per emocions tan banals com la por dels tebis i el càlcul dels mesells.