08.05.2022 - 21:40
|
Actualització: 08.05.2022 - 21:43
La diplomàcia és un llenguatge en què els gestos compten tant com les paraules. De manera que hi ha vegades en què un polític ha de prendre una actitud dura, també gestualment, i aleshores sol plasmar-se en l’absència –no acudir o abandonar ostentosament la sala en un moment determinat. Evidentment, en aquesta classe d’ambients és inacceptable de posar-se a cridar o fer grans escarafalls, de manera que l’absència s’ha consolidat com la manera més clara d’expressar l’oposició i, alhora, mantenir les formes.
En posaré un exemple que va ser molt comentat i difós. El desembre del 1996 l’OTAN féu una reunió a Brussel·les, la darrera reunió a la qual assistí Warren Christopher en la condició de secretari d’estat dels Estats Units. En aquella època, entre els Estats Units i França hi havia una forta tensió diplomàtica per tot un seguit de problemes que s’havien anat acumulant. Tradicionalment, es fa un sopar informal que tanca aquestes reunions i l’àpat, aquella vegada, es va convertir en una mena de comiat d’homenatge al secretari d’estat de Clinton. Quan s’acabava, Javier Solana, aleshores secretari general de l’OTAN, va prendre la paraula per a proposar un brindis per Christopher. I automàticament el ministre d’Afers Estrangers francès, en aquella època Hervé de Charette, va abandonar de manera ben ostensible la sala mentre que Gerard Errara, ambaixador francès davant l’OTAN, en un gest claríssim de descortesia, es va girar d’esquena i deixà el seu got –el got de França, en realitat– sobre la taula. D’aquell incident, en van parlar tots els diaris i durant molts anys va servir perquè els Estats Units tractassen amb una exagerada deferència França, conscients que aquella gent eren capaços de plantar-se i dir prou.
Això ve a tomb de l’actitud mostrada pel president de la Generalitat durant la visita de la presidenta de la Comissió Europea i del primer ministre espanyol, divendres passat, a Barcelona. Del punt de vista diplomàtic, la visita arribava en un moment ideal, perquè la crisi oberta pel Pegasus tant a Barcelona com a Madrid i Brussel·les era una ocasió magnífica per a marcar les distàncies i fer-se valer. Gràcies al caprici dels calendaris, la Generalitat de Catalunya i el president Aragonès tenien una ocasió d’or per a demostrar a Brussel·les l’amplitud i la seriositat del problema.
Amb aquesta prioritat al cap, el president, per exemple, hauria pogut no acudir a l’acte. La Generalitat hauria pogut comunicar oficialment a la presidenta de la Comissió que, ja que el govern de Pedro Sánchez havia espiat el govern de Catalunya, simplement no era possible d’assistir-hi. I en tot cas seria el president espanyol qui es trobaria amb el tràngol d’haver de donar explicacions. Von der Leyen hauria fet la mateixa cara de sempre, però segur que se n’hauria tornat a Brussel·les convençuda que tenia un gran problema sobre la taula.
Puc entendre que algú diga: i per què el president Aragonès havia de regalar Barcelona a Pedro Sánchez? Per què havia de renunciar a tenir la presència que li correspon, essent a casa? Sens dubte, aquest és un argument seriós i a tenir en compte. Si això es valora com un element important, cal tenir clar que, així i tot, hi havia unes quantes alternatives. Per exemple, no encaixar la mà de Pedro Sánchez d’una manera ben visible i assegurant-se que la premsa captava el moment en un vídeo. O fent un altre gest que hauria estat molt més clar: alçant-se i anant-se’n de la sala en el moment que Pedro Sánchez prenia la paraula. El president tot sol, o tota la delegació de la Generalitat. I, novament, Sánchez aleshores hauria tingut el problema d’explicar a Von der Leyen què caram havia passat. I per què.
Tanmateix, i de manera per a mi totalment injustificable, no va passar res. Res de res. El president Aragonès en el seu discurs, es va referir a la crisi oberta pel Catalangate, però les seues paraules foren completament ofegades per la cordialitat mostrada durant tot aquell matí. Fins al punt que la fotografia que n’ha quedat, la que han publicat els diaris de mig Europa enmig de la crisi més gran en anys de les relacions entre Espanya i Catalunya, és aquesta que mostra un Pedro Sánchez exageradament somrient, postís, dominant l’escena, que es mira com el president Aragonès i la presidenta Von der Leyen encaixen les mans. Somrients tots tres. Com si ací no haguera passat res…
PS1. Aquesta setmana presentaré el llibre Fronteres a Perpinyà, dimecres a les sis, a la Casa de la Generalitat. I també dimarts a la llibreria Ona de Pau Claris, a Barcelona, i dijous a Sant Cugat.
PS2. Anem aplicant canvis a la maqueta nova de VilaWeb. Per exemple, un augment de la mida de la lletra en els mòbils, que era la modificació que més gent havia demanat. Estudiem totes les queixes rebudes i agraïm molt els comentaris favorables, que són molts més i ens fan estar molt satisfets de la feina feta amb aquest nou model.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors. És gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent, com hem fet amb la nova maqueta i el nou concepte del diari. Imagineu-vos què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
El senyor Aragonés no dóna la talla. Se li veu de seguida. No dóna més de sí. Només serveix per a obeir a qui li mana. I, segurament, ni tan sols sap qui ho fa. Qui li mana, vull dir.