Rafael Dieste (fotografia: Xabier Iglesias).

Rafael Dieste (Rianxo, 1899 – Sant Jaume de Galícia, 1981) és un dels intel·lectuals més importants de la Galícia del segle XX. Hi ha qui el defineix de lliurepensador i escriptor total: ha escrit teatre, assaig, poesia i narrativa. Les quatre cantonades. De Galícia estant, que va haver d’abandonar el 1936 quan va triomfar l’aixecament militar de Franco, passant per l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i la Barcelona que resistia, fins a l’exili de Buenos Aires, Cambridge i Monterrey, la petja de Dieste, les seves paraules i el seu compromís amb la realitat i la irrealitat, són una llum radiant, no sempre visible. El seu món literari, arrelat en les faules i llegendes gallegues, ha fascinat autors de l’altura de Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Gabriel García Márquez i Roberto Bolaño.

Si parlo avui de Rafael Dieste és perquè hi he topat com per art de màgia en una cadena de casualitats. Llegint la novel·la 2666 de Roberto Bolaño m’apareix Dieste, el seu nom em remet als prestatges de la biblioteca de casa, a la República i el Comissariat de Propaganda, a la Barcelona en guerra, a Galeuska, al compromís dels escriptors antifeixistes, a l’exili argentí on germina l’embrió del realisme màgic i al meu coneixement sobre el segrest del transatlàntic Santa Maria, el 1961, com a acció de protesta contra les dictadures de Franco i Salazar.

L’operació la va idear i dirigir Xosé Velo Mosquera, dirigent de les Mocidades Nacionalistas Galegas, empresonat del 36 al 43, amnistiat, i tornat a detenir el 1946 per formar part del clandestí Frente Libertador Galego, i anys després, fugit i exiliat a Veneçuela. Malgrat que Rafael Dieste no va tenir res a veure amb l’operació, que la dirigí Velo –pensador, somniador i mestre de revolucionaris–, els seus aforismes de Para axudar à Renacenza de Galiza (‘Per ajudar a la Renaixença de Galicia’) van servir de guia espiritual i literària durant el primer segrest de la història d’un gran vaixell de passatgers per motius polítics: ‘Sempre han estat lloats els combatents gallecs. Davant el perill, prop de la mort, lluny de la intriga, les més secretes i fermes virtuts de la nostra raça es mostren íntegres. Honor als nostres combatents!’

L’aparició de Dieste en la novel·la de Bolaño m’introdueix en una teranyina de connexions i lligams invisibles del rastre i la influència de l’escriptor gallec en el meu entorn. L’atzar és bàsic a la vida, penso. No és mai gratuït ni capriciós. És més lliure i autèntic que la vida. No es pot vendre. Ni comprar. Et sobreviurà eternament.

Rafael Dieste, personatge de novel·la de Roberto Bolaño

Rafael Dieste.

Un dels millors homenatges que pot merèixer un escriptor com Rafael Dieste és d’embarcar-se, com un fantasma, molts anys després i sense pretendre-ho, en el llibre d’un altre autor que el catapulti a la fama internacional. Això va aconseguir el xilè Roberto Bolaño, en el seu excel·lent i multipremiat llibre pòstum: 2666. I gràcies a ell, l’escriptor gallec, autor d’obres genials com Dos arquivos do trasno (1926) o Historias e invenciones de Félix Muriel (1943), va passar a ser ell mateix literatura. Es va transfigurar. Va saltar del llom dels seus llibres a les pàgines del llibre d’un altre i, a més, de fama internacional pòstuma, per acabar-ho d’adobar.

Ja ho deia Pepe Velo, el cervell del segrest del Santa Maria. Som petits i invisibles. Cal enfilar-se a les espatlles d’un gegant perquè el món ens reconegui. Velo ho va fer, segrestant un transatlàntic de mil passatgers amb vint-i-quatre homes molt mal armats. Dieste no va fer res de tan espectacular, tret de viure i escriure per la vida i contra el feixisme, que ja és molt. Quan ell era baixet ja sobrepujava molts dels escriptors ibèrics i llatins importants. Molts anys després de mort, ha estat Bolaño qui l’ha aixecat o, més ben dit, que l’ha penjat d’un estenedor als quatre vents, per interrogar-nos.

M’explico. La segona part de la novel·la 2666 se centra en l’obra El Testamento geométrico, publicada per Dieste el 1975, que irromp així com un dels personatges de l’obra:

‘Espinoza va sortir al pati del darrere i va veure un llibre que penjava d’una corda d’estendre roba. No s’hi va voler acostar a veure de quin llibre es tractava, però quan va tornar a entrar a la casa va demanar per ell a Amalfitano.

—És el Testamento geométrico, de Rafael Dieste –digué Amalfitano.

—Rafael Dieste, un poeta gallec –digué Espinoza.

—Justa –digué Amalfitano–, però no és un llibre de poesia sinó de geometria, les coses que devien passar pel cap a Dieste mentre exercí de professor d’institut.’

L’edició del llibre de Dieste que Bolaño incorpora a la trama argumental de 2666 intriga Amalfitano, que no sap com aquell exemplar ha arribat a les seves caixes de llibres: ‘Durant mitja hora va furgar en la seva memòria, mentre fullejava el llibre de Dieste sense gaire atenció, i finalment va concloure que allò era un misteri que de moment l’excedia, però no es va rendir.’

I és cert, l’enigma, el misteri, i el seu valor a la vida i a la mort és un dels grans temes de Dieste. I, de fet, de tota la literatura que ell ens va deixar i la que l’envolta i empara, a Galícia i a l’Amèrica Llatina.

Rafael Dieste i Catalunya. La Barcelona republicana

Consulto els llibres de Dieste que tinc a la biblioteca de casa. Al costat dels esmentats, hi ha el d’aforismes Fragua íntima (1926-1975) que inclou tota una declaració de principis: ‘No existeix el gènere aforístic. Existeix l’estat d’esperit aforístic.’ Aquí hi ha els seus quaranta-set aforismes per a la renaixença de Galícia. Els fullejo i m’aturo en dos: ‘7) Saber que és millor ser un bon ciutadà que un mal polític’; ‘8) La primera cosa que ha de ser el polític: un ciutadà digne, exemplar; la segona: un home d’imaginació; la tercera: un desbaratador de l’astúcia. Contra afectats afalacs, enginy ràpid.’

Aquests aforismes que el comandant del DRIL i poeta Pepe Velo recitava cada dia pels altaveus als passatgers del transatlàntic Santa Maria, segrestat i rebatejat ‘Santa Liberdade’, van veure la llum a Barcelona a la revista Nova Galiza, enmig de la guerra de 1936-1939.

De fet, al mateix prestatge de la meva biblioteca, al costat dels seus aforismes, hi ha un llibre que no he llegit mai, però m’ha acompanyat tota la vida, de trasllat en trasllat, de casa en casa. És Teseo i duu el subtítol Los problemas literarios. Autor: Eduardo Dieste (Dr.Sintax). ‘Ejemplos del Uruguay y una comedia americana para cine y lectura, de Eduardo y Rafael Dieste. Editado por Reuniones de Estudio, Montevideo, 1938. Printed in Argentina. Impreso en Talleres Gráficos de Porter Hnos. Estados Unidos 1866. Buenos Aires.’

A la primera plana, escrit amb ploma hi ha una dedicatòria: ‘A Luis Montanyà: este libro de mi hermano Eduardo, que conserva un aroma de nuestros diálogos y lleva, como signo de fraternidad espiritual, una pieza debida al trabajo de los dos. Con el afecto y la admiración de Rafel Dieste. Barcelona. Diciembre 1938. s/c Muntaner 359’.

A dins, entre les més de tres-centes pàgines, ja cansades, toves com roba vella, esgrogueïdes, esquitxades de fongs, que no ha obert ningú en vuitanta anys, trobo un retall de diari vell, perfectament plegat. És la pàgina 6 del setmanari Mirador, del 27 d’abril del 1937. Secció: Les Lletres. Article: ‘Feixisme i cultura nacional (a propòsit del Casal de la Cultura)’, per Rafael Dieste.

Entre altres coses, Dieste afirmava:

‘Tot just sí que cal en aquest moment qualificar-se com a escriptor antifeixista. Si l’escriptura no fos l’ofici de qualsevol geni familiaritzat amb l’exterior virtut de les paraules, i si ser escriptor portés aparellat sempre el sentiment d’una íntima responsabilitat, crec que pel mer fet de ser homes que abans que tot busquen el camí més digne per a sincerar-se i per fer de les paraules vincles de consciència, l’escriptor i el poeta serien sempre enemics de tot feix, de tota secta brutalment imperiosa que pretengués reduir l’esperit a servilisme. El feixisme espanyol no difereix dels altres sinó en el retard i la típica grosseria dels seus promotors, dirigents i comparses.’

Vull saber-ne més. Em poso en contacte amb l’amic Uxío-Breogán Diéguez Cequiel, doctor en història, especialista de referència del nacionalisme gallec, fundador i director de la revista gallega d’història Murguía i impulsor del manifest ‘Galeusca de historiadores’ (1933-2008).

‘Interessantíssima descoberta! –em diu, per correu–. És un article de la seva producció periodística que no era conegut. Dieste, efectivament, va participar en la revista Nova Galiza, editada entre València i Barcelona. De fet, va ser impulsor i director del mitjà, juntament amb Castelao i més galleguistes de relleu.’ I em recomana un dels seus llibres.

L’amic Uxío-Breogán és fill del nacionalista Fidel Diéguez, enginyer i destacat polític del BNG, una figura clau del desvetllament del nacionalisme gallec, abans de la mort de Franco i després.

La resistència intel·lectual nacionalista gallega contra Franco

Entre el llibre d’Uxío-Breogán Diéguez –Nacionalismo galego aquén e alén mar. Desarticulación, resistencia e rearticulación (1936-1975), Edicións Laiovento– i el de Maria Campillo –Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939), Curial Edicions Catalanes, 1994– em faig una idea del context de l’article, de la presència de Dieste a Barcelona i de la importància de la col·laboració durant la guerra entre els intel·lectuals gallecs i catalans antifeixistes.

Dedicatòria de Rafael Dieste.

L’aixecament de Franco guanya a Galícia en dos dies. Els resistents fugen al maquis o a les milícies republicanes, bàsicament, les encapçalades pel gallec Enrique Líster i la CNT basca. Els intel·lectuals com Dieste i Castelao també s’exilien a l’Espanya republicana exercint tasques culturals, informatives i de suport material i propaganda.

A la fi del juliol de 1936, a Madrid, neix l’Alianza de Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura. Entre els fundadors hi ha Rafael Dieste, Luis Cernuda, José Bergamín, Manuel Altolaguirre, María Zambrano i Luis Buñuel. De seguida, l’associació estableix contacte amb grups d’escriptors, artistes i intel·lectuals equivalents a València i Catalunya.

Rafael Dieste participa en actes públics i conferències, al costat de Serra Hunter, Pous i Pagès i Joan Oliver, per afirmar la solidaritat cultural de les nacions de l’estat espanyol i enfortir el compromís antifeixista de la intel·ligència en favor de la cultura. Dieste, segons Maria Campillo, s’encarrega de les converses amb els escriptors de les diverses nacionalitats i constata que els catalans ‘es trobaven molt indecisos i recelosos a intervenir-hi’.

El primer de maig de 1937 es funda a Barcelona el Casal de la Cultura, que agrupa molts dels col·lectius d’artistes i intel·lectuals antifeixistes amb el suport del Comissariat de Propaganda i el Departament de Cultura de la Generalitat. És en aquest context de col·laboració entre artistes antifeixistes que Rafael Dieste es relaciona, entre més, amb Lluís Montanyà, de la Institució de les Lletres Catalanes i el Servei de Biblioteques del Front, i escriu el seu article en català al setmanari Mirador, l’any 1937: ‘Feixisme i cultura nacional’.

L’agost del 1937, el seu amic d’infantesa Alfonso R. Castelao, pare del nacionalisme gallec, el convenç de desplaçar-se a Barcelona. Ell i la seva dona Carmen Muñoz s’instal·len al carrer de Muntaner i agafen les regnes de la revista Nova Galiza. Un any després d’haver-se hagut d’exiliar de la seva terra, Dieste obté la primera paga oficial de la Generalitat de Catalunya.

Nova Galiza, revista de l’exili gallec a Catalunya

La revista Nova Galiza, publicació quinzenal dels escriptors gallecs antifeixistes, neix a Barcelona el 5 d’abril de 1937, sota l’impuls de Solidaridade Galega Antifeixista, fundada per Castelao, Dieste i més refugiats gallecs a Barcelona. La publicació compta amb l’ajut i finançament del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles.

L’objectiu era ‘Unir les veus dels antifeixistes gallecs que treballen per la llibertat a l’Espanya redimida amb la dels nostres germans de parla i naixença, que vivint a Amèrica encara no han estat vençuts per la distància ni per la influència dels que menteixen a gran escala. Compartir amb ells la veritat i defensar la dignitat. Vet aquí, en poques paraules, l’objectiu amb què neix aquest petit butlletí.’

Tenia la redacció al 442 bis de la Diagonal, a la Segredaria Galega en Catalunya, oficina per a acollir els exiliats gallecs que arribaven a la ciutat, situada a l’edifici del Secretariat de Propaganda de la Generalitat. La Segredaria i la Solidaridade Galega aportaven a la revista les notícies que arribaven de la Galícia ocupada, dels estralls de la repressió, els afusellaments, les represàlies, etc.

Fins al juliol del 1938, i sota la direcció de Rafael Dieste, Nova Galiza va publicar divuit números. Informava de la repressió a Galícia, publicava col·laboracions d’artistes, escriptors i polítics, sobretot gallecs, i pretenia ser nexe d’unió amb els gallecs que lluitaven al front, on es repartia gratuïtament, amb els de l’interior i els emigrats a l’Amèrica Llatina, als quals demanava que contribuïssin per la causa de la República.

A Barcelona naixerà el seu pseudònim literari Félix Muriel, i aquí publicarà els aforismes Para axudar á Renacenza de Galiza. Poc que es podia imaginar ell, i els seus amics catalans, que aquells aforismes inspirarien vint anys després el primer segrest polític d’un transatlàntic de la història.

L’exili, la diàspora i l’embrió gallec del realisme màgic

No és endebades, doncs, que l’estudiosa Estelle Irizarry, doctora en literatura per la Universitat George Washington, admira de Dieste ‘el valor enfront del misteri i la seva admiració pels enigmes de la vida’.

A Estudios sobre Rafael Dieste (Ed. Anthropos i Ajuntament de la Corunya, 1992), la doctora Irizarry afirma que aquest escriptor figura en dos moments clau de la història del realisme màgic: el de la introducció del terme, als anys vint, i el del llançament del moviment literari a Buenos Aires, als quaranta.

El 1926, Dieste publica en gallec Dos arquivos do trasno, molt abans que Borges s’endinsés en el realisme màgic i Alejo Carpentier definís el real meravellós. I el 1943, quan Borges havia publicat El jardín de senderos que se bifurcan, Dieste publica Historias e invenciones de Félix Muriel molt ben acollida per la crítica de l’Argentina, on l’autor és exiliat d’ençà del 1939.

Segons que explica la doctora Irizarry, Dieste i Borges es van conèixer a Buenos Aires. Dieste fa arrelar el seu realisme màgic en la Galícia rural, les tradicions i supersticions, les meigas, els trasnos i la mitologia cèltica. Borges transforma experiències de Buenos Aires en ficcions inversemblants. Ambdós fan servir imatges coincidents: el mirall, els escacs, el doble i el laberint, i els preocupa el temps i la memòria. Segons ella, Borges coneixia l’obra de Dieste i, almenys una vegada, el va promoure a guanyar premis literaris importants. Tots dos van influir decisivament en les generacions següents. Borges en Carpentier, Cortázar i Garcia Márquez; Dieste en Eugenio Granell i Xosé Otero Espadasín.

De Jorge Luis Borges a Julio Cortázar

Un jove i desconegut aspirant a escriptor anomenat Julio Cortázar va conèixer Rafel Dieste al principi dels anys quaranta a Buenos Aires. Expliquen que la novel·la El examen, la va escriure en un pis que Dieste li va deixar. Hi va escriure la frase: ‘Jo he comprovat, i tant, que els gallecs respiren per l’idioma i que si no el parlen es moren d’asfíxia.’

A més de Rafael Dieste, Cortázar va fer molta amistat amb Luis Seoane i establí molts vincles amb Galicia. La seva primera muller, Aurora Bernárdez, tenia arrels gallegues i era germana del poeta Francisco Luis Bernárdez, amic de Jorge Luis Borges. Nom que tanca el cercle del realisme màgic del qual va beure el jove autor de Rayuela.

La influència dels gallecs, la seva literatura, història i tradicions, són tan presents en els orígens dels escriptors del boom que no és pas cap llegenda que Gabriel García Márquez va estar tota la vida obsessionat per esbrinar si la seva àvia, Tranquilina, era gallega d’origen. Com bona part de les històries que li explicaven els seus avis de petit.

Potser per això el Testamento geomètrico de Rafael Dieste protagonitza misteriosament la tercera part de la novel·la 2666 del xilè Roberto Bolaño. O no. O potser és per alguna visió que van tenir tots dos a Barcelona. O tampoc.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb