Que no sabeu com es fa la independència? Doncs disputant el poder

La independència es fa disputant el poder a l’estat del qual t’independitzes. Perquè la independència no és una qüestió de legalitat sinó d’efectivitat

Vicent Partal
18.09.2022 - 21:40
Actualització: 19.09.2022 - 11:38
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Em diuen per diverses bandes que un polític que havia estat el líder d’un partit va dir fa pocs dies en una tertúlia radiofònica una cosa sorprenent. Ho he cercat al servei a la carta de l’emissora, però no ho he trobat, de manera que per prudència no n’escriuré el nom. Però el contingut d’allò que va dir coincideix en tots els casos, de manera que assumiré que deu ser cert; també perquè ja ho he sentit dir –això que va dir ell– algunes altres vegades. Em diuen que aquest polític, parlant de l’octubre del 2017, va afirmar que el problema havia estat que hi havia gent –i em va anomenar a mi directament– que s’havia dedicat a dir que la independència es podia fer.

[Aclariment: Amb posterioritat a la publicació d’aquest article diversos lectors m’han enviat l’àudio així que puc confirmar, ara sí, que el personatge en qüestió és Joan Puigcercós]

Dels nostres polítics, ja me’n sorprenen poques coses, però que vulguen fer veure que el problema no són ells, i concretament allò que ells no van saber fer, sinó que el problema som els periodistes que no tenim gens d’influència possible en el parlament ni en les decisions que pren el govern, seria grotesc si no fos cínic. Però em fa l’efecte que l’esment s’encavalca en aquest nou argument, cada volta més recurrent entre ells, segons el qual és impossible de fer-la, la independència. No patiu: ho acabaran dient així, amb totes les lletres, desemmascarant-se, perquè la pressió els empeny i ja no saben com explicar aquest seu inexplicable gir de cent vuitanta graus. Tanmateix, la qüestió important és que és mentida.

La independència no tan sols és un objectiu possible, sinó que és un objectiu molt menys complicat d’assolir d’això que intenten fer-nos creure. I, sobre això, puc aportar raons de dues menes. La primera, en què no insistiré avui, és tot allò que he vist com a periodista en la desena de països on he seguit processos d’independència reeixits –sovint contra potències molt més complicades que no pas Espanya. I la segona, i més important, és ben simple i comprensible: tan sols cal recordar que nosaltres ja ho vam fer. I per què caram ha de ser impossible una cosa que nosaltres mateixos ja hem fet?

Em direu que encara no som independents, i això és veritat. Però si no ho som, no és pas perquè no proclamàssem la independència de manera legal i legítima ni perquè Espanya ho pogués impedir. Si no som independents és perquè la nostra classe política va renunciar, sense demanar-nos permís a ningú, a fer-la efectiva. Si ningú no ens va reconèixer és perquè no es va demanar aquest reconeixement. I si l’administració catalana va poder ser fàcilment ocupada per Espanya és perquè els nostres polítics ho van permetre, van col·laborar-hi i ho van facilitar.

Sovint ho explique d’una manera, crec, fàcil d’entendre. El 27 d’octubre de 2017, aquest dia que tanta gent vol amagar, la independència va ser proclamada al Parlament de Catalunya. I, essent-ho, tots, tots nosaltres –i si no feu memòria– vam saber que vivíem en un país lliure. Per un minut, els més escèptics; per deu minuts, per dues hores, per un cap de setmana, els més crèduls. Cadascú va començar a sospitar que això no anava de debò en un moment diferent d’aquell llarg cap de setmana. Però la consciència que ho havíem aconseguit va existir. I el país va fer la feina que havia de fer pressionant prou la classe política perquè ells no poguessen esquivar la proclamació –aquella proclamació que ara sabem que una bona part volia esquivar.

I aquesta és una de les claus de qualsevol procés d’independència, i molt específicament la clau que explica per què som on som. Allò que va fallar –i ací en són responsables ells, però d’alguna manera també nosaltres– és que no vam passar a l’acció que fa efectiva la independència. Hom va renunciar a emprendre-la. Ells hi van renunciar quan ni tan sols van abaixar la bandera espanyola de palau i nosaltres no vam saber reaccionar. Però tot allò que abans, durant mesos i anys, havíem explicat que passaria, això que ara volen criminalitzar, es va demostrar que era cert: la independència de Catalunya es podia proclamar, no era pas cap somni.

De fet, hi ha una prova contundent que confirma fins a quin punt és possible la independència. Després dels atemptats del 17 d’agost Catalunya va viure com un estat plenament independent i reconegut durant tres dies. Perquè va exercir totes les funcions d’un estat sobirà, inclosa la gestió de la política internacional i el control del territori, durant aquells tres dies. Tot el debat sobre les estructures d’estat i si estaven preparades o no s’hauria d’acabar ací si fos un debat racional. Perquè si estaven prou preparades per a permetre a Catalunya de funcionar durant tres dies com un estat independent també eren a punt per a funcionar tres anys o tres-cents. La resta són elucubracions i manipulacions interessades, excuses de mal pagador, que han de ser denunciades.

En relació amb això, és important que no ens tornem a enganyar, ara. Aquest debat –si se’n pot dir “debat”, de tanta misèria intel·lectual– ha tornat gràcies a la manifestació de l’Onze de Setembre i arran de tot allò que ocorregué la setmana passada. Perquè la independència torna a ser al centre de la política, allà on no voldrien que fos ells, els qui han tornat a l’autonomisme. I per això corren a posar-se la bena abans de la ferida.

Per tant, ho tornaré a explicar, no per a ells sinó per als lectors. Que com es fa la independència? Doncs la independència es fa disputant el poder durant els minuts, les hores i els dies següents a la proclamació. Disputant el poder a l’estat del qual t’independitzes. Perquè la independència no és una qüestió de legalitat, sinó d’efectivitat. D’ací ve que la declaració d’independència o la proclamació d’independència tinguen poca importància, de fet. La major part de vegades no es publiquen en cap butlletí oficial, sinó que al cap dels anys es col·loquen en la vitrina d’un museu. I el Tribunal Internacional de Justícia ja va deixar ben clar amb motiu de la sentència sobre Kossove que en la llei internacional no hi ha res que es puga fer servir per a evitar un procés d’independència, perquè, en definitiva, tota independència crea una nova legitimitat.

El 2017, sobretot el 27 d’octubre, això no ho teníem prou clar. Però imagineu-vos que tot allò que va passar el 2019 (l’aeroport, les Marxes per la Llibertat, Urquinaona, la AP-7…) hagués passat aquella mateixa nit i ho haguéssem sostingut en el temps. Avui sabem que la Unió Europea, tan recelosa que sembla, estava disposada a intervenir el 3 d’octubre per a facilitar una transició. Però, vist tot allò que va passar després, ara també sabem dues coses: que la intervenció de la UE és la fonamental i que Europa solament hi intervindrà quan veja que el cost de no aturar la disputa pel poder i les conseqüències internes i externes siga superior al de mantenir l’status quo.

De manera, doncs, que tot es limita a això. Països que no estaven gens preparats ni tenien cap de les famoses estructures d’estat avui són perfectament funcionals perquè es van concentrar a disputar el poder amb dents i ungles. En canvi, nosaltres, que estàvem preparats fins al darrer detall, vam renunciar-hi.

Ara la cosa és saber si, en aquest segon embat que comença a traure el cap després de la manifestació de l’Onze de Setembre, rectificarem i sabrem posar els ous en la cistella bona.

El referèndum ja s’ha guanyat i la independència ja s’ha proclamat al parlament. Aquesta part de la feina, que és bàsica i transcendental, ja ha estat feta. Ara cal saber com s’organitza aquesta disputa del poder, saber de quina manera i quin dia concret es decideix de disputar-lo i, per tant, saber quina gent cal que hi haja al capdavant de les institucions en aquell moment. Saber, en definitiva, tres coses. Primerament, si nosaltres encara volem arribar-hi i, per tant, si continuem la mobilització començada l’Onze de Setembre i no deixem que aquella manifestació siga una mera anècdota. Després, si som capaços, entre tots, de fer que la pressió del carrer cresca fins a fer rectificar els polítics. I, finalment, si cal substituir-los per aconseguir fer realitat allò que es va votar el Primer d’Octubre, en definitiva allò que volem. El gran avantatge és que aquests anys n’hem après molt i que la decisió fonamental és a les nostres mans i no a les dels polítics.

 

PS1. Divendres passat va ser un dia especialment bonic per a VilaWeb, perquè la pluja va permetre de fer la Festa de la Paraula, un acte al Palau Robert en què van prendre part Tina Vallès, Mercè Ibarz, Gemma Pasqual, Estel Solé, Biel Mesquida i Pascal Comelade. Ací teniu tots els vídeos de l’acte per si no vàreu formar part del grup de més de quatre-cents subscriptors que el van veure en directe.

A propòsit d’això, aquesta és la darrera setmana de l’exposició “Revolució VilaWeb”, que s’ha pogut visitar d’ençà del mes de maig al Palau Robert de Barcelona. Us queda una setmana per a anar-hi, però també la podeu veure en aquest llibre.

PS2. També aquest cap de setmana a la redacció de VilaWeb ens hem reunit quatre dels diaris digitals més importants d’Europa, en allò que és l’embrió d’un seguit de projectes col·lectius de caràcter continental. La premsa tradicional ara vol fer veure que els digitals són ells i que les seues marques continuen essent les prioritàries. Però arreu d’Europa els nostres diaris són una realitat indefugible. En sentireu parlar.

PS3. Vull agrair l’allau de solidaritat que hem rebut aquests darrers dies pels nous intents d’atacar aquest diari. La nostra resposta, com veieu, és continuar.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
18.09.2022  ·  22:14

És difícil dir més i fer-ho amb més claredat en menys paraules. Seguim, que ja n’hi ha prou de mantindre ben pagats a veritables ineptes plens de por de perdre un sou que no es mereixen ni es guanyen.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
18.09.2022  ·  22:17

Això no és un manifest que pretengui donar suport a cap opció partidista o estratègica. És una reflexió introspectiva feta des del dol dels esdeveniments i la perspectiva històrica que va més enllà de l’1-O fina ara mateix. Hi hauria d’haver tres vies per assolir la independència: La primera ja l’hem assajat, de la llei a la llei i ja hem comprovat que no és possible perquè l’estat espanyol es una democràcia imperfecte al no reconèixer la sobirania del Parlament català i no complir els pactes signats sobre drets civils i polítics de les Nacions Unides, que reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles i que forma part del seu l’ordenament jurídic. La resposta la vam obtenir: violència física i jurídica. Les institucions catalanes formen part jeràrquicament de l’estat espanyol, així com el funcionaris, que poden ser (ho són) un fre en la cadena de transmissió. La segona via seria la negociació, negociar amb l’estat un referèndum d’autodeterminació i fer créixer l’independentisme. Aquesta és una via morta atès que l’estat, com en el primer cas –ja ho ha dit i ho ha rebutjat en varies ocasions-, no accepta una consulta que comprometi la seva unitat. Aquesta segona via comporta una negociació llarga i infructuosa que desmobilitza i, per tant, no fa créixer l’independentisme, ans al contrari. Només ens queda la tercera via que és disputar el poder a l’estat amb la confrontació. És la via més difícil i és la que proposa el Consell de la República. En el document “preparem-nos” es desplega un seguit de raonaments que primer justifiquen, de manera ordenada i lògica, la confrontació “pacifica” amb l’estat i després, de manera molt vaga i amb moltes ombres, com portar-ho a la pràctica. És un document interessant que cal llegir per adonar-se del grau d’ingenuïtat que conté. Tot i això, si volem ser independents, és la única via (im)possible. Ho he escrit més d’un cop en aquesta Editorial, hi ha una abstenció estructural del 20%, un 25% és graníticament unionista i l’independentisme, en el millor dels casos –com a mínim en la generació que m’ha tocat viure-, no pot assolir més del 55%. Si tenim en compte que el cens electoral és de quatre milions i mig (restant l’abstenció estructural) i que en el referèndum de l’1 d’octubre van votar independència 2 milions quaranta-quatre-mil, ens en falten cinc-cens-mil, aproximadament. Amb aquests números hem de jugar. L’estat ens aboca a una confrontació que el CdeR qualifica de pacífica però què és pacifica?, la batalla d’Urquinaona va ser pacífica?, es pot respondre a l’agressió dels cossos de seguretat i, eventualment, a les armes de foc de forma pacifica?. Tinguem en compte que l’estat portarà la violència molt lluny abans de perdre Catalunya i que el silenci i el posar-se d’esquenes de la UE també serà escandalosament llarg. Jo no sé si som capaços, en l’actualitat, d’emprendre un camí que comporti sacrificis d’aquesta categoria, no ho sé. Diria que sense la il·lusió que teníem fa 5 anys i sense lideratges honestos i potents és impossible. Diguem-nos la veritat, sense daurar la píndola, vaig veure persistència i ganes de continuar entre la gent de la manifestació de l’11S – no hi ha desercions- però l’estat d’ànim no és el mateix. Tothom sap que no ho tenim a tocar i ningú és capaç d’explicar com arribar-hi, ningú, cap partit polític, cap entitat ni el CdeR. Explicar el què, és fàcil, el com ja és una altre cosa. El que estem fent els catalans –ara amb molt baixa intensitat- és una revolució, un canvi o transformació radical respecte del passat, és un procés disruptiu, una ruptura de l’ordre establert i això vol dir acabar amb el règim del 78 i amb l’estat espanyol tal com es coneix ara. Els sacrificis que això exigeix són proporcionals a la violència que generarà la resistència de l’estat. No és derrotisme, és realisme i cal preparar-se. És urgent canviar de paradigma, cal passar full a l’etapa de grans exhibicions estètiques –que també ens han fet créixer- perquè correm el risc de folkloritzar el procés. La proposta de l’ANC pot no ser realista, es pot discutir, però té la virtut de posar els partits allà on toca, per darrera la gent, tal com va passar a l’inici. Aquesta massa ingent que cada any vaga pels carrers els 11S, orfe de guia i conductor, si més no, té poetes: “Som aquí, tossudament alçats, proclamant el nom, el temps i el lloc que ens dol i pertany …”

NIL MALET
NIL MALET
18.09.2022  ·  22:29

Endavant Vicent i cia.! Per sobre de les crítiques feu honor a aquella màxima llatina que diu: facta non verba.

Mati Sancho
Mati Sancho
18.09.2022  ·  22:34

“PS3. Vull agrair l’allau de solidaritat que hem rebut aquests darrers dies pels nous intents d’atacar aquest diari. La nostra resposta, com veieu, és continuar.” No en sabia res, ho sent! (I m’alegre que continuen!).
“La primera, en què no insistiré avui, és tot allò que he vist com a periodista en la desena de països on he seguit processos d’independència reeixits –sovint contra potències molt més complicades que no pas Espanya.” Sr. Partal, espere que algun dia ens en faça un resum.

PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
18.09.2022  ·  22:40

en salvem cap dels polítics d’octubre del 2017?. En Vicent va apujant el to crític fins al punt que em temo que no li perdonaran mai més. No sé, personalment, si en Vicent era massa optimista el 2017, i inclús abans, quan ens parlava que érem a un pam de la independència. No tinc cap mena de dubte que els nostres dirigents i representants, tots en general i alguns molt en particular, no van ser-ne dignes. No dic que s’equivoquessin o que calculessin malament, no, dic que no van ser dignes. Una derrota amb molta dignitat pot esperonar, per la dignitat, a una futura victòria (encara que no sigui pròpia, sinó d’algú que t’agafa el relleu). Una derrota o rendició indigna té l’efecte contrari. I això és el que ara mateix estem patint.

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
18.09.2022  ·  22:43

Els partits polítics dits independentistes provoquen estupor i indignació a diari. En el pitjor dels casos, sempre han estat autonomistes i ara proven a la desesperada tornar a la zona de comfort. En el millor dels casos, desitgen realment la independència però no tenen ni idea de com fer-la. En ambdós casos han de plegar ja.

Francesc Rosés
Francesc Rosés
18.09.2022  ·  22:43

Amb aquests polítics no arribarem mai a ser independents. Cal fer-los fora. No els podem votar. Ens van mentir (i ens continuen mentint) i no tenen el coratge necessari per fer efectiva la independència. Fora. A l’atur, a buscar feina.

No era conscient dels atacs a VilaWeb. Tot el meu suport.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
18.09.2022  ·  22:44

Cal desfer-se d’aquesta indefensió apresa i dels que ens la volen ficar al cap.
I, a tot estirar, serem a Aetos el 2025.

joan rovira
joan rovira
18.09.2022  ·  22:45

El passat no el pots canviar, però sí reescriure’l, com hem vist els darrers cinc anys, pels que varen enganyar al poble.

Per tant, Sr. director, li agraeixo que es desmarqui i ho denunciï. També, que la independència es fa amb presència sostinguda.

Qui va viure aquell lluminós tres d’octubre encara es pregunta per què no va continuar el quatre o, fins a recuperar el que érem i som: lliures.

Joan Benet
Joan Benet
18.09.2022  ·  22:48

Sempre al costat de Vilaweb. Té un prestigi i una credibilitat que cap dels polítics actuals podria ni somniar.

Carles Serra
Carles Serra
18.09.2022  ·  22:57

Avui apreciat Vicent, estic tant far d’aquesta situació que estem vivint que no he acabat de llegir la teva editorial; encara no es té clar que aquesta espaÑa és franquista i corrupte? encara no es té clar que ER és un partit col. labiracionista amb aquesta espaÑa que ens roba, ens reprimeix i fa el genocidi de la nostra cultura i llengua? que ER té molt a veure amb aquesta divisió d’això que algú li diu dels partits independentistes? en fi Vicent, fins que no tinguem clar aquesta realitat que descric, li esterem donant voltes a la nòria.
Bona nit

Jaume Riu
Jaume Riu
18.09.2022  ·  23:01

DISPUTAR EL PODER A L’ESTAT
No es pot dir millor. En efecte la independència es fa disputant el poder durant els minuts, les hores i els dies següents a la proclamació. Disputant el poder a l’estat del qual t’independitzes. Perquè la independència no és una qüestió de legalitat, sinó d’efectivitat. Ben cert.
Tot i això, encara puc entendre l’error de no ser contundents per disputar el poder a l’estat el 27 d’octubre de 2017 senzillament perquè no teníem tota la informació i, sobretot, perquè encara no en sabíem prou.
Però no puc entendre que, amb tota la informació disponible i ben estudiada pels experts durant més d’un any, tant els acusats com les defenses van reconèixer el tribunal i es van deixar jutjar.
El 12 de febrer de 2019 van decidir no disputar el poder a l’estat i van acceptar que comencés el judici en el Tribunal Suprem.
Aquest va ser un error estratègic descomunal, i encara més quan durant tot el procés es van succeir irregularitats estrambòtiques, com proves inexistents o testimonis que menteixen a la vista de tothom, en un judici televisat en directe. Un tribunal que des de bon començament tothom sabia que no era el tribunal natural i arbitrariament negava proves de la defensa.
Per molts, el 12 de febrer de 2019 és doncs una data molt més significatíva encara que el 27 d’octubre de 2017, i més fàcil de resoldre.
Només calia ignorar i no reconèixer el tribunal, i plantar-se.
Era l’oportunitat de disputar el poder a l’estat, com ara fa Josep Costa, o Laura Borràs i el seu advocat Jaume Alonso Cuevillas, per exemple.

Oriol Ribera
Oriol Ribera
18.09.2022  ·  23:02

El 1O tot hom al carrer exigin la reactivació de la DUI

Berta Carulla
Berta Carulla
18.09.2022  ·  23:16

Hi ha una diferència definitiva respecte al 2017 i és que comandava el MHCarles Puigdemont. Ara comanda el Mini Jo de Pedro Sánchez.

La part bona és que hi ha a Economia algú amb el coneixement i la lleialtat al país capacitat per fer el que s’ha de fer, que el 2017 no hi havia.

Mercè ariza
Mercè ariza
18.09.2022  ·  23:18

Em sembla que els fets del octubre que van portar a mig govern al exili estan relatats per el MHP Carles Puigdemont en els seus llibres potser hi ha qui encare no els ha llegit , Are es mou tot en el Consell de la República ja que Esquerra no en vol saber res. La independència ja esta declarada Si la ANC ens hi crida tots al carrer .Apa doncs anem!

David Mascarella
David Mascarella
18.09.2022  ·  23:18

Uiii, i què us pensaveu doncs? que fàcil

Daniel Llorca
Daniel Llorca
18.09.2022  ·  23:21

Tal com va dir Ot Bou en un article, aquells que van trair els seus principis ataquen a tots aquells que els mantenen per amagar la seva pròpia covardia.

Per cert, no tinc paraules per agrair l’esforç de Vilaweb per obrir-nos els ulls entremig de tantes fakenews i negacions per recordar-nos que si no som independents no és perquè fos impossible, sinó únicament perquè no ens ho hem creure de debò i vem actuar en conseqüència.
Cosa que no s’ha de repetir el proper cop.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
18.09.2022  ·  23:27

Una abraçada a tota la família Partal.
Serem independents. És clar que si. I més aviat del que ens pensem.
Hi ha moltes formiguetes que hi treballen, en l’anonimat.
El poble no defalleix

Josep Miquel Arroyo
Josep Miquel Arroyo
18.09.2022  ·  23:29

Sempre al costat de l’honestedat d’aquest diari i del seu director!!!!

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
18.09.2022  ·  23:34

Ja ho va dir el MHP Torra: el problema és l’autonomia. Els polítics el van deixar sol i el van ridiculitzar. A la manifestació de l’11 de setembre el MHP Torra va ser molt aplaudit per gent que està molt empipada per la classe política que tenim.
Els partits dits independentistes estan dirigits per ineptes. Cal un relleu. De fet, des del moment que es van deixar empresonar ja s’haurien d’haver rellevat.
El plantejament d’anar a l’exili era el més assenyat. No reconèixer l’autoritat de la potència colonitzadora per jutjar-te…
Els nostres polítics s’han conformat amb uns indults i no sabem a canvi de què. Mentre la INJUSTÍCIA espanyola continua acarnissant-se sobre alts càrrecs de la Generalitat i activistes. Per això encara hem de lluir llaços grocs. La repressió continua.

Maria Rosa Biadiu
Maria Rosa Biadiu
18.09.2022  ·  23:35

Vicent, sou el portaveu dels que de veritat estimem la nostra terra i la volem independent, lliure.Gràcies valent guerrer !

