El clima més càlid i els dies més llargs inspiren sempre recordatoris per a mantenir-se  hidratat i beure vuit gots d’aigua –uns dos litres, més o menys– cada dia.

No vull ser aixafa-guitarres, però les persones sanes poden morir si beuen massa aigua. Sóc fisiòloga de l’exercici i les meves investigacions se centren en la sobrehidratació i en com afecta l’organisme beure massa aigua. Atès que l’equilibri de l’aigua –i del sodi– és essencial per a la vida, és molt estrany que la gent mori per beure massa –o massa poc– líquid. En la majoria dels casos, els processos moleculars, ajustats amb precisió, tenen cura del cos.

Aigua dins, aigua fora

A mesura que avança la primavera, augmenten a les escoles, al món de l’esport i als espais de feina els desafiaments de la hidratació. Aquests desafiaments mediàtics serveixen per a promoure competicions amistoses que intenten vetllen perquè prenguem la quantitat d’aigua necessària durant el dia.

La hidratació i aquests desafiaments per veure qui en beu més donen suport a la creença generalitzada que el consum d’aigua més enllà de la necessitat fisiològica o de la set és saludable. Però això no és així. Les necessitats individuals d’ingesta d’aigua es basen principalment en la quantitat d’aigua que perd el cos.

La quantitat d’aigua que ha de beure cada persona depèn principalment de tres factors:

—El pes corporal. La gent més grossa necessita més aigua.
—La temperatura ambiental. Quan fa més calor, suem i perdem aigua.
—La intensitat de l’activitat física. L’augment de la intensitat de l’exercici augmenta la pèrdua d’aigua amb la suor.

Per tant, una dieta de provisió de líquids que sigui igual per a tothom, com ara la recomanació de beure vuit gots d’aigua el dia, no és adequada.

Encara no és clar d’on prové la recomanació dels vuit gots. Potser aquest llindar d’aportació d’aproximadament dos litres diaris d’aigua es derivi d’una interpretació errònia de les recomanacions originals que van oferir la Comissió d’Alimentació i Nutrició dels Estats Units el 1945 i l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària el 2017, que estableixen que la quantitat diària d’aigua recomanada inclou totes les begudes més la humitat continguda als aliments.

Això significa que la humitat que contenen els aliments, especialment les fruites fresques, refrescs, sucs, sopes, llet, cafè i, fins i tot, la cervesa, contribueixen també a aquesta necessitat diària recomanada d’aigua. Aquestes directrius suggereixen que la major part del contingut recomanat d’aigua es pot aconseguir sense beure quantitats addicionals d’aigua sola.

És important tenir en compte que, tot i que l’alcohol té propietats diürètiques (l’etanol actua directament sobre els ronyons per a fer-nos orinar més), les begudes amb cafeïna, com ara el te i el cafè, no augmenten les pèrdues d’aigua urinàries per sobre de la quantitat d’aigua que contenen aquestes begudes.

El ronyó és la clau

Ara us deveu preguntar per què és així. Al cap i a la fi, heu sentit dir a molta gent que cal beure més, més i més.

Com que l’equilibri hídric corporal total, allò que els científics de l’exercici anomenen homeòstasi, és complicat, els mamífers sobreviuen fent ajustaments en temps real al ronyó. Per això, si parlem d’hidratació, els ronyons són la clau.

Dins cada ronyó –en realitat en necessitem un i prou, però naixem amb un recanvi, per si de cas–, hi ha una xarxa secreta de canals d’aigua aquaporina-2 (AQP-2) que responen a una hormona anomenada arginina vasopressina. Aquesta és la principal hormona antidiürètica (retenció d’aigua) del cos. És segregada per la hipòfisi posterior en resposta als senyals nerviosos enviats per sensors especialitzats del cervell que detecten canvis subtils a l’equilibri hídric. Aquests sensors especialitzats s’anomenen òrgans circumventriculars.

Els ronyons faran ajustaments moleculars tant per a la subhidratació com per a la sobrehidratació en un termini de 40 segons, en resposta a qualsevol trastorn de l’equilibri hídric. Aquests ajustaments resulten dels exèrcits de mobilització dels canals d’aigua AQP-2, que sumen uns 12 milions per cèl·lula de conducte col·lector.

És per això que, quan bevem més quantitat d’aigua de la que necessita el cos –més enllà de la set–, hem d’evacuar immediatament l’excés d’aigua. En canvi quan oblidem l’ampolla d’aigua deixem d’orinar i retenim l’aigua del cos. Aquesta acció ràpida i coordinada entre el cervell, els nervis cranials i els ronyons és molt més eficient i precisa que qualsevol aplicació de telèfon, dispositiu o recomanació personalitzada.

Què en podem treure, de tot això?

Les dades suggereixen que beure uns dos litres d’aigua el dia redueix la formació de càlculs renals en persones amb antecedents i disminueix el nombre d’infeccions de bufeta.

La ciència no avala clarament la millora de la pell, de la funció renal i del restrenyiment amb un consum més alt d’aigua. Beure aigua extra no ajuda els nens a perdre pes, a no ser que la ingesta d’aigua substitueixi la ingesta de begudes amb més calories, com ara els refrescs, i tampoc no fa que ens saciem abans dels àpats.

Beure aigua pot tenir efectes positius en l’estat mental d’algunes persones. Hi ha estudis que informen d’un rendiment cognitiu més alt després d’augmentar la ingesta d’aigua; les dones amb ansietat informen que la ingesta compulsiva d’aigua les fa sentir millor, probablement per l’activació de circuits de recompensa que augmenten la dopamina. Molts pacients esquizofrènics són bevedors compulsius d’aigua, perquè afirmen que les “veus” que senten els diuen que beguin i que l’aigua suprimeix aquestes veus.

Cal destacar que algunes investigacions amb imatges del cervell confirmen que beure per beure és desagradable i requereix un esforç muscular més gran que beure quan tenim set. El cervell intenta desincentivar la polidípsia –el consum excessiu crònic de begudes–, perquè la “polidípsia social” causa poliúria –pipí crònic–, que pot causar modificacions internes de l’aparell urinari, com ara distensió de la bufeta, dilatació de l’urèter, hidronefrosi i insuficiència renal.

Per tant, cal beure vuit gots d’aigua el dia? Tret que tingueu set, beure aigua addicional probablement no oferirà beneficis per a la salut, però probablement tampoc no serà perjudicial. Ara bé, si els ronyons poguessin parlar, dirien que els desafiaments banals d’hidratació, com els que s’han posat de moda en alguns gimnasos, són competicions sense solta ni volta.

 

 és professora de ciència esportiva a la Wayne State University. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation

The Conversation

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.