Rafael Tabarés: “Aquesta no és una onada qualsevol, sinó que és un tsunami per a la gent més vulnerable”

El catedràtic de psiquiatria de la Universitat de València Rafael Tabarés és el comissionat del president de la Generalitat per a la salut mental. De fet, Tabarés és, de fa temps, una de les persones de la màxima confiança del president. Durant els dies més durs de la pandèmia, amb el confinament domiciliari i tots els interrogants que es van obrir, va ser un dels estalons principals de Ximo Puig. Va ser a partir d’ací que el president va decidir de crear aquest comissionat i engegar un pla de salut mental.

En aquesta entrevista, que fem en el despatx de la Facultat de Medicina, Rafael Tabarés analitza els motius pels quals com més va són més visibles els problemes de salut mental, quins són els factors que fan que siga un afer de preocupació política de primer ordre i com es pot abordar.

—Sembla que ara és moda, parlar de la salut mental, que ha deixat d’estar amagada.
—Hi ha diferents explicacions que no són excloents. Sempre hi ha hagut gent amb malalties mentals, amb gran patiment, i sempre hi ha hagut les persones que en tenen cura. Però eren en la marginalitat, en la vorera de la vida pública i lluny de les prioritats dels governs. A final del segle XX i tot aquest segle hi ha hagut un interès al món acadèmic i als mitjans de comunicació de fer visible aquesta situació, les han posades al centre. Amb les calamitats que vivim aquest segle, amb la crisi econòmica, la pandèmia o la guerra, el problema s’ha fet central. Els trastorns ara són molt prevalents, molt freqüents, ací i a Sebastòpol. I encara un altre motiu. Els ciutadans han perdut la vergonya i la por de parlar d’allò que els ocorre. No tenen vergonya de dir que estan més ansiosos, més enfonsats, que tenen dificultats per a dormir, que tenen ideació suïcida.

—Tot allò que abans s’amagava.
—Ara hi ha molta necessitat de contar-ho i d’exposar-ho, a vegades, fins i tot, de manera exhibicionista i mercantilista, que és excessiva.

—Un excés d’exhibició a les xarxes socials, per exemple?
—Sí. El maneig que alguns influenciadors fan en xarxes socials de simptomatologia psiquiàtrica o de problemes psiquiàtrics. Òbviament, no es fa per visibilitzar o ajudar, perquè quan es fa amb aquest objectiu es fa d’una manera més continguda. Hi ha gent que s’exhibeix, que diu que es vol llevar d’enmig com qui mostra una recepta de cuina, i no sap que hi ha un seguit de recomanacions sobre com fer-ho, i si en parles has d’assenyalar sempre que hi ha un telèfon, que et poden ajudar… Són coses elementals. Comences a veure que hi ha molta gent que puja a les onades, i aquesta no és una onada qualsevol, sinó que és un tsunami per a la gent més fràgil i vulnerable.

—Això que ha passat, de posar-ho al centre, ha fet que ens adonem que fins ara no ho fèiem bé, en qüestions de salut mental?
—Sens dubte, quan una cosa tan poderosa agafa protagonisme, hi ha una reavaluació. En aquest sentit, el diagnòstic és clar. Si mirem cap enrere, les coses es podrien haver fet molt més bé, i si mirem el que passa ara, les coses es poden millorar clarament.

—Ara els veiem més, però hi ha un augment de casos?
—D’ençà de la Segona Guerra Munia, en els països desenvolupats hi ha un procés de transició epidemiològica. De la preocupació per les malalties infeccioses es va passar a les malalties cròniques. Una persona en pot tenir més d’una i viure molts anys. I aquestes malalties s’afegeixen a les relacionades amb la salut mental. Són molts els factors que expliquen que més gent estiga preocupada i que cerque solucions. Fa dues, tres o quatre dècades, els problemes de salut mental es reduïen als trastorns més greus, malalties amb molt de patiment psíquic, com ara l’esquizofrènia, el trastorn psicòtic, el trastorn bipolar, les depressions més greus… La gent ho patia a casa, intramurs, perquè hi havia una vivència molt estigmatitzant del problema. A mesura que els tractaments avancen, permeten que aquesta gent puga començar a plantejar-se una vida més digna, una vida en comunitat.

—El focus es posa sobretot en la gent més jove, ara.
—Són problemes que duraran. Són resultants d’una vida molt exigent, molt competitiva, que t’obliga constantment a traure tot el que tens a dins, i si no ho aconsegueixes, ets un fracassat. El relat cultural que hem viscut és que la infantesa és un moment meravellós, un moment Disney, i això ens impedia d’adonar-nos que en la infantesa també passen coses terribles i que és un temps de molta vulnerabilitat. Si hi afegim que la resposta de molta gent ha estat la sobreprotecció, la resposta no ha estat l’adequada. La major part, el 70%, dels problemes de salut mental, especialment els més greus, ocorre abans dels 24 anys. Abans dels 18 anys ocorre el 50% dels problemes importants o greus, i abans dels 14, un terç. Però el més fort és que tan sols un 20% o un 40% d’aquesta gent amb problemes busca ajuda. La resta ho porta en silenci. I només entre un 20% o un 30% d’aquells que són atesos fa tractaments adequats. Hi ha molta feina per fer, encara.

—Per què passa, això?
—Perquè hi ha un conjunt d’elements estigmatitzadors, hi ha manca de recursos, tant públics com privats. Falta informació per part dels pares. Totes aquestes coses impedeixen de donar una resposta adequada a tot allò que passa als joves i creixen els quadres d’ansietat, de depressió, de problemes relacionats amb l’alimentació, de conductes addictives, com ara l’addició a les pantalles, la impulsivitat, la ideació suïcida.

—Ens vam esverar molt amb la situació de l’institut de Mislata que pràcticament va coincidir amb el suïcidi d’una xica a Sallent. Va ser com si se’ns haguessen obert els ulls de cop.
—Què tenim a favor de totes aquestes situacions tan desgraciades? Que visibilitzen. Que som capaços de mirar a la cara tota aquesta realitat, que abans érem incapaços de reconèixer, de mirar, pensant que si parlàvem d’això, hi hauria un efecte crida. Efectivament, si les coses es fan malament, si es comuniquen malament, pot passar això de l’efecte crida, però si es fan bé, hi ha protocols perquè els mitjans de comunicació, les persones clau de la societat, puguen transmetre adequadament la informació.

—Als periodistes ens deien a la facultat que no havíem d’informar dels suïcidis.
—Ara això ha canviat del tot. És molt important que, a banda dels mitjans de comunicació clàssics, tinguem en compte que la informació corre per les xarxes socials, per les plataformes, per les sèries. En aquests moments, els problemes més importants tenen a veure, sobretot, amb les xarxes, amb com les xarxes creen una cultura de la relació amb la pantalla i amb els altres, i en molts casos té un efecte nociu sobre la salut mental. El més greu és que moltes d’aquestes plataformes modifiquen els algorismes per crear un efecte de captació, de robatori del temps i de l’atenció. Als EUA ja veiem que es posen demandes contra les plataformes. Comencem a veure com els joves més vulnerables, en algunes situacions extremes, augmenten la ideació autolítica i de matar-se.

—Teniu estatístiques de suïcidis en gent jove?
—Sí. Al País Valencià les darreres que tenim són les de l’INE del 2021. A l’estat s’ha passat i en general per primera volta la barrera dels 4.000. En concret, 4.003. De l’any 2000 ençà, va augmentant, i això significa que ja fa uns anys que les morts autoinfligides representen la primera causa de molt no natural. A la Comunitat Valenciana, el 2021, n’hi va haver 403. Anem baixant. El 2019, n’hi va haver 450 i el 2020, 430. Ací, el grup en què hi ha més gent que es mata és el comprès entre els 40 i els 69 anys. Els grups de 0 a 14 i de 15 a 19 s’han mantingut estables. Això no vol dir que no hi haja més intents o que la situació relacionada amb la idea autolítica no haja augmentat.

—L’expressen, aquesta idea?
—Hi ha enquestes anònimes en què els fem un seguit de preguntes graduades en una escala que valora de manera progressiva aquests aspectes. Veiem que el comportament dels joves ací és molt semblant a uns altres llocs, com ara els EUA, on els darrers anys es veu que hi ha un augment de joves que pensen seriosament a llevar-se d’enmig. Certament, no arriba a la situació de països nòrdics o centreeuropeus.

