Questió de confiança

Confiança, aquestes és la paraula. Efectivament. Que el procés cap a la independència acabi culminant amb èxit és qüestió de confiança. De confiança en nosaltres i en les nostres capacitats per actuar amb determinació i generositat. I tanmateix, ara per ara, tot queda limitat a una qüestió de confiança. O més ben dit, a la manca de confiança dins del camp independentista.

Al llargs dels darrers temps hem vist com el procés ha agafat una perillosa deriva on s’estigmatitza a tot aquell que no comparteixi el full de ruta majoritari. D’aquesta forma s’evidencia una feblesa per generar les dinàmiques necessàries que han de permetre un diàleg i l’establiment d’uns consensos que esdevinguin punts comuns d’arribada i no siguin percebuts com a doloroses concessions. Per contra, s’ha imposat un relat que estableix que la majoria ha d’imposar el seu full de ruta, i la minoria s’ha de limitar a complir i acompanyar, sense dir res, desdibuixant-se de tal forma que deixi de ser el que és. Aquest fet, aquest corró en forma de pressió pública cap a la minoria dins del camp independentista, només ha buscat dividir-nos i afeblir-nos, tot mirant d’acomplexar-nos, donant veu i dimensió pública a qualsevol discrepància i polèmica que en altres moments hauria passat desapercebuda.

Hem arribat a un punt on l’independentisme s’ha allunyat del debat racional de les idees, provocant una desacceleració més que evident pel què fa la seva capacitat de tenir noves adhesions i teixir nous suports. No és que hi hagi un desgast, que hi és, sinó que a més a més ha aflorat una intolerància creuada i multidireccional dins del propi camp independentista que ens allunya dels nostres objectius. Amb aquesta dinàmica actual, que en alguns moments ha arribat a esdevenir histèria, la base social del independentisme lluny d’eixamplar-se s’anirà reduint. Qui es voldrà sumar a un projecte on a la més mínima discrepància es perden els papers com els hem perdut al llarg dels darrers mesos? Qui es voldrà sumar a un procés, que en comptes de dibuixar un horitzó amb un futur brillant com a societat, pot acabar esdevenint un espectacle de visceralitat i esbudellaments públics i repartiments de carnets de puresa patriòtica?

Cal eixamplar una mica més els marcs interpretatius i la gamma cromàtica per deixar de veure la vida en blancs i negres. Per aquest motiu no podem reduir el que ha passat al llarg dels darrers mesos a la recerca dels culpables que cal depurar pel bé del procés. Fer-ho no ens permet fer un anàlisi acurat i sobretot no ens permet reconèixer que les responsabilitats per entendre com hem arribat a l’actual punt són totalment compartides.

Des d’alguns sectors del independentisme s’ha volgut identificar l’origen de tot plegat en el resultat de les eleccions del 27S i per tant, en les conseqüències derivades d’aquestes: el bloc hegemònic del independentisme que representa JxSí es veia obligat a buscar l’entesa i l’acord amb el bloc minoritari, representat per la CUP, i aquest bloc, a la seva vegada, es veia abocat a actuar amb responsabilitat gestionant les contradiccions del moment polític. A més, tot i que el independentisme assolia la majoria parlamentària, no obtenia la majoria de vots que legitimés dur a terme una DUI. Més enllà d’altres valoracions, és una greu equivocació identificar les eleccions com l’origen de tots els mals, ja que fent-ho s’estan defugint les responsabilitats pròpies i es procedeix a impugnar de forma irresponsable i clara la voluntat expressada per la població en unes eleccions. Aquesta voluntat, la de ‘corregir’ els resultats expressats per les urnes, és un element latent que ha estat present des del minut zero que es va començar a dibuixar l’acord d’estabilitat. Només cal recordar les paraules d’Artur Mas en el moment que anunciava el seu pas al costat, per no parlar d’alguns dels termes que incloïa l’acord. Així, dins del camp independentista no han estat pocs els que en comptes de treballar per gestionar amb la màxima habilitat i destresa possible l’escenari resultant del 27S, donant embranzida al procés independentista, s’han dedicat a treballar per revertir aquest escenari, tot generant un relat que justifiqués els seus veritables objectius: donar per acabada la legislatura, i ves a saber si el propi procés, donant-li les culpes a la resta, evitant l’assumpció de les responsabilitats pròpies. Com ja he dit abans, no es tracta de trobar culpables, sinó de veure com ha anat tot plegat.

Sí recapitulem i posem el punt de partida de l’actual situació en el moment que es van establir els termes de l’acord, veurem que el mateix era inconcret en algunes qüestions que amb el temps han esdevingut polèmiques. L’acord d’estabilitat parlamentària subscrit entre JxSí i la CUP permetia investir al president Puigdemont i per tant començar la legislatura que havia de portar al procés independentista a encarar la darrera fase del mateix: aquella que ens havia de posar a les portes de la desconnexió amb l’Estat espanyol. A més aquell era un acord, cal reconèixer-ho, que donava a les parts la possibilitat de fer interpretacions diferenciades. I es precisament per aquest motiu que es fa necessari clarificar conceptes: el pacte d’estabilitat signat entre la CUP i JxSí, no contemplava el suport explícit ni implícit per part de la CUP als pressupostos que havia de presentar el govern. El propi president Puigdemont ho reconeixia a una entrevista que va concedir a Mònica Terribas el passat 14 de gener, tot afegint que no seria cap drama anar a una prorroga pressupostària posant l’èmfasi en l’existència d’altres eines per assolir els objectius plantejats al full de ruta.

Aleshores, com és possible que s’hgia explicat tant des del govern com des de JxSí tot el contrari? Per quin motiu en la construcció del relat sobre la tramitació dels pressupostos s’han obviat algunes coses i s’ha posat l’èmfasi en una argumentació que presenta a la CUP com aquells que no complim allò acordat i a JxSí com a víctimes? Si ens remetem al text, no trobarem cap menció sobre l’obligació de la CUP a donar suport als pressupostos i ni tant sols a la seva tramitació. Es parla d’estabilitat, cert, però estabilitat per garantir que el procés avançava en els termes acordats en la declaració d’inici del procés de construcció de l’Estat català en forma de República que es va aprovar el passat 9N. Era explícit doncs, el compromís de la CUP amb el compliment de la declaració i tot allò recollit als seus annexos. I així ho vam fer, per posar un exemple, quan ens vam quedar sols demanant el compliment dels annexos de la declaració del 9N, en el que es diu que el govern i el Parlament no es sotmetran a l’acció del Tribunal Constitucional en el moment que aquest suspengui alguna llei aprovada pel Parlament de Catalunya. O ens hem oblidat que fa pocs mesos el TC va deixar sense efecte la llei 24/2015 sobre l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i pobresa energètica i el govern de la Generalitat va acatar aquesta suspensió i va mostrar la seva voluntat de fer una altra llei? Malauradament en aquella ocasió cap tertulià o editorial va sortir a denunciar que era JxSí el que incomplia l’acord d’estabilitat signat amb la CUP.

Segurament situacions com la descrita es podrien haver evitat si les parts haguéssim identificat que enteníem per “estabilitat”. Segurament hagués estat convenient fer-ho vist com ha anat tot plegat. Així tothom podria haver sabut en quin punt ens trobàvem en cada moment i quin era el grau de compliment d’allò acordat. Per fer-ho hauria estat necessari l’establiment d’un calendari i terminis clars, així com els indicadors que permetrien interpretar l’estat de cadascun dels punts acordats. Per no dir que hauria estat ideal crear un espai el màxim neutre possible per verificar-ho tot. Per quin motiu no va passar això? Doncs segurament per les febleses i fortaleses d’uns i altres. I en aquest sentit cal fer autocrítica per part de tothom.

Alguns diuen, com si d’un mantra es tractés, que els pressupostos eren una eina per fer avançar el procés. I aquesta afirmació ha fet fortuna de tantes vegades que ha estat repetida. Ara bé, això podria haver arribat a ser cert si els pressupostos presentats per JxSí haguessin definit un horitzó i una voluntat política en la línia del full de ruta. Però no ha estat el cas. Els pressupostos presentats pel govern eren uns pressupostos que ens abocaven a la mateixa dinàmica autonomista dels darrers anys. Certament es començaven a apuntar algunes tímides millores en l’àmbit de les polítiques socials, però no eren ni molt menys l’eina que ara per ara necessitem com a país en el plànol social i nacional. Tanmateix JxSí, podria haver fet una altra cosa que no va fer: presentar uns pressupostos que permetessin identificar el model social que es defensava per la futura República catalana. No em refereixo a mesures de marcat contingut ideològic, no, sinó a grans línies polítiques que només buscarien garantir un benestar social més proper als estats escandinaus, superant la lògica de les polítiques submises al dictat de la deutocràcia que representa la Troika. Fent-ho s’hauria pogut contraposar el punt actual, on se’ns estan imposant uns pressupostos dins del marc autonòmic, amb un compromís ferm pel futur. I en això, ja que tant parlem d’eixamplar el independentisme pels sectors de les esquerres sociològiques que es senten properes a Podemos i En Comú, s’hauria començat a fer camí, per no dir que s’haurien reduït a la mínima expressió les actituds reactives d’aquells que per arribar a veure complides les seves pròpies profecies rebutgen els escenaris on s’han d’assumir contradiccions per fer possibles els acords. Però com ja he dit, JxSí no ho va fer, no se si per falta de valentia i astúcia o perquè tot plegat ha estat una simple gesticulació.

I en aquest punt és quan arribem al moment en el que ens trobem: la qüestió de confiança a la que es sotmetrà el president Puigdemont el proper mes de setembre. Aquesta, depèn com sigui plantejada, serà l’excusa perfecte pels sectors conservadors i reactius del independentisme, (aquells que no volen sortir de la zona de confort i evitar cap acord, com molt ben diria un amic i company) per donar per acabada la legislatura i qui sap si de retruc esgotar la fase actual del procés cap a la independència. Ara per ara la pilota està a la teulada del president Puigdemont, el qual haurà de ser clar en el full de ruta que proposa, així com en els termes que permetran o no renovar la confiança de la CUP cap el seu programa. Per fer-ho haurà de ser clar tant pel què fa els continguts com els elements que permetin visualitzar en temps i forma que la confiança donada no és traïda per càlculs partidistes i actituds immobilistes. Només així, perquè precisament tot es redueix a una qüestió de confiança, podrem construir els carrils centrals on fer possibles els acords i compromisos que ens permetin assolir els nostres objectius, que no són altres que l’alliberament nacional i social d’aquesta part del país. Ho hem de fer per responsabilitat històrica, ja no pensant en els respectius públics, sinó pensant en totes aquelles persones que al llarg d’aquests anys han sostingut aquest somni que volem viure i veure fet realitat.

PS: De la necessitat, com sempre, hem d’acabar fent virtut.

Amb tristesa, però des d’un enorme afecte i el respecte més què absolut, he de dir a les sis companyes dimissionàries del SN que no comparteixo la seva decisió pel què fa els temps i les formes.

Comparteixo la preocupació, els anhels i la necessitat de fer les coses de forma diferent. Per aquest motiu ara és el moment de renovar el compromís amb el projecte de la Unitat Popular. Només amb constància i generositat serem capaços de superar les divisions i les dinàmiques negatives actuals i farem possibles els espais on els debats puguin transcorrer de forma fraternal i amb serenitat. Només així construirem, articularem i farem viables els consensos de la majoria.

Com deia Antoni Massaguer “Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi, anar-hi”.

Hugo Alvira, és militant de la CUP Olot i membre del Secretariat Nacional de la CUP.