Estimat Oriol:

Ens hem vist i ens hem escrit privadament, però també m’agradarà que rebis aquest missatge públic. Em considero amic, ho saps, de tots els presos i exiliats, però els presos, que també rebeu magnífiques mostres d’afecte, sou els qui quedeu més ocults, menys visibles, encara que això hagi canviat un xic pel fet de ser en presons catalanes (quin escarn que hi afegeix, la justícia espanyola!).

Pel càrrec que tens a ERC, la teva invisibilitat és molt cridanera, com ho és la de la Marta Rovira (a Suïssa ets ben rebut, però has de callar si ets foraster). Per això em crida molt l’atenció que, darrerament, siguis de les persones més feroçment atacades a les xarxes. Jo segueixo poc les xarxes, però hi he vist això amb pena, més que per tu pels qui diuen segons què sense pensar-s’hi gaire.

I em demano: per què deu ser que alguns, fins i tot amics i seguidors d’ERC, tenen ara actituds tan contràries a les coses que dius, les que es pensen que dius, fins i tot les que no dius? Ja saps que no sóc gens mitòman, però reconec que la teva participació personal en el ressorgiment d’ERC ha estat fonamental, i que la vostra empenta ha estat decisiva per a crear confluències amb grups i persones que no eren independentistes i que ara ho són. Qui pot pensar que tu, que vosaltres ara us feu enrere? Es pot dubtar frívolament dels qui ara mateix sou a la presó o a l’exili? Hi ha hagut algú que s’hi hagi jugat més pel país, que hagi pagat un preu més alt en aquest camí cap a la llibertat? I heu de ser vosaltres els sospitosos, els criticats? Deu ser veritat que a molts catalans els afoga l’estètica revolucionària i que perden fàcilment de vista la lògica i l’ètica polítiques?

Com sempre, m’agrada poder parlar amb tu d’aquestes coses amb franquesa. Ara, més que mai, els qui tenim l’objectiu de la defensa de la democràcia i els drets humans en la construcció d’una república on no faci por de viure, hem d’aprofitar totes les ocasions –també aquestes cartes– per parlar d’allò que podem fer junts, d’allò que hem de fer cadascú pel nostre compte, d’allò que haurem d’anar decidint entre tots, amb el màxim respecte mutu, amb la màxima tolerància, però també amb la màxima fermesa i confiança. El fet que molts no pensem igual no vol dir que no pensem en la mateixa direcció i, sobretot, no vol dir que no pensem. Tots tenim conviccions fortes, alguns porteu el dolor a sobre, tots tenim l’esperança davant. Mantinguem tots la dignitat i la lluita. Amb elles es pasta la victòria.

Una abraçada,
Terri

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb