Fotografia: Albert Salamé.

El vice-president Junqueras, set consellers del govern i els dos màxims dirigents de les entitats sobiranistes són a la presó. El president Puigdemont i quatre consellers més són a l’exili a Brussel·les amb una ordre d’extradició pendent de decisió per la justícia belga. Mentrestant, l’autonomia catalana ha estat intervinguda i l’administració es gestiona des de Madrid. S’han imposat unes eleccions contra la voluntat de la majoria democràtica de Catalunya que es faran el dia 21 de desembre. Quines són les accions que es poden fer per respondre a aquesta situació? Què pot ajudar més a confirmar la República proclamada el 27 d’octubre? Com cal actuar per restituir la llibertat dels presos polítics?

Aquestes preguntes i moltes més es debaten aquests dies a les assemblees d’activistes dels pobles, barris i ciutats, i se les fa també molta gent individualment que cerca la millor manera d’ajudar. El moviment independentista català ha fet les mobilitzacions més grans d’Europa aquests últims set anys. Les manifestacions de l’Onze de Setembre han estat multitudinàries, i s’han fet també accions d’afirmació i d’apoderament en què han participat més de dos milions de persones, com van ser el 9-N i el referèndum de l’1-O. L’escalada fortíssima de repressió d’aquesta tardor ha fet que molts col·lectius, assemblees i activistes es preguntessin si calia també canviar la manera d’actuar i de combatre l’hostilitat de l’estat espanyol. La vaga d’avui n’és un exemple. Amb l’ajut dels criteris proposats per la iniciativa En Peu de Pau’ i de Xavier Pastor, director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària (Universitat de Girona), analitzem les formes de respondre a la repressió i les mobilitzacions que es fan aquests dies. Vegem algunes iniciatives que s’han fet o que s’han proposat:

Repics d’atuells
Una de les expressions de protesta que han fet fortuna al nostre país és el sonor repic d’atuells. Cap a les deu del vespre, un dia concret després d’alguna agressió o uns quants dies seguits en protesta per alguna decisió presa per l’estat espanyol, les finestres i els balcons de molts carrers s’obren per a interpretar un autèntic concert de cassoles, paelles, pots i tupins de tota mena. Durant cinc o deu minuts, el soroll dels cops als atuells ressona pel veïnat i la protesta es fa present a les cases en una hora en què el silenci exterior i el so els aparells de televisió són la tònica dominant. La sensació d’acompanyament i de comunitat és molt gran per als participants en l’acció, perquè prenen consciència de la dimensió social de la protesta. A diferència de la majoria d’accions, aquesta es fa en l’entorn familiar i d’espai personal i reforça la idea de comunitat quotidiana. D’alguna manera, tot i que s’esdevé en un espai obert i comú, és la protesta més íntima i més personal perquè es fa a casa. ‘Té una dimensió de solidaritat personal, però també una funció gairebé terapèutica, perquè permet d’alliberar la tensió acumulada’, diu Xavier Pastor.

Apagada de llum
Entre les accions que cerquen un impacte quantitatiu, la idea d’apagar la llum de casa uns quants minuts cada dia és de les més senzilles i clares. L’impacte de l’acció es pot comprovar en el rebut de l’electricitat al cap del mes. I es pot comprovar en els índexs de consum i despesa elèctrica. Les companyies d’energia són, majoritàriament, en mans de les oligarquies de l’estat espanyol. Les portes dels seus consells d’administració són giratòries i les seves butaques fan la funció de pagar serveis prestats, favors i tractes d’interès. D’alguna manera, les companyies d’electricitat i d’energia són estructures d’estat a Espanya. Que siguin aquestes les empreses que reben les repercussions d’una acció de protesta no és pas incoherent amb les raons que han dut fins a la situació actual. A més, el participant en la protesta tan sols té el perjudici dels deu minuts diaris que ha de restar sense electricitat (que convé que siguin deu minuts habituals d’activitat i despesa energètica) i, en canvi, en surt beneficiat econòmicament.

Tallar vies de comunicació
Aquests últims dies, arran de l’empresonament de membres del govern, s’han fet alguns talls de circulació a les autopistes, avingudes neuràlgiques i vies de tren. Per tallar una via no cal gaire gent, però, en canvi, poden ser moltes les persones que en surten perjudicades sense tenir cap responsabilitat ni simpatia per la repressió de l’estat espanyol. L’objectiu d’aquestes accions és fer visible la força que poden tenir els col·lectius organitzats per a fer sentir les seves reivindicacions. Amb tot, cal calcular amb realisme si allò que s’aconsegueix és proporcional al dany que es causa a la gent que pot arribar tard a la feina o a portar els fills a les escoles, per exemple. En aquest sentit, En Peu de Pau fa la següent reflexió: ‘L’acció mai no renuncia a la no-violència i fomenta la participació, el suport o empatia del nombre més gran de persones –properes i llunyanes– i genera rebuig al menor nombre de persones possible.’ Hi ha un tall de vies de comunicació que té un objectiu que va més enllà de la visibilitat. Es tracta dels talls de les vies centrals del transport de mercaderies. L’objectiu aleshores és causar un impacte en la productivitat i fer trontollar l’economia. En aquest cas, cal valorar a qui va adreçada aquesta mesura de pressió i analitzar si l’acció realment causa perjudici econòmic a aquest objectiu.

Concentracions davant les cases de la vila
Una de les respostes habituals d’aquests últims mesos a les decisions judicials o polítiques de l’estat espanyol contra l’autodeterminació de Catalunya ha estat la convocatòria de concentracions davant les cases de la vila dels municipis. Quan aquestes mobilitzacions han tingut bona resposta dels ciutadans, han donat una imatge de país en moviment que va més enllà de les concentracions o les manifestacions centralitzades gairebé sempre a la capital, Barcelona. Les concentracions locals donen la possibilitat d’expressar el rebuig i la protesta (o indignació) a persones que no poden desplaçar-se a les grans mobilitzacions a Barcelona per les raons que sigui. Aquesta mena d’accions no causen cap perjudici a ningú i, per tant, no susciten gens de rebuig entre la població menys implicada en aquesta lluita o directament contrària. El seu objectiu és bàsicament mediàtic. I en aquest sentit també és important que se’n facin ressò els mitjans d’àmbit local o comarcal, que arriben a persones que consumeixen informació de proximitat. Entre els participants, ofereixen també la possibilitat de compartir l’angoixa, de fer passar la por o de no sentir-se sols, si és el cas del seu entorn més proper.

Grans manifestacions
Les grans marxes que s’han fet o les que hi ha convocades (aquest dissabte, sense anar més lluny) tenen una funció primordial: l’impacte mediàtic internacional. Més enllà del ball de recomptes que fan habitualment la Guàrdia Urbana, els organitzadors i l’equip contrari, omplir les artèries principals d’una gran ciutat té un efecte molt gran en els grans mitjans internacionals. També reforça el sentiment de pertinença dels que hi han assistit i dels que no han pogut i haurien volgut, evidentment. Però més enllà d’aquest reforç personal, serveixen per a enviar un missatge molt fort al món i, en el cas d’aquest dissabte, a les víctimes directes de la repressió pel seu empresonament o per l’exili. No es pot abusar de les mobilitzacions multitudinàries, però en situacions excepcionals com l’actual es pot exigir un esforç extraordinari perquè l’emergència del moment hi convida. Les grans marxes no acostumen a tenir repercussió immediata en les decisions dels governants, però sí que creen una dimensió històrica i configuren un context i un ambient molt influent.

Aturades davant dels centres de feina
La proposta de fer les aturades de feina –normalment, a migdia durant deu minuts– ha estat una de les novetats del catàleg d’accions del moviment independentista. En algunes ocasions, s’havien fet aturades semblants per mostrar el rebuig a un atemptat o per condemnar alguna actuació violenta. El nivell de repressió de l’estat ha portat a incorporar aquesta mena d’accions com a protesta pels empresonaments o per la violència policíaca de l’1 d’octubre. Fer accions de protesta en el lloc de feina implica ‘un cert grau d’identificació’, en paraules de Xavier Pastor, ‘pel fet de qüestionar-se qui surt a protestar i qui no surt’. En la majoria dels casos, les aturades de feina es fan per consens de les empreses. També és una manera de facilitar la participació de tothom perquè l’acció és molt senzilla. No pretén tenir impacte econòmic per a l’empresa ni tampoc és una mesura de pressió. L’objectiu principal d’aquesta acció és fer present en l’àmbit laboral l’excepcionalitat del moment polític del país.

Llaços grocs
Un dels gests simbòlics més estesos arran de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ha estat el llaç groc a la solapa o al pit. El color groc ha estat el color de les grans mobilitzacions d’aquests últims anys i ara serveix també per a mostrar la protesta individual i col·lectiva per la situació dels presos polítics. És una acció que ha arribat lluny. Per exemple, el llaç el llueix Pep Guardiola en els partits i en les conferències de premsa. ‘Més enllà del gest simbòlic, un llaç pot ser el desencadenant d’una pregunta: quin significat té? Una pregunta que fa que hom pugui explicar la situació política catalana a un nou interlocutor.’ Així n’explica l’eficàcia Xavier Pastor, que assenyala que és una acció que no té cap cost ni demana cap sacrifici de temps o econòmic.

Marxa a Brussel·les
Aquests dies ha començat a córrer la brama d’una convocatòria multitudinària a Brussel·les. Cal veure com s’acaba concretant la proposta tenint en compte la dificultat logística de l’operació. Però sembla que la idea ha trobat un cert entusiasme entre la gent. Segurament, la disposició de bona part dels que es mobilitzen habitualment és perquè aquesta proposta inclou aspectes de novetat evidents. Lluny de la manifestació dels ‘Deu mil a Brussel·les’, del 2009, la proposta actual és portar al cor de la UE el clam per la llibertat dels presos polítics i per la defensa de la República proclamada. En aquest cas, a banda la novetat, també és valuós que l’objectiu sigui clar i ben definit. Aquest aspecte ajuda a donar sentit a l’acció i fa que la gent hi vulgui participar. Entre els criteris a seguir proposats per En Peu de Pau, aquest aspecte és fonamental: ‘L’acció té objectius específics i assolibles, que permeten d’apoderar els participants i avançar cap a l’objectiu general.’ En aquest cas, plantificar al nas de la UE el conflicte amb Espanya.

Vaga general
La vaga és una forma de protesta clàssica. És probablement la més antiga de totes aquestes que analitzem. Xavier Pastor l’identifica com el mètode ‘més antic i clàssic, una eina del segle XX, que vol demostrar la força dels treballadors davant dels empresaris o de l’estat, en aquest cas’. I afegeix: ‘Es tracta de sortir al carrer amb l’objectiu de demostrar el poder de la gent davant el poder del sistema… Quan surts al carrer, pots pressionar l’empresa aturant la producció, però també pressiones l’estat, que hauria de ser el mitjancer, encara que en aquest cas sigui el destinatari.’ La vaga general és una bona eina si realment es té la capacitat d’aconseguir un seguiment rotund. S’ha parlat molt de l’objectiu de fer trontollar l’economia espanyola per forçar el govern de Rajoy a una negociació, encara que sigui forçat per les instruccions de la UE. Però segurament caldria una parada econòmica de més durada per a poder fer trontollar res.

Hi ha més tipus d’accions que aquestes que hem comentat. Per sort, n’hi ha tantes que no acabaríem mai. Penjar cartells, repartir informació amb fulls volants, plantar-se davant de les delegacions del govern espanyol, penjar estelades, repartir informació entre els turistes, organitzar conferències i debats, tallers informatius o d’activisme… En Peu de Pau convida a no menystenir cap proposta ni cap acció que vagi en sintonia amb els objectius generals d’afermar la República, defensar la llibertat i aturar la repressió. Ho explica així: ‘Evitar dir “això no serveix de res…” sense preguntar-se si “potser no és suficient”: tot allò que vagi en sintonia amb els objectius i es faci de manera no violenta suma i ja se’n veuran els resultats futurs.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]