*Han estat les eleccions de passar pàgina. En el camp lingüístic, òbviament; en el polític no. Els candidats, i els periodistes al darrere remenant la cua, han passat pàgina amb tant d’entusiasme que feien venir ganes de girar full d’una vegada. Però del tot.

*La revolta lingüística de quatre candidats i mig del debat de TVE va fer patir els mesells, avesats a acotar el cap. Una amiga em deia, força enfadada, que això no es fa. “Les llengües serveixen per comunicar-se”, repetia: el gran tòtem de la submissió lingüística. Si em donessin un euró per cada cop que me l’han engaltada seria ric. Xicota jove, informada, del país i filla de família de la ceba. Però ella no: feminisme, internacionalisme, revolució… però llengua no. Quan parlem de com és que no aconseguim fer arribar a la gent el missatge que la llengua està en perill, hem de tenir present aquest perfil, que és nombrós.

*Del debat en qüestió, em vaig quedar amb el recalc de la Jèssica Albiach: en una de les seves intervencions en castellà va engaltar “estender la mano“. És el ris arrissat, el famós viatge d’anada i tornada: nosaltres copiem el veí i traslladem tender la mano a estendre la mà, un castellanisme en tota regla; i ara els ho tornem en forma de catalanisme: extender la mano. Justa correspondència.

*També em va colpir fins a quint punt pot arribar la mentalitat de l’esclau. El castellà de Salvador Illa és fonèticament amadrilenyat, modelat en joventut (dedueixo) emmirallant-se ens els qui devien ser els seus ídols ideològics, inclosa una nasalitat rodriguezdelafuentesca (que quan torna a la llengua materna s’esfuma). Afegit a una arrogància natural, l’aspecte resultant és una barreja de funcionari soviètic i locutor de NO-DO. Tan caricaturesc que t’agafen ganes d’acostar-te-li i dir-li: “Au, Vadoret, ja està, no cal que facis més el pallasso.” Crec que no m’equivoco si aventuro que es tracta d’un cas d’aquells en què el personatge s’ha menjat la persona.

*Carregar el llenguatge d’ideologia crea monstres. L’abús, que frega el grotesc, del terme persona per combatre el masculí genèric (“Persona apoderada”, brandaven les acreditacions d’un cert partit eixamplador) està causant víctimes col·laterals. D’entrada, el substantiu col·lectiu gent, que a poc a poc va perdent àmbits; però hi ha un pronom que també. A veure si l’endevineu en aquesta piulada de l’altre dia: “Alguna persona em podria dir com es diu això…?”

*”Hem de buscar complicitats arreu”, llegeixo, i em revé aquesta angúnia per un adverbi tan encarcarat. Li passa una mica com al verb apropar, que el burocratès l’ha revestit d’una pàtina de més català i els tacafulls i esquitxamicros l’engeguen a tort i a dret. Però la parla oral continua dient molt majoritàriament, com ha fet sempre, a tot/per tot arreu. O pertot, més marginalment (em refereixo, ja s’entén, a l’ús com a sinònim de ‘per totes bandes’, no pas els altres).

*El catedràtic Josep Murgades, sempre amant de la retòrica, em descobreix el concepte (que suposo del seu encuny) de “hispanofonia vociferant”. I mira, l’aplaudeixo.

*En conversa telefònica, una interlocutora es corregeix a ella mateixa. Li recordo que ja la vaig avisar que no patís, que jo no tenia intenció d’esmenar-li res si no és que ella ho demanava expressament. “Sí, però és que quan parlo amb tu estic nerviosa, per si l’espifio.” Evidentment en la seva ment jo represento el gremi de filòlegs. Que si ja arrossegàvem la llufa de polis de la llengua, ara, gràcies al permeteuisme desbocat, som directament la Gestapo. L’enhorabona a tots els qui esteu esporuguint encara més els parlants.

*Una entitat d’estalvi em convida a un webinar, que òbviament no sé què és. Abans de cercar-ho m’entretinc a contemplar l’espècie, com un escarabat en un àlbum: webinar. Ja en sortirien uns quants acudits, ja. Podria ser un infinitiu, també: vols venir a webinar? Hmm, potser no diria que no.

Al final descobreixo que és un seminari virtual. D’acord, com a compost funciona. Però seria més entenedor webinari; no entenc per què han eliminat la I final. I un ocellet m’ho explica: ho han agafat de l’anglès. Directament, a pèl. Webinar. És ben bé que tenim l’acomplexament ben aferrat, eh?

*El cataspanglish progressa adequadament. Ja es comença a consolidar en el llenguatge formal juvenil l’ús no reflexiu del verb enfadar: “Això ens enfada”. Hipòtesi: ultracorrecció semàntica de “això ens emprenya”. Com que saben que emprenyar és un verb vulgar, en contextos de formalitat el rebaixen a enfadar (semblantment a l’ús de fúmer en comptes de fotre dels nostres besavis), probablement amb influx del castellà (via sèries televisives) o directament de l’anglès, sempre pel mateix canal.

*Un company s’estrena amb una empresa de Barcelona, del sector audiovisual (és autònom i sol fer feina per temporades amb productores variades). Li envien documentació, en part d’ells mateixos, en part del client (un canal de televisió que emet en català). I no solament tot, absolutament tot, rotundament tot, és redactat en castellà sinó que, quan sol·licita la versió en català, no n’hi ha. Com sempre. L’únic que canvia és l’excusa, però normalment té alguna cosa a veure amb Madrid. Això sí, el nom de la productora sempre en català catalaníssim, com les botigues de queviures.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.