—Tot això que dieu, ho hem de relacionar amb aquest futur poc esperançador que sembla que lleguem als joves, amb els problemes d’habitatge, l’estrès ambiental, etc.?
—És clar! En aquests moments, l’existència vital, el present i el futur vital dels joves és molt més difícil que no el dels adults. Per això és fonamental aprofitar aquest temps de permeabilitat per fer entendre que és fonamental invertir en els joves i en els adolescents. Hi ha una obligació moral, o ètica, si vols. Sobretot, si tenim en compte que no tenen la capacitat per a pressionar els governs, perquè no voten. Els adults solem ser més sensibles a resoldre els problemes de la gent gran i dels més menuts que no de la gent jove. Els joves tenen el futur en les seues mans. Com més invertesques en el seu benestar, en la qualitat dels coneixements, com més atent estigues al maneig de situacions difícils, inverteixes en capital humà. Són en les avantguardes culturals, en la lluita climàtica… Hem de fer polítiques generals i no sectorials. Em sembla que donar-los mil euros perquè s’emancipen o aconseguir un parc d’habitatges més gran pot ser interessant, però crec que s’ha de fer des d’una perspectiva general. És a dir, quina societat volem i quin paper volem que hi juguen. Probablement, no ens quedarem sols en l’habitatge, sinó que parlarem de si l’educació és fonamentada exclusivament a adquirir unes competències i unes habilitats per a produir i consumir.

—Quan el president Ximo Puig us va nomenar comissionat per a la salut mental, vau dir que volíeu mirar la salut mental als ulls. Què hi heu vist?
—[Riu.] El resultat d’aquesta mirada és una mescla entre l’esperança i el desassossec. Entre el terror i les ganes d’ajudar per aconseguir una cosa que valga la pena. Quan ocupes una posició d’aquestes característiques, tens accés a molta informació, però també tens accés al cor i a les mirades de la gent que sempre ho ha passat malament i que necessita que les coses milloren. Hi ha aspectes que fan calfreds, com ara la quantitat de diners que ens gastem en fàrmacs, o la dificultat d’aconseguir una política relacionada amb la salut mental que tinga la visió integral holística, i que permeta una coordinació de totes les accions de govern.

—Va servir de res, aquella convenció ciutadana de salut mental que vau convocar?
—Per a nosaltres va ser fonamental! És una iniciativa democràtica, una metodologia deliberativa única que va consistir a sortejar tots els ciutadans residents l’any passat en la Comunitat Valenciana, majors de quinze anys, i elegir-ne setanta. Durant quatre jornades van respondre la pregunta de com abordarien els problemes de salut mental, drogodependències i conductes addictives. I t’adones que els ciutadans, quan escolten els uns i els altres, experts, persones amb malaltia, els familiars, són capaços de fer vint-i-set propostes justificades i amb molt de sentit. I això reforça la credibilitat i la confiança en el sistema.

—Aquestes propostes són al pla de salut mental?
—Sí, perquè després de la convenció ciutadana, vam reunir tots els agents clau relacionats amb la salut mental, més de cent entitats, societats científiques, professionals… i amb un procés de participació vam anar rebent propostes i construint el pla que es va presentar públicament el 12 de desembre. Per nosaltres era fonamental comptar amb els ciutadans i amb tots els agents perquè el govern comprometera en el pressupost del 2023 accions específiques.

—S’han engegat, aquestes accions?
—Es fan. No podíem perdre temps i havíem d’aconseguir credibilitat.

—Quines són les coses que s’han engegat?
—El pla d’acció és de quatre anys. Comença el 2023 i acaba el 2026. Però, és clar, en el 2023 ja s’han de fer coses. I hi ha un conjunt d’accions que tenen a veure amb els infants, els adolescents i els joves, que es faran enguany perquè tenen pressupost. Des de la creació de sis equips d’atenció comunitària per a aquests xavals que intervenen a les escoles, en les cases, que es mouen, que estan formats per un psiquiatre infantil, un psicòleg clínic, una infermera especialista en salut mental i un treballador social. Farem una xarxa d’equips d’aquestes característiques. La creació d’hospitals de dia infanto-juvenils, la creació d’una residència d’acollida per a grans problemes psiquiàtrics en infants. Hi ha més accions que tenen a veure amb les persones que pateixen grans trastorns mentals i que és pressupostat el 2023 i els anys següents. Ha d’haver-hi una corresponsabilitat en el govern. Hi ha una acció que té a veure amb el suport a l’atenció primària, perquè la gran majoria dels problemes de salut mental comencen o passen per l’atenció primària. Molts dels professionals de primària estan desbordats per aquesta situació i no poden dedicar-hi el temps. Creem una xarxa de psicòlegs i d’infermers i infermeres que donen suport a l’atenció primària per atendre el malestar emocional que hi arriba. Estem interessats a crear una plataforma en el que podríem anomenar la telepsiquiatria o telesalut mental per informar, per estar en contacte amb els familiars, amb les associacions, per demostrar que hi ha evidència científica i que la gent puga tenir informació directa.

—Tot això són coses que ja existeixen?
—L’any 2023 el pressupost que s’ha introduït és de quaranta milions més que l’any passat.

—I està bé, aquest pressupost?
—La nostra idea és no quedar-nos amb això. L’any 2021 i 2022 ens vam gastar en el pressupost general de la Conselleria de Sanitat el 3% de despesa en salut mental. L’OMS i uns altres organismes internacionals et demanen que almenys te’n gastes el 5%. Amb el pla d’acció ens hi acostarem i superarem el 5%. És fonamental d’invertir en aquests aspectes, que són bàsics. Però volem anar més enllà i posar en marxa accions que permeten un model de gestió de la salut mental que tinga en compte aquests aspectes de la transversalitat. La salut mental no és solament sanitat.

—Ara que vénen eleccions, teniu curiositat per saber què diuen els partits polítics sobre salut mental?
—És clar! Sé que hi ha partits polítics que hi estan molt interessats. Tots els partits que han constituït el Botànic, per exemple.

—Teniu por que si hi ha un canvi de govern, tot això que construïu desaparega?
—A veure… El que escolte del PP no m’agrada. La seua participació en la convenció ciutadana i en la redacció del pla d’acció ha estat nul·la. A diferència de la resta de grups polítics, inclòs Vox. Crec que enredar amb la salut mental és una mala cosa. Hi ha un tic que és semblant al que vam veure al congrés dels diputats quan Íñigo Errejón va fer aquella meravellosa intervenció assenyalant que els problemes de salut mental augmentaven a conseqüència de la pandèmia, i un diputat del PP, va cridar “que vagen al psiquiatre!”. Crec que el que hem sentit fins ara del PP és que en cent dies tindrem un pla d’acció. Bé, que sàpiguen que ja n’hi ha un i que és consensuat amb els ciutadans i els agents clau. I hi han participat tots els grups polítics excepte ells. Espere que tot això es puga traure del pim-pam del desprestigi polític. Espere que isca tot això del fangar. En aquest sentit, crec que la Comunitat Valenciana ha fet el que tocava demostrant que la salut mental era una qüestió preocupant. Els ciutadans són molt llestos i decidiran.

—Voleu afegir res?
—Sí! Hi ha una cosa que m’agradaria assenyalar amb molta contundència. Els temps que vivim són molt difícils per als més vulnerables, per edat, per sexe, perquè tenen una patologia prèvia, crònica o aguda, física o mental. O perquè els va malament amb l’habitatge, la hipoteca, o la feina… Però és clar que els temps ens han mostrat que qualsevol persona pot adquirir la condició de depressiva, d’ansiosa, de persona que consumeix massa alcohol, drogues, que és addicta a les pantalles, o que es vol llevar d’enmig. I això és un canvi. Si sabem manejar-ho adequadament, si som prou responsables del punt de vista col·lectiu i ciutadà i de governs, això pot ser una passa cap endavant. Si introdueixes un element d’esperança, un element que mostre que les coses van malament, però es poden canviar a bé, si a tota aquesta gent els dius que sí, que estem fotuts, però també som una força de canvi, podem avançar de manera col·lectiva. Avançar perquè tots hi estem implicats. Enfront de la resposta de campe qui puga, podem construir una resposta. Podem dir que millor junts, i que podem aprofitar les circumstàncies per construir una vida més digna, millor.