“Recordo l’època soviètica, però això d’ara és més perillós”

Entrevista a una activista russa de llarga trajectòria en la defensa dels drets humans · Relata la por que passen i que l’ha dut a demanar l’anonimat

VilaWeb
Il·lustració: Tere Guix
Josep Casulleras Nualart
15.03.2022 - 08:52
Actualització: 15.03.2022 - 09:52

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“És una conversa moralment difícil”, em diu a l’altra banda de Telegram. És una activista russa d’una llarga trajectòria i d’un compromís ferm en la defensa dels drets humans al seu país. Té seixanta-set anys i no havia passat mai tanta por com ara. Per això ens demana d’amagar el seu nom, de no dir des de quina ciutat de Rússia ens parla, de no revelar gaires detalls de la seva identitat. Però té ganes d’explicar-se, de contribuir a trencar el blocatge informatiu entre Rússia i nosaltres, i de fer-nos entendre que aquesta guerra també va contra ells, contra els russos que volen viure en un estat lliure i respectuós amb els drets humans. Ho diu amb la fermesa de tants anys de jugar-se la integritat per a denunciar els abusos del règim de Putin, però amb una veu que sempre és a punt de trencar-se, com si la desesperança l’arrossegués cap a la resignació que no vol.

Teniu por?
—És clar que tinc por. El nostre país ha viscut situacions molt greus, com en els temps de Stalin. Sabem què significa caure on ara caiem.

Hi ha moments del passat que us recorden l’actual?
—Recordo l’època soviètica, sí, però això que passa ara és més perillós i més lleig.

Per què?
—En tots els sentits. És cert que vam tenir por durant l’època soviètica, i l’URSS va agredir també Txecoslovàquia, Hongria, l’Afganistan… Ho recordo molt bé, tot allò, sobretot en el cas de l’Afganistan. I durant els anys seixanta era més perillós de parlar obertament, o de fer broma de segons quines coses. Però amb el pas del temps el règim s’anava afeblint. Per a mi els millors temps van ser els anys noranta, però van durar poc, perquè de seguida va arribar la primera guerra de Txetxènia, després la segona, i conflictes locals horribles que no tothom coneix al Caucas nord… Però, malgrat tot, ens sentíem incorporats al sistema europeu, perquè vam entrar a formar part del Consell d’Europa, podíem apel·lar al Tribunal Europeu dels Drets Humans, teníem la possibilitat de viatjar i teníem la possibilitat de no sentir vergonya del govern del nostre país.

I ara sí que en sentiu.
—Sí. Ara sí. És una vergonya que sento pels meus pares, per la gent que com ells va lluitar a la Segona Guerra Mundial. Potser sona cínic que ho digui així, però estic contenta que el meu pare no hagi viscut fins avui. És un sentiment que comparteix molta gent contrària a la guerra. I sento vergonya perquè ataquem un país amb el qual els ciutadans russos tenen tants llaços. Gairebé tothom a Rússia, a la part europea de Rússia, té familiars o coneguts a Ucraïna. Jo hi vaig néixer. I tinc amigues que ara mateix són sota les bombes.

Hi heu pogut parlar, amb elles?
—Sí, són amigues de la infantesa. Amb una hi estic sempre en contacte, cada matí i cada nit. Els nostres pares també van ser amics. Fa seixanta anys que ens coneixem. Molts ucraïnesos ens demanen que nosaltres, a Rússia, sortim al carrer a protestar. Però tampoc no acaben d’entendre la nostra situació. Jo vaig sortir a protestar una vegada i vaig entendre que la meva salut no ho permet. L’aparell repressiu és gran i peguen a tothom. A tothom. I et poden fer mal, et poden buidar un ull, et poden obrir el cap. Si em peguen com ho fan puc caure morta. I aquell dia que vaig sortir vaig haver de córrer perquè no em detinguessin.

Quina gent surt a protestar?
—Força gent jove. Són la majoria. I ho fan malgrat que els centres de detenció van ben plens.

Què va passar el dia que vau sortir a protestar?
—Vam sortir en un lloc on pràcticament no ens podíem moure. Era un lloc estret. I els manifestants eren molt pacífics. No feien res. Ens vam quedar allà, quiets, en silenci, sense pancartes. Perquè si algú duu una pancarta amb la paraula “pau” és detingut immediatament. I pots estar tancat a la presó cinc dies, deu, quinze o trenta. Si crides algun lema et passa igual. Han fet uns canvis legals, de manera que si consideren que vas contra l’exèrcit et poden condemnar a quinze anys de presó.

I tanmateix les protestes continuen.
—Sí. Diumenge hi havia moltíssima gent jove i van poder-se escapolir de la policia. Però quan van arribar a una plaça els van acorralar i els van pegar i en van detenir molts. En dues setmanes, a Rússia, han detingut  unes 17.000 persones. La gent està organitzada en xarxes, molt coordinada, i hi ha una organització que porta el recompte de detinguts.

Les protestes que hi ha hagut ara són més grans que no en ocasions anteriors, com en el cas de Txetxènia?
—Sí. Però les guerres de Txetxènia van ser llargues. Al començament de la primera guerra de Txetxènia hi va haver una concentració molt gran, però després, de mica en mica, la gent s’hi va anar acostumant, encara que faci mal dir-ho. Ara veiem, enmig d’aquest règim totalitari, com cada diumenge a totes les ciutats surt gent a manifestar-se. I és gent jove. Crec que això és perquè aquests darrers anys, els anys més o menys liberals, ha crescut aquesta generació que no accepta la violència ni la guerra. Ara, hi ha moltes represàlies. I jo ja no tinc salut ni nervis per a mirar la televisió, no ho puc aguantar físicament. M’informo, això sí. El diari Novaia Gazeta informava que a la universitat estatal de Sant Petersburg expulsarien els estudiants que haguessin participat en manifestacions contra la guerra. Així ens trobem, amb més de cent cinquanta periodistes que se n’han hagut d’anar del país en dues setmanes.

Sembla una dictadura.
—Sí, és una dictadura. És així.

Els russos, com la veuen, majoritàriament, la guerra?
—No hi ha una oposició generalitzada. És difícil de dir si és blanc o és negre, perquè quan algú té por no sempre diu la veritat. Però sí que hi ha molta gent a favor de la guerra. Sobretot per la propaganda. Miren la televisió del matí a la nit. Per exemple, tinc una amiga de qui m’he allunyat perquè és impossible que li pugui explicar res. Perquè si no ho volen entendre no ho entendran. Ahir li vaig enviar un enllaç d’una televisió americana… Li he dit moltes vegades que no miri la televisió. “Apaga-la, apaga-la.” M’estimo més allunyar-me’n. O, si no, parlar només de coses quotidianes.

I això que és una amiga.
—És que aquí ja gairebé no en tinc, d’amics. Les meves amigues viuen a l’estranger. Una se’n va anar els anys noranta i ara viu a Alemanya. És com la meva germana.

Els ciutadans russos es poden informar amb mitjans alternatius als oficials, si ho volen?
—Mentre existeixi internet, sí. Però no estem pas segurs que algun dia no ens tallin internet.

I això comença a passar?
—Sembla que sí… Ja han anunciat que tancaran Instagram. Ara tots som a Telegram, i hi ha periodistes de Moscou que hi difonen notícies… Ara, a més, consideren que Meta és un mitjà de comunicació extremista, i sembla que fins i tot hi haurà algun procediment judicial contra ells.

Quin impacte té en la vostra vida quotidiana aquesta guerra?
—Hi ha gent que té dificultat de disposar dels estalvis. I tenim l’experiència dels anys soviètics, dels darrers anys, quan la gent anava a comprar i de sobte no hi havia cereals. Doncs hi ha escassetat de cereals, de paper higiènic, de tot… La gent compra molt, es va proveint per si de cas. Però hi ha un problema, que és el que més em preocupa: el dels medicaments. La gent compra molts medicaments, s’acaben. I aquí cada vegada hi ha més escassetat dels productes que calen per fabricar-los. És que no produïm res: petroli, gas i armes. I la resta l’hem d’importar. Hem d’importar molt. Desapareixen els medicaments, també el menjar per als animals…

Us veig desesperada.
—Jo voldria dir algunes coses que per mi són importants. Això que pateixen els ucraïnesos és una cosa que no em cap al cap. I a molta gent que s’oposa a la guerra els passa el mateix. És difícil d’acceptar que passi això. Els analistes, historiadors, politòlegs, analitzaran per què hem arribat a aquesta situació, a aquesta agressió, a aquesta guerra. Durant la primera i la segona guerres de Txetxènia hi va haver denúncies a diversos organismes internacionals, i sempre ens deien que era un afer intern de Rússia. I jo crec que això també és una de les causes d’aquesta guerra d’Ucraïna. Perquè la violació dels drets humans no pot ser l’afer intern d’un país. I és important d’entendre que aquesta guerra no és només contra els ucraïnesos, sinó també contra nosaltres, els russos. També és una guerra de Putin contra nosaltres. Per què no podem tenir la nostra opinió i defensar-la? Per què no podem protestar contra la guerra? Per què? Durant molts anys la Unió Europea observava com es violaven els drets humans a Rússia, i li ho perdonaven a Putin. I de mica en mica ens anàvem aproximant al moment en què ens trobem. Les nostres llibertats s’han anat escurçant de mica en mica durant molts anys. Els nostres pares, avis, besavis lluitaven contra el feixisme, i ho feien amb els ucraïnesos. I mireu on hem arribat.

I ara el discurs per a justificar la invasió és la lluita contra els nazis d’Ucraïna.
—Sí, diuen que salvem la gent, que els ajudem a desfer-se dels nazis… Però és que la gent aquí no sap que el president d’Ucraïna és jueu! Que el governador de Khàrkiv, també…

Hi ha molta gent jove que és a la guerra i que no sabia que hi anava?
—Sí. Però això també va passar durant les guerres de Txetxènia. Els deien que anirien a fer maniobres militars.

Les seves mares, les seves famílies, han sortit a protestar?
—No protesten. No, no protesten…

Hi ha la capacitat de generar un moviment fort de protesta a Rússia?
—Ara mateix, no. Perquè no hi ha líder. El líder [Aleksei Navalni] és a la presó. Rússia és un país imprevisible, és cert, però no tinc gaires esperances, de veritat, perquè hi ha molta por. Rússia és un imperi, molt gran, amb regions molt diferents, i no es pot dir que hi hagi un moviment gran antimilitarista. Hi ha un moviment, sí, però encara és feble. Som com en una novel·la d’Orwell, en què la guerra és la pau i la pau és la guerra. No sé qui pot aturar Putin, no crec que les sancions el puguin aturar. I sabeu qui hi patirà més? Nosaltres. No ell; nosaltres. Ells viuran prou bé. Ells no es moriran perquè no hi hagi menjar o medecines. I Putin és una mena de persona que com més l’arracones més agressiu es torna.

Voldríeu anar-vos-en de Rússia?
—No és que me’n volgués anar, però em trobaria obligada a fer-ho per la situació. Sempre he volgut viure al meu país, però en un país en llibertat, que respecti els drets humans. Sí que me’n voldria anar, sí que ho he pensat, però ara no veig la manera de fer-ho. No és tan fàcil ara.

Voleu dir res més?
—Sí, vull recordar que també hi ha violacions de drets humans a Rússia contra els activistes i els defensors dels drets humans. Això també passa. I això també s’ha de traslladar al president Putin en les negociacions. Perquè això va estretament lligat a la guerra. S’hauria de donar suport des de fora a aquest moviment contra la guerra que hi ha dins el país. No ens donen suport des de fora. A tots ens qualifiquen d’agressors. Som minoria, d’acord, però hi som.

Il·llustració: Tere Guix.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies