És un dia de calor. Sortim de l’Ikea de València i és hora de dinar. Ja havíem vist que allà a la vora hi havia un Viena, i decidim d’anar-hi. Sempre ens ha agradat, és una bona opció per fer un àpat ràpid i de bona qualitat. Si he de ser sincera, sempre havia pensat que aquesta cadena s’hauria d’establir al País Valencià, confiant que contribuiria, no podia ser d’una altra manera, a la normalització de la llengua, com fa a Catalunya: sense escarafalls, amb naturalitat. Doncs, per fi, Viena ha obert a València, que bé!

Ens hi arribem, contents de saber que dinarem bé. I aleshores… no, no és que la calor infernal m’afecti la visió. El cartell que anuncia la novetat és ben gros.

viena1

Entrem. Ni la música clàssica de fons, ni l’ambientació austríaca, ni l’aire condicionat que tant s’agraeix, res no m’allibera de la decepció profunda que em recorre el cos. No m’ho crec. Tot, cada rètol, cada indicació, cada anunci, en fi, cada paraula és en espanyol.

viena2

viena3

viena4

Sens dubte, és ben clar que són moderns i europeus, i això es veu que no pot incloure la llengua del país. La presència del valencià és nul·la. Ah, no, perdoneu, sí que tenim el toc de folklorització que tant es porta a França, allò de fer servir el patuès per donar un aire d’autenticitat rural —en aquest cas, per indicar que les amanides són fresques:

viena5

I aleshores començo a dubtar de mi mateixa: a veure si vaig errada i resulta que Viena no ha guanyat mai el premi Carme Serrallonga, aquell premi a la qualitat lingüística, aquell premi que concedeixen la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona i la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya; sí, home, aquell premi concedit a entitats com ara Bonpreu, Moritz o Abacus pel fet de vetllar per la llengua, i concedit també als alumnes corresponents que han sabut presentar una bona candidatura de les empreses que se’l mereixien; sí, dona, aquell premi que jo mateixa vaig guanyar presentant la candidatura del Futbol Club Barcelona.

I bé: no m’equivocava pas. L’any 2007 els establiments Viena van guanyar el premi Carme Serrallonga a la Qualitat Lingüística, ho podeu comprovar. De fet, la mateixa empresa ho va anunciar al seu web, explicant a la perfecció el motiu del guardó:

‘El premi Carme Serrallonga es proposa de premiar la qualitat per l’ús de la llengua catalana en aquell organisme, entitat o establiment —públic o privat— que, sense ser-hi obligat per llei, faciliti tant com pugui els intercanvis de comunicació i de coneixements entre els ciutadans. Les organitzacions que opten a la distinció són proposades per estudiants […]. A la seva proposta, Clara Mas, estudiant de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, es destacava la política comunicativa, és a dir, la manera com l’empresa o l’entitat, a més de vetllar per la correcció formal i l’ús normal del català als missatges (publicitat, retolació, etc.), feia servir la llengua catalana amb un sentit socialment adequat i no discriminatori. Aquests arguments han decantat el jurat a l’hora de fer l’elecció.’

Però, espereu, que encara n’hi ha més! Resulta que fa ben poc, el 2014, Viena va rebre el Premi Pompeu Fabra 2013 a la projecció de la llengua catalana. Sí, ho heu llegit bé! Són uns premis impulsats pel Departament de Cultura de la Generalitat a través de la Direcció General de Política Lingüística, organismes segons els quals aquests premis «es van instituir […] amb l’objectiu de reconèixer les aportacions al foment de l’ús de la llengua catalana de persones, entitats, empreses o organitzacions». Tal com la corresponent nota de premsa explicava, el jurat va valorar ‘les candidatures presentades pel Departament de Cultura a través de les seves direccions generals, l’Institut Ramon Llull, el Consorci per a la Normalització Lingüística i el TERMCAT’, amb el veredicte d’atorgar el Premi Pompeu Fabra de l’àmbit socioeconòmic als Establiments Viena perquè:

‘Viena utilitza el català amb normalitat, juntament amb uns altres idiomes, tant al web com a les comunicacions exteriors i interiors als trenta-cinc establiments, escampats per Catalunya i Andorra.’

Què ha conduït, doncs, els senyors de Viena a discriminar la llengua ara? Què direm? Que sí, que als principatins sempre ens ha fet por de moure’ns pel País Valencià? Que sí, que la pela és la pela? I que val més tirar pel dret?

Però, igualment: Algú em pot explicar per què a l’expansió valenciana els de Viena, i concretament en Xavi Noll (gerent del nou establiment a València), no han acceptat ni tan sols el tan nostrat bilingüisme asimètric (allò d’unes lletres espanyoles ben grosses i unes de catalanes petitones a sota). Que tenien por que els cremessin el local? Com a barcelonina de l’Eixample que ha viscut força temps al País Valencià, com a filòloga i coneixedora de la realitat sociolingüística del país, cal que recordi, ara i aquí, que els antivalencians del País Valencià potser fan molt de soroll, però en són ben pocs? En fi, qui els ha assessorats?

Mentre faig cua per demanar el dinar (que ja preveig que no se’m posarà bé), observo l’escena següent: pare, mare i fill fan la comanda davant meu, s’adrecen al caixer en espanyol, perquè aquest els ha donat el bon dia en espanyol; al final, el caixer sent que el xiquet diu alguna cosa en valencià als seus pares, i de sobte, màgicament, sorgeix el canvi de llengua. Un parell de minuts després, però, el caixer m’adreça un somriure i un ‘buenos días’, i tornem a començar.

És evident que el nou Viena no deixa indiferent. Uns clients deuen estar més descontents, com jo, perquè haurien volgut trobar-hi un paisatge lingüístic que convidés a fer servir el valencià, o que com a mínim no l’ignorés. Uns altres clients, en canvi, deuen pensar que han fet ben fet, que amb l’aldeà no hauríem anat enlloc, oi, Carolina?

Em temo, senyors del Viena, que el vostre gerent a València, Xavi Nolla, no té raó:

viena6

Només em resta de pregar a les entitats que concedeixen el premi, la Facultat de Filologia de la UB i la Direcció General de Política Lingüística que, si us plau, actuïn.

Anna Pineda. Lingüista, investigadora post-doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb