Ramon Besa: “Veig molt complicat que el Barça continuï essent dels socis”

Ramon Besa i Camprubí (Perafita, 1958) és un cronista futbolístic de la vella escola: descriu els partits del Barça com una narració coherent, i fa força contra el signe dels temps, que fragmenta els partits en petites jugades llamineres a les xarxes socials, en vídeos de quinze segons. Besa, apassionat del futbol, analitza en aquesta conversa en què ha derivat l’esport més de masses a Europa. La tradició es fon, explica, i tot se’n va cap al model del gran espectacle nord-americà. “Aquí jugàvem a futbol, la indústria ens va robar la pilota i ens l’inflen tant que farà un pet”, diu. Critica que s’ha perdut la capacitat de fiscalitzar els clubs i les altes instàncies del futbol continental; lamenta l’especulació que els socis del Barça fan amb el carnet i expressa dubtes sobre el futur financer i del caràcter del club. Besa escriu a El País i col·labora amb la Cadena SER i Catalunya Ràdio.

—Se’ns mor, el futbol europeu?
—Sí. Tot gira cada vegada més cap a l’espectacle americà. L’espectacle guanya el joc. I quan l’espectacle creix, la gent està pendent d’unes altres coses. El joc, en lloc d’un partit, passa a resumir-se en jugades. A Europa, si t’agrada el futbol, paladeges el partit, el gaudeixes. A Amèrica hi ha franquícies; quan juguen Anglaterra contra Escòcia, no és el mateix. Els uns van inventar el futbol, però els altres van inventar el passing game. Sense els escocesos, res d’això no existiria. Ara l’espectacle guanya el joc, i la vella Europa és qui més pateix aquest canvi.

—I a què es deu, aquest canvi?
—La gent consumeix el futbol diferent. Aquella persona que perdia tot un diumenge per anar a futbol, amb tota la litúrgia, ja no existeix. Les entrades valen molts calés. Hi va gent que té molta pasta. A fer-hi negocis. I hi van molts radicals. Mireu què ha passat a Sevilla, quan ha tornat Sergio Ramos, què passa a Marsella o a Lió. En tant que resistència, han radicalitzat gran part del futbol. La persona normal de classe mitjana per a qui el carnet del Barça significava moltes coses va desapareixent.

—La tecnologia també hi deu haver influït.
—El comandament a distància ha guanyat l’entrada. La gent ha arribat a la conclusió, per mi equivocada, que el futbol es veu molt més bé a casa. Sí, però no se sent. Jo, el futbol, el sento, no el veig. El sento. No canvio de canal si me’n canso. El paeixo.

—S’ha perdut l’experiència col·lectiva.
—I la individual. Abans potser no veies bé el gol, però tant era, l’havies dibuixat, i quan arribaves a casa el veies repetit. Ara un partit són cinc o deu highlights. Deu jugades destacades. Però el partit ha perdut la continuïtat tan europea que tenia. Encara, si te’n vas a Anfield, vas al pub a fer unes cerveses, després a la grada, i després te’n tornes al pub i discuteixes sobre aquest o sobre l’altre. Els americans poden anar a veure beisbol i només de tant en tant comprovar com van. Es mengen unes hamburgueses, consumeixen, porten una samarreta. No hi estic en contra, però és una altra cosa.

—I els diners.
—Abans, qui guanyava la lliga se n’anava a la Champions. Ara hi van quatre equips, perquè els diners no volen incertesa, no se la volen jugar. Si quedes quart, has salvat el negoci, encara que l’equip no hagi fet res. Ho hem vist amb el Barça: per a certs clubs, no anar a la Champions és la ruïna. S’ha de tornar la inversió. Per això el consumisme: s’ha d’anar al camp a menjar, a passejar, a comprar. Hi ha un distanciament entre l’afeccionat clàssic i el jove. Em diran carrincló i passat de voltes; potser ho sóc.

—Això ha fet perdre poder als afeccionats.
—I al periodisme se li ha escapat el control dels clubs, ho ha perdut. Com es fa el control sobre una acció de govern? Aquest és el gran repte. Abans, una assemblea de socis era menys manipulable. Difícilment veies que es tombés res, però hi havia un cert control periodístic. Avui fas una crítica i et salten no sé quants llops a sobre. Ara la indústria futbolística et fa posicionar a favor o en contra de qualsevol cosa. Puc ser culer, però criticar com es gestiona el Barça.

—I per què s’ha perdut aquesta capacitat de fiscalització?
—Els clubs ja són societats anònimes, tret del Barça, el Madrid, l’Athletic de Bilbao i l’Osasuna. Però les opcions del Barça i el Madrid per no acabar essent societats anònimes són més difícils. La gent vol clients, no socis. El Barça i el Madrid volen que tu els cedeixis l’entrada i ells la renegocien. Molts socis hi han caigut. La militància activa ja no existeix. El soci del Barça ha començat a especular. Negocia amb el carnet. És el que va passar el dia de l’Eintracht. Abans, si un dia no podies anar al camp, per a qui l’hi cedies era un gran regal. Ara, en canvi, es mercadeja. D’aquesta desmobilització que hi ha, el soci n’és còmplice: una cosa com el seient lliure, que en teoria servia perquè el camp no es quedés buit, s’ha convertit en un intercanvi.

—Veieu els socis desconnectats?
—Hi ha un cert sentiment que si li va bé a Laporta, millor, i, si no, ja es veia a venir. Reps tanta informació que és molt difícil d’assimilar. Ara la gent ha de fer un curs sobre inversors, adjudicacions… tot ha crescut tant que és molt difícil d’interpretar. No deixa de ser un símptoma de què li ha passat al país. Catalunya tenia aquestes societats mixtes, privades però amb una moral pública. Quan eres jove, et compraves un pis, et casaves, portaves els diners a la Caixa i et feies de la mútua, del RACC i del Barça, i amb això tenies la vida arreglada. Tot això se n’ha anat a can Pistraus. El Barça és un símbol del moment: ser singular dins la globalitat cada vegada és més difícil.

—S’ha despersonalitzat el club?
—El Madrid viu de catorze Champions. Les tenen en una vitrina. El Barça viu encara de dos intangibles: ser més que un club i un estil de joc. Ara: avui el Barça practica què vol dir ser més que un club? Discutible. I l’estil de joc? Bé, l’evolució del futbol varia. Un exemple: hem passat de Busquets a De Jong. Busquets fa el joc a partir de la passada. De Jong, a partir de les conduccions. N’hi ha que et diuen: “No, aquesta és l’evolució del futbol.” D’acord. Però l’estil de joc és una condició sine qua non per a ser culer.

—Creieu que això no és evolució, sinó deixadesa?
—També deixadesa, perquè tens menys recursos, menys calés, la pandèmia, la gestió de Bartomeu va ser nefasta… Bartomeu era “Barto”, l’amic de Rosell. El 2015 tenia el club barallat, tot era un caos. Convoca eleccions, el club s’asserena i l’equip guanya el triplet. I de ser el Barto passa a ser el president del Barça. S’ho creu, les circumstàncies el superen i comença a fer operacions que no tenen cap sentit. La vanitat de ser president del Barça és molt gran, però per exercir el càrrec has de tenir coneixement. Tenim un model molt presidencialista. Laporta té molt clar com vol jugar a futbol. Tinc molts més dubtes que sàpiga portar un club en les circumstàncies actuals. El Barça encara no ha aprovat ni els comptes de la temporada passada; no se sap si sortirà a borsa a Nova York, no se sap res.

—Us fa patir l’estat de les finances del Barça?
—La gent s’ha resignat. Una resignació cristiana: “Ja es veia a venir. No hi ha solució”. Tot va anant cap a quedar en mans dels inversors. Qui ho impedirà? El Madrid és el primer que hi està a favor. Tornarem a perdre la singularitat del soci, d’allò que volia dir ser més que un club. Per més que ara es digui que és impossible, veig molt complicat que el Barça continuï essent dels socis. Els inversors, els creditors i les hipoteques ho fan molt complicat. I de moment no s’ha generat una oposició. La fiscalització que va fer Laporta de l’obra de Núñez li va fer guanyar les eleccions. Hi havia control social. Ara la gent s’ha resignat i està expectant. L’expectació és: “Se’n sortirà, Laporta?” Però hi ha algú que hagi sortit a explicar si allò que fa Laporta està malament?

—Creieu que amb aquesta junta s’ha tornat a impulsar la consciència social i nacional al club?
—És curiós perquè Laporta deixa el club i se’n va a la política, i quan torna al club no parla de política. No té un perfil de militant. Tothom ho sap i ho dóna per fet, i amb això ja en té prou. Laporta inspira un Barça més català i catalanista, això ningú no ho dubta. Laporta metabolitza totes aquestes coses: de mi, ningú no dubtarà que sóc catalanista i cruyffista. Perfecte. Ho demostres? “No puc, perquè no tinc les condicions.” Home, fa patir. La primera junta de Laporta era molt més col·lectiva. Però això és consubstancial al que passa a Catalunya amb els clubs.

—Què voleu dir?
—Aquí els clubs han estat la força motriu de l’esport. El Club Natació Sabadell tenia Mireia Belmonte i els equips de Waterpolo. Trenta mil socis. Si eres de Sabadell, què feies? Aprenies a nedar. Amb el temps, molts d’aquests socis van veure que el pressupost que destinaven per a l’esport professional, el preferien per al seu consum. Belmonte se n’ha d’anar, el pressupost es rebaixa… Avui mantenir un club és molt difícil. La tutela de l’administració és molt més forta. El voluntarisme ja no existeix. Si els clubs de natació, d’hoquei herba, de futbol tenen dificultats per a sobreviure perquè ja no en tenen prou amb els socis i necessiten unes altres menes d’ingressos, tot trontolla.

—Ens ha de preocupar la lliga d’Aràbia?
—A mi em preocupa bastant. És una cosa tan artificial… Interessa als que manen, però quina afició hi ha? Al mundial de Catar, la gent se n’anava a mig partit. Com si fossin figurants. És una qüestió de negocis, estratègica, geopolítica. Aquesta gent no pensa en el demà, sinó a tenir calés. No inverteixen en educació ni en cultura com ho fem els europeus. Inverteixen en això perquè els posa al mapa. I ja no fitxen només velles glòries, també noves figures. És el que més em preocupa: nanos joves que se’n van cap a Aràbia i que pensen que el mercat canviarà i ja tornaran. Aquí jugàvem a futbol, la indústria ens va robar la pilota i ens l’inflen tant que farà un pet. El futbol no els interessa gens. Només el fan servir.

—Això tard o d’hora s’haurà de regular. Aquí no es pot competir amb aquelles grans fortunes.
—És evident: hauran d’intervenir. Però qui és que s’ha acostat allà? S’hi ha fet un mundial, s’hi ha fet contractes per a les supercopes. El calé pel calé ja sabem on porta. És sostenible, una indústria així? Has de vendre moltes samarretes, fer molts estadis, moltes apostes… Ja no hi ha el plaer del joc pel joc. Ara, per exemple, el Barça és víctima de la necessitat de guanyar. Això s’ha convertit en un àlbum de cromos, un mercadeig. I qui hi mana? El capital saudita, l’americà, els inversors, i els jugadors, que cobren unes xifres estratosfèriques.

—També hi ha una corrupció sistematitzada que ho acompanya tot. Com s’ha de combatre?
—El primer símptoma va ser al mundial del Brasil. Quan es van saber les adjudicacions de Rússia i Catar, els patrocinadors van fer una declaració dient que allò no podia ser. Es va fer una investigació i així es va descobrir la corrupció, tal com va passar amb l’adjudicació de les seus olímpiques. Hi haurà prou mecanismes per a fiscalitzar què passa amb Aràbia, amb la FIFA, amb la UEFA? El cas Rubiales s’ha sintetitzat amb el petó a Jenni Hermoso. Però per què no va passar res amb la concessió de la Supercopa? Per què no va passar res amb l’orgia famosa?

—Com que no hi ha una cultura de transparència, tot s’ha anat degradant.
—Hi ha una fugida endavant. Perquè la gent no pensi i no passi res, fem un partit cada dia. I a l’octubre els jugadors es lesionen perquè no poden jugar els partits que juguen. Anem contra el joc, convertim els jugadors en vedells d’or. I peten. Ara els sindicats han desaparegut. No hi ha jugadors revolucionaris com Eric Cantona i George Best. Hi ha submissió als diners i als intermediaris, que són els qui manen. Avui al Barça hi mana Mendes, un paio amb un àlbum de cromos. Per poder moure la plantilla t’has de lliurar als intermediaris. I els intermediaris cobren comissions. Tothom parla de transparència, però ningú no sap com es gestionen aquestes comissions. Això petarà quan els jugadors diguin: “S’ha acabat.” Però com que els paguen aquests contractes extraordinaris, van fent.

—Quin paper creieu que pot jugar-hi, en tot això, el futbol femení? De moment, les jugadores comencen a demostrar una altra cultura esportiva.
—Encara no està contaminat, no està podrit. El problema del futbol masculí és que està podrit. Als vestidors de dones se sap què passa; als d’homes, no. Elles són més transparents, en aquest sentit. No solament intenten una revolució esportiva, sinó social i de dirigents. S’han carregat el símbol del masclisme que és Rubiales. I ho han fet a partir del joc. Més enllà de la resta: juguen molt bé a futbol i guanyen. No és un equip impostat i fabricat. És la feina de molt de temps. I això t’obliga a revisar conductes. No simplement afegir-te a la causa. Les dones han obert l’habitació i s’ha airejat. Ara s’ha de refer.

—Hi ha joves i nens que deixen el futbol base per anar-se’n a la Kings League o la versió per a nens, la Prince League. Hi ha un risc de desmantellament del futbol base?
—Just. Al Sants li va costar el descens. Però l’organització federativa del futbol català s’ha de fer d’una altra manera. La gent ha canviat. Els relats els han de construir les noves generacions, que tenen una nova mirada. Posar-se de cul amb la Kings League és absurd. Als nanos els agrada perquè hi intervenen, i ja no suporten ser passius, no aguanten una hora i mitja sense estar-se amb el mòbil. Però qui ha dit que fos passiva, aquesta hora i mitja? El partit era un desgast terrible: parlaves, paties, cridaves, debaties.

—El periodisme esportiu, com el veieu?
—Sempre se’n reien dels periodistes esportius perquè deien que érem uns hooligans. Les seccions d’esports sempre érem al cul de la redacció, amb el televisor i la ràdio a tota pastilla. Avui, per la moda dels directes, molts periodistes formats en esports són al capdamunt dels programes. Perquè tenen cintura i espontaneïtat. Som al temps del directe, i en el directe són imbatibles, els periodistes d’esports. Ara: algú em pot dir que els qui ens qüestionaven en unes altres seccions del diari no s’han tornat hooligans? Algú em pot dir que la interpretació de la política no té avui un llenguatge semblant al dels esports? Em fa vergonya, en lloc d’estar-ne orgullós. Allò que s’ha incorporat dels esports és la part de la polèmica, no la reflexió. M’agrada la crònica, interpretar què ha passat, no pas el directe, que és dir què passa. Però és l’època del directe. Ara volem la veritat a mida. Comprem el diari i mirem la televisió perquè ens diguin allò que volem sentir. Ara es diu: “Aquests estan comprats! Aquests estan subvencionats! La veritat és a les xarxes socials!” A les xarxes socials hi ha gent bona i gent dolenta, com als mitjans convencionals. El Barçagate el va treure Sique Rodríguez al Què t’hi jugues de la SER.