Rectificar i renyar un polític per Vic, periodisme

  • Sobre si els Mossos són més institució que la ciutadania, la protesta, la cultura

Mercè Ibarz
19.02.2021 - 21:50
Actualització: 20.02.2021 - 10:34
VilaWeb

Els Mossos no van impedir dimarts cap manifestació, deia l’endemà el conseller Sàmper, deixant-se de dir que els Mossos tampoc no havien impedit l’atac dels manifestants a la comissaria de Vic. És de les coses que em fan pensar, aquesta setmana. Com m’ha fet pensar, en paral·lel, veure un periodista, una periodista, rectificar i renyar un polític, una política, sobre el mateix fet de Vic. Ja m’agradaria que ho fes sovint, el periodisme, això de rectificar i amonestar un polític per la tele, es veurien millor els arguments i la raó del que un professor ens ensenyava a la promoció del 76: “El pitjor del periodisme no és que es vengui, sinó que es regali.”

No he sentit en canvi cap periodista que hagi rectificat, renyat ni amonestat el conseller. Perquè una cosa sembla clara, que els policies de Vic no van saber fer front a l’allau que els va caure dimarts a la nit.

Que la periodista amonestadora rectifiqués, ben convençuda dels seus drets, la batllessa de la capital, que ja no era en pantalla, no té gens d’importància partidista, almenys per mi. La importància, per mi, és d’una altra mena. La santa indignació periodística, que indirectament feia passar avall el motiu principal d’indignació de la política, l’empresonament d’un cantant. “Tothom té la seva vara de mesurar”, va dir la col·lega, i així deu ser, com si tot fos opinable i prou, no necessàriament argumentat, com si tot fos allò del “cristal con que lo mires” que deia aquell. “Els Mossos són una institució”, “una institució catalana”, va reblar. I així em trobo des de llavors preguntant-me què és una institució. Ho és més la policia que el comerç privat atacat aquella nit? Ho és més la policia que els manifestants? Ho és més l’estat que la cultura?

Dona, és clar que sí, em direu, que la policia la paguem nosaltres, és pública, i té la paperassa legal que ho diu ben clar, que és una institució. Però la veu interior que, inalterable i curiosa, va fent, pregunta tot seguit: una institució ho és només per això, perquè la paguem i té papers? La ciutadania és una institució, la cultura és una institució, la pagesia és una institució, la protesta és una institució, tants aspectes de la vida i del treball humà són institucions imprescindibles per a sobreviure i viure com cal, rebla la veu, tant si els papers jurídics ho diuen com si no, i no puc sinó donar-li la raó. Consultem els diccionaris, que per això hi són. Optimot a l’aparell.

En la perspectiva sociològica, i dins de “conceptes bàsics”, una institució és: “Categoria social conformada pel conjunt de pautes sistematitzades de comportament d’un grup d’individus relacionats per vincles de parentiu, econòmics, culturals o altres, que, apareguda per atendre alguna necessitat bàsica de la societat, assoleix caràcter orgànic i permanent i, sovint, una reglamentació jurídica.”  Fixem-nos en el “sovint”, que implica que no necessàriament cal sempre reglamentació jurídica per a ser una institució. No diu “sempre”, diu “sovint”. Perquè, per a la sociologia, una institució és “Cadascuna de les maneres de pensar, sentir i obrar que troba l’individu preestablertes en una societat determinada, així com les accions, les pràctiques i els corrents socials que tendeixen a cristal·litzar-se en usos i costums”. Per això es pot parlar també de la violència com a institució. La tenen reconeguda l’estat i els seus aparells. I es pot institucionalitzar, val a dir, entre aquelles persones que menys tenen a veure amb l’estat.

Llavors ve això de Vic. La periodista es dolia, posant el crit al cel, que a quarts d’onze del matí no hi hagués reaccions condemnatòries de partits, etc., ni a les xarxes ni enlloc. Però, al cap de no res, la xarxa anava plena de piulades de sindicats de policies reclamant una millor preparació davant de situacions com aquesta. No deien necessàriament més marge d’acció, que més o menys també, sinó que demanen de saber com afrontar una allau de joves decidits a cremar-ho tot. I, ben en particular, unes millors instal·lacions, que les comissaries són de construcció antiga i, pel que hem vist, amb les façanes de vidre, temptadores si tens ràbia, com saben totes les botigues i els seus aparadors.

Què va passar a Vic és una bona pregunta. Quan escric aquestes ratlles no se’n sap gran cosa més que titulars i declaracions conselleres i perifèriques. La investigació faria bé d’esclarir com és que els Mossos no s’hi havien preparat preventivament i, ja que no ho sembla, què va passar amb els reforços quan els de Vic van cantar el codi 33, que és el que els Mossos criden pels seus aparells comunicadors per dir necessitem reforços, situació de “gravetat extrema”. Si no, sembla que Interior faci passar bou per bèstia grossa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any