Ramon Perera
Ramon Perera
18.09.2022  ·  23:41

El president Puigdemont ha dit públicament que es va equivocar al suspendre la declaració d’independència. Per aquesta raó queda exclòs del meu comentari.
Quins eren els motius [o aspiracions] del nostres dirigents?
– “No tenien cap intenció de fer la independència.” Puc creure que era veritat en algun cas [o en la majoria] i és un argument que es comenta per si sol.
– “Fer la independència és impossible.” Com en el cas anterior, però pitjor.
– “Van tenir por de la repressió.” Eren polítics molt mediocres per no saber veure venir la reacció previsible de l’estat espanyol. Amb la seva renúncia van fer possible l’efectivitat de la repressió espanyola i, naturalment, la no independència . Si haguessin mantingut coherentment la declaració d’independència la situació hauria estat d’enfrontament pel poder i, per tant, amb la possibilitat de guanyar.

Convenia fer l’anàlisi anterior per anar a la tercera cosa que cal saber, tal com diu l’editorial:
“I, finalment, si cal, substituir-los per aconseguir fer realitat allò que es va votar el Primer d’Octubre.”
És la tercera cosa per ordre cronològic, però és tan o més important que qualsevol altra cosa de les que cal preparar. És important per la seva naturalesa intrínseca, però també ho és per que si falla tots els altres treballs i esforços no hauran servit per a res [i la repressió espanyola serà encara més extrema].

PS. No sabia lo dels atacs. Tota la meva solidaritat.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
18.09.2022  ·  23:59

“Saber, en definitiva, tres coses. ” Saber aquestes tres coses, apreciat director, demanarà aprenentatge i empoderament. El més difícil és l’aprenentatge que precisa temps i un cert grau d’inteľligència per comprendre,primer, i resoldre, després, el problema.
El que no podem obviar és comprendre el problema perquè, sense comprende’l , no el podrem solucionar.
No ens podem enganyar pensant que no ens cal entendre el problema i que no cal aprendre a resoldre’l.
Des del meu punt de vista, en aquesta actitud de l’estruç, és on estem encallats fa cinc anys.
Si no sabem gestionar la societat diversa que som i arribar a acords, continuarem en el dia de la marmota.
Si no sabem gestionar-ho potser és millor que la independència continui esperant.
Quan en sapiguem, la independència serà. No en tinc cap dubte.

ANTONI NAVALES
ANTONI NAVALES
19.09.2022  ·  00:49

Ma mare, que va estar al balcó de l’ajuntament del seu poble el 14 d’abril de 1931, quan tenia una dificultat de qualsevol tipus acostumava a dir ” Endavant i crits”, doncs, això.

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
19.09.2022  ·  01:22

T’hi acostes Vicent. Sospito que encara t’hi acostaràs més en el futur 😉

Jaume Bonet
Jaume Bonet
19.09.2022  ·  02:15

Vist allo que hem vist ja no cal esperar el segon semestre del 2023 com proposava l’ANC: ELs d’ERC ja han dit que no i els de Junts no han dit ni sí ni no i crec que no ho diran. Calen llistes cíviques ja a les municipals i aprofitar l’avienentesa de les municipals per a fer l’envit independentista. Si Junts surt o deixa de sortir del govern és indiferent: si hi roman, calen llistes cívique, i si en surt n’Aragonès farà tripartit amb PSOE i Comuns i no convocarà fins el 2025. ÉS URGENT NO ESPERAR MÉS i que les llistes cíviques a les municipals siguin la primera bufetada al partidisme asquerós dels partits. No tenir coratge de tirar endavant allò que el poble va votar el primer d’octubre del 2017, que era vinculant, és vergonyós però es pot entendre i perdonar, que els qui no tenen coratge de tirar-ho endavant continuin dins la política en comptes de retirar-se’n és indecent i d’una indignitat aclaparadora.
Crec que l’ANC, a rel de les respostes que ha tengut, ha de convocar ja a disputar el poder a les municipals, i si el moviment és reeixit, convocar llavors a encerclar el Parlament fins que implementin la DUI o convoquin eleccions. I el primer d’octubre cal omplir els carrers convoqui qui convoqui, cal omplir-los amb la llibertat d’expressió amb que es varen omplir l’11 de setembre.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
19.09.2022  ·  06:10

Dubtes de com es fa? És tant senzill com que els 3 milions de l´1-O(només amb la meitat n´hi ha prou) ocupem els carrers. La resta ve rodada. Preparem-nos.

Salvador Molins
Salvador Molins
19.09.2022  ·  06:25

Els capdavanters del Consell per la República han escoltat el sentir dels Catalans Lliures que ja s’hi han censat, sentir expressat per l’Assemblea de Representants i han accedit al canvi de nom, a partir d’ara es dirà “Consell de la República”. Així van caient un a un els rajols dels nostres propis murs mentals, fins que trenquem les múltiples fibres de subjecció que encara ens tenallen a Espanya, entre altres la manca de voluntat, la mandra de deixar la zona de confort de cadascú de nosaltres, la por i interessos varis molt sovint inconfessables.

L’Assemblea de Representants ha sentit el sentit del nom, i la vida i la llibertat sempre avança i guanya, vam votar i vam guanyar, i vam declarar la DUI, i ara toca viure i complir el nostre propi Mandat de Poble, perquè la incipient República Catalana Independent és molt petita però ja és viva. El Poble censat al CxR, a partir d’ara CdR ho sent i ho viu així.

Però els capdavanters del nostre Waterloo, un xic mancats de fe, i els periodistes també, no pas tots, d’aquella fe de l’actuar que és la que mou muntanyes, encara no ho entenen. No es tracta de “fer” la independència en forma de República sinó de viure-la, de celebrar la República Catalana Independent encara que de moment es trobi a l’exili de Waterloo i en el cor i l’ànima de tants Defensors de la República.

La Honorable Presidenta de l’ANC Dolors Feliu va equivocar-se de nom quan va parlar dels “Comitès de Defensa del Referèndum” perquè tot just passat el 27 d’octubre de 2017 en el que al Parlament català va guanyar la DUI per majoria absoluta, 72 diputats, 4 més dels 68 que són la majoria absoluta necessària, ja tot just declarada, la gent que formen aquests comitès, vam decidir que ja no defensàvem el Referèndum que ja havíem fet i guanyat sinó la República que en resultava anomenant-nos des d’aquell moment CDR “Comitès de Defensa de la República”.

Visquem la Llengua i la Independència, són indestriables, i complint el nostre Mandat edifiquem la Catalunya plenament lliure!

Els mateixos capdavanters no acaben d’entendre-ho, no es tracta de fer, que també, sinó de viure i vivint fer-ho realitat.

Al final, mancats de fe o no, han entès i consentit el canvi de nom, i com deia Laura Borràs en l’entrevista que li va fer Vilaweb “les paraules pressuposen i preparen els fets”

Hem de viure-ho fent el que avui ens explica Vicent Partal, viure-ho amb tanta èmfasi i cada volta més compromís que el mur espanyol és desmoroni com aquell mur de Berlín.

Aquest Primer d’Octubre donem un altre pas per anar-nos-hi acostant i assistim quants més poguem a la Manifestació convocada.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
19.09.2022  ·  06:28

Bon editorial Director. Salut.

Marià Puig
Marià Puig
19.09.2022  ·  06:30

Endavant. Veieu, com sou necessaris. Cada cop hi ha més persones que obren els ulls i la ment. Us hauríem de donar les gràcies contínuament.

Judith Albets
Judith Albets
19.09.2022  ·  06:33

Jo també hi estic totalment d’acord. Si països molt menys preparats que nosaltres ho han fet, què estem esperant? Que ens ho facin “els altres”? Les coses es fan fent-les.

Jorge Aguilar
Jorge Aguilar
19.09.2022  ·  06:39

Sr. Partal, en primer lugar muchas gracias por decir la verdad y ser tan trasparente
Escribo en castellano porque soy hijo de esa España donde no se prohíbe el Catalán me atrevería a escribirlo pero tengo faltas de ortografía y como lo que quiero decir no va a gustar encima me acribillarían por eso, el régimen del 78 invento una centrifugadora llamada políticos y partidos (es un mismo pack) además de clientelismo, las administraciones están llenas de partidarios si algún partido nuevo a querido cambiarlo al entrar en la centrifugadora que cada vez es mas grande y a mas velocidad es imposible salir al final todo es lo mismo y luego están los ciudadanos nos han estado muchos años inoculando el miedo, miedo a perder lo que nos a costado hacer con mucho sacrificio en toda la vida primero con tener coche, luego con comprar el piso, casa, y algunos con segunda residencia y vacaciones, como nos vamos a levantar si tenemos miedo a perder lo poco que tenemos con mucho esfuerzo. Así que tenemos dos problemas políticos/partidos y miedo, lo tenemos a tocar si siempre lo hemos tenido en la mano, pero esos dos problemas no nos deja, un saludo

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
19.09.2022  ·  06:42

Gràcies, Vicent!

Isabel Blazquez
Isabel Blazquez
19.09.2022  ·  07:05

Jo us he defensat.
Ataquen a tothom que els hi porta la contrària.
Gràcies per ser tant clar.
Endavant 💪

Sílvia Fortuny
Sílvia Fortuny
19.09.2022  ·  07:05

M’agradat l’article d’avui.

Quan els atacs a Vilaweb, dir-los als atacants que: “dels meus solament en parlo jo (nosaltres), tu no hi tens cap dret”

Camí Tous
Camí Tous
19.09.2022  ·  07:16

Totalment d’acord amb aquesta editorial. Només afegiria: quan fotem fora a tots aquests polítics mediocres que ens gestionen? Aquests indignes que ens volen fer veure el contrari del que sentim i que només ocupen el càrrec per tocar poder.

Felip Ojeda
Felip Ojeda
19.09.2022  ·  07:18

A 2017 el que comandava va suspendre la declaració i s’he va anar al fútbol!!!!

Pep Agulló
Pep Agulló
19.09.2022  ·  07:57

CORREGIR, RES, ARA, ACABAR-HO DEL TOT

Hi ha una frase, d’en Giró, que és ben certa si no li donem el sentit que ell li’n dona.

Ve a dir: El que hem fet malament no ho tornem a fer igual. Certament. Sembla una obvietat. Però si partim de que hem fracassat i es nega la proclamació republicana del 27-O, la frase és un tornar a l’autonomia…

Per tant, la frase: El que hem fet malament no ho tornem a fer igual, seria afegir-hi: “ara, no ens hem d’aturar”. Això és el que no hem de fer igual que aquell octubre del 2017.

PS. No me’n puc estar. Les paraules d’Anna Gabriel (CUP) són tan buides com les consignes que ja no figuren en de la seva samarreta…

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
19.09.2022  ·  08:10

Moltes gràcies, Sr. Partal.

Victor Serra
Victor Serra
19.09.2022  ·  08:53

Una de les raons per les que no som independents és perquè ERC es va posar a fer partidisme en el pitjor moment. Estic convençut que la millor sortida el 27-O era convocar unes eleccions per refrendar els resultats de l’1-O , que no van ser reconeguts internacionalment. Le “monedes de plata”, la negativa a sortir tots junts i explicar-ho a la gent, la prioritat de fer la traveta a Puigdemont abans que la independència, varen frustrar una via que en aquells moments hagués pogut ser molt vàlida i que l’Estat espanyol hagués tingut dificultats en aturar.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
19.09.2022  ·  08:56

Tota la raó: El referèndum ja s’ha fet i s’ha guanyat i la independència ja s’ha proclamat al parlament.

Ara tot aquell que digui que cal fer un referèndum o que cal proclamar la independència en realitat està procrastinant i donant més temps i oportunitats a l’enemic.

Ara només rema en la direcció adequada qui planteja de fer efectiva la independència.

Amb el gran avantatge de que per a fer un referèndum cal anunciar-ho amb molts messos i això dóna temps a l’enemic per a omplir-nos el país de piolins. Fer- la efectiva es pot fer per sorpresa agafant l’enemic amb els pixats al ventre.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
19.09.2022  ·  09:18

Destaco unes idees bàsiques tretes de comentaris de subscriptors.

“La independència és disputar el poder al colonitzador/invasor”
El 3-O estàvem en condicions de fer-ho, però hi havia traïdoria entre nosaltres, com hem pogut veure amb la ER del Gran Botifler Oriol Junqueras.

“Amb aquests polítics no arribarem mai a ser independents. Cal fer-los fora. No els podem votar. Ens van mentir (i ens continuen mentint)”
Exactament és el que va demanar la ANC aquest 11-S, enfrontant-se a lrs difamacions d’uns mitjans de comunicació comprats i a una presidència de la Generalitat comandada per la traïdoria d’ER.

” Per molts, el 12 de febrer de 2019 és doncs una data molt més significatíva encara que el 27 d’octubre de 2017, i més fàcil de resoldre.
Només calia ignorar i no reconèixer el tribunal, i plantar-se.”
Així és, en aquell moment no s’hauria d’haver reconegut el tribunal franquista. Potser els que es van lliurar dòcilment pensaven que fent de bons minyons els castigarien menys, il·lusos, o que els reconeixerien els treballs de zapa i traïdoria que va fer Junqueras, il·lusos!.

” Hi ha una diferència definitiva respecte al 2017 i és quí comandava”
En aquests moments, tenint com a president de la Generalitat a Pere Aragonès d’ER, és impossible liderar un acte d’independència, cal foragitar-lo a ell i a tot el botiflerisme d’ER.

“Els partits dits independentistes estan dirigits per ineptes. Cal un relleu. De fet, des del moment que es van deixar empresonar ja s’haurien d’haver rellevat.”
Com he assenyalat abans, la no submissió feta a la farsa de judici del 12 de Febrer de 2019 era un missatge potent enviat al tot el Món, que ens mirava en aquell moment. Haver-se deixat empresonar i no exiliar-se hagués tingut sentit amb la desobediència i no reconeixement d’espanya, però es va fer tot el contrari i es va acceptar la IN-justicia espanyola. Uns per traïdoria i altres per……

En definitiva, la independència real la vàrem tenir a tocar, ens van fallar o ens van trair els polítics. La prova més clara és que espanya s’ho creia, car van començar a amenaçar empreses perquè marxessin abans que les fronteres es tanquessin, i a oferir els famosos comptes d’estalvi mirall per a treure els diners de Catalunya.

Podríem ja ser independents des del 2017. Avui és una mica més difícil, perquè ER s’ha encarregat de diluir la desbordant il·lusió que hi havia. Però si els foragitem a totes les properes eleccions i si tenim clar que es tracta de disputar el poder, no fer perfomances estètiques, és possible a curt.

Joan Montagut
Joan Montagut
19.09.2022  ·  09:29

Moltes gràcies, senyor Partal.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
19.09.2022  ·  09:30

Quan es diu en l’article …”els nostres polítics”, el primer que em ve a la ment es que no son els nostres polítics. No ho son per fer l’independència que van dir farien. Han mentit.

Es diu a l’article : “El gran avantatge és que aquests anys n’hem après molt i que la decisió fonamental és a les nostres mans i no a les dels polítics. ”
No sols hem après , ells amb les seves paraules mentideres i els seus actes traïdors ens ho han portat amb safata. Amb ells ni a la cantonada . Algú que ple de por e ignorància s’atreveix a exercir el poder (els que avui es passegen) no sols no mereix ser votat de nou si no que ha de ser inhabilitat de facto. El poble pot inhabilitar-los. De moment s’hauria de poder fer-los fora .
Ells mateixos s’han despullat i tret la màscara i molt grollerament. Doncs que marxin per incumplidors . Ja fa dies que des de molts àmbits descarnadament s’els titlla obertament de mentiders i es així. Han mentit i ho segueixen fent.

Fernando Oller
Fernando Oller
19.09.2022  ·  09:35

moltissimes gracies perque veig que no soc l’unic que pensa com voste.
primer de tot politics que siguin consequents amb les decisions que prenem els ciutadadans per majoria i portar-ho a terme tots tenim en compte les consequencies que hi haura.
penso que la taula de dialeg es nomes com preguntar que en deixes fer? i aixo no va aixi.
nosaltres per majories ja savem el que volem i si cal es torna a fer un referendum per ratificar el que ja savem.
pactat o no pactat.
no tenim un objectiu unic? doncs si es aixi lo dificil es comenar pero ho hem de fer i anar per feina.
meyns bla,bla ,bla i mes fets .

Carles Farre
Carles Farre
19.09.2022  ·  09:48

“la independència es fa disputant el poder durant els minuts, les hores i els dies següents a la proclamació. Disputant el poder a l’estat del qual t’independitzes. Perquè la independència no és una qüestió de legalitat, sinó d’efectivitat”…… Molt bé, Vicent Partal, i ja que ho tens tant clar, pots desglosar-ho una mica més a fons, com es disputa el poder? T’has llegit “l’art de la guerra” de Sun Zu?, que no va tant de guerra si no d’estratègia?
Personalment m’agraden els esports de resistència, i quant vaig a una prova, sempre procuro preparar-me per poder com a mínim competir dintre de les meves possibilitats, si no em sento preparat, doncs no hi vaig, ja hi tornaré quant ho estigui.
Per altra part, he pogut constatar gràcies a aquest diari, que jo no encaixo en aquesta independència que aquest diari predica, i que veig que es en el fons, la mateixa que predica l’actual govern, i no em motiva gaire que diguem..

Andreu Palomo
Andreu Palomo
19.09.2022  ·  09:59

Llegir els teus editorials Vicent reconforta els ànims dels que cada dia que passa esperem impacients alguna novetat que ens apropi a la independencia. El passat dia 15 vas baixar a Roquetes a la presentació del teu llibre Fronteres, i vas compartir amb els qui alli estavem els teus coneixements i les teves experiències de situacions similars al mon. Escoltar les teves disertacions es un plaer, i espero impacient la visita que faràs a Tortosa el proper dia 9 de novembre. Gràcies per tot.

Albert Miret
Albert Miret
19.09.2022  ·  10:28

No crec que sigui veritat que ara ho tenim més difícil que abans. Tenim la immensa sort de tenir un enemic tan estúpid, que s’ha passat cinc anys fustigant-nos i ridiculitzant-nos en lloc d’estimar-nos i respectar-nos per a ser els grans alimentadors, els creadors del seu “país” (per dir-ne alguna cosa), els paganos i l’única part d’ell coneguda al món pels seus avenços científics en totes les branques, mentre els seus juguen i al teto i al futbol amb trampes perquè només saben fer això.
Avui, Europa sap molt bé que són uns estafadors nats, que encara avui dia pretenen tenir una part d’espanya esclavitzada i espoliada com al segle XV i utilitzen tots els sistemes repressius com ja van fer durant el que anomenaven “Santa Inquisició”, que no era res més que puta màfia, els assassinats i les presons pel fet de tenir unes idees progressistes i no voler continuar mantenint a aquests paràsits.
Això, que per desgràcia una Unió Europea pervertida, admet com a soci un país que encara avui es proclama nazi i franquista pels carrers, en realitat ens facilitarà la victòria, perquè el Món, -a banda d’aquests perduts-, segueix progressant i necessita poder disposar de societats avançades en el coneixement i no continuar amb panderetes, sangoneres i mafiosos.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
19.09.2022  ·  10:31

Vilaweb: prestigi i credibilitat. Moltes gràcies.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
19.09.2022  ·  10:33

Sempre amb VilaWeb i el seu director! Potser ara ataquen el nostre diari perquè des de fa uns mesos els seus articles i (sobre tot) editorials han aprofundit en la crítica (sempre raonada) als mediocres polítics professionals de la pagueta que des d’Esquerra (que és qui té la màxima responsabilitat) esperen les consignes del lider màxim per saber què han de defensar. Costa d’entendre que persones racionals es vegin obligades per la disciplina de partit a defensar la quimèrica taula de diàleg com la millor via a la independència! O a lloar els magres resultats de la subordinació a les iniciatives de Ferraz a la Carrera de San Jerónimo com a grandiosos avenços per a Catalunya. La resta de partits del 52% també depenen dels seus apparatchiki, però es limiten a combatre els republicans en l’esperança de poder-los substituir, a manca d’espais de poder on poder mostrar ells també la seva (in)expertesa.

Endavant, VilaWeb!! Continueu repartint estopa. I, si us plau, publiqueu textos de Ramon Cotarelo de tant en tant!

Gerber van
Gerber van
19.09.2022  ·  10:42

El fet que els polítics no volguessin realment fer valer la independència el 27-O es va fer evident, si no recordo malament, quan, per sorpresa de tothom, no es va baixar la bandera espanyola al palau de la Generalitat. Tot el que va venir després, els polítics que s’exiliaren, etc. va ser una conseqüència lògica d’això.

teresa labourdette
teresa labourdette
19.09.2022  ·  11:19

Gràcies Vicent. Plenament d’acord.

XAVIER VIDAL
XAVIER VIDAL
19.09.2022  ·  11:21

Clar i català. Anem per feina, tots al carrer i no deixar-lo ni per dormir.

Miquel Antoni Gordó
Miquel Antoni Gordó
19.09.2022  ·  11:25

Com sempre genial , Partal! I gràcies Vilaweb l’únic diari que manté el discurs coherent i crític. Certament va ser, i segueix sent, una rendició dels nostres polítics abans de començar la lluita. Ho hem de tornar a fer sense ells!

Jordi Joaquim
Jordi Joaquim
19.09.2022  ·  11:43

Vicent,

Estic totalment d’acord amb, tu i has descrit a la perfecció les sensacións d’aquell cap de setmana, amb la meva companya, que fins hi tot havia obert una ampolla de Corpinnat per brindar per l’indepencia, quan varem veure la proclamació, vam dir a l’hora “semble un funeral”.. i aquel cap de setmana en silenci i de missatges criptics van ser molts sospitosos.

No se si sabrem mai que va passar, si els varen amençar o quin va ser el motio pel que tots es varen amagar i marxar amb la cua entre les cames, pero la gent estavem disposats a defensar el que fes falta.

A la Seu quan la gent d’Esquerra va “recomanar” que marxessim a casa per seguretat ja que “pujava” la policia d’Organya.. va passar el contrari, encara ve venir mes gent a “defensar la plaça”.

A la frontera amb Andorra estaven alerta amb tot el desplegament d’armes llarges i fusells d’asalt.. no eren pas els de duanes havien desplegat patrulles de la GC militar.

Pero si que i ha una cosa que em preocupa, i es la seguent. Si fem efectiva la indepencia i la defensem com hauriem pogut fer.. que hagues passat amb els serveis basics que estan tots proveits per les empreses de les elits extractives de Madrid (tambe per culpa nostra per que s’ha venut tot a Madrid) i que estan totalment intrincats amb el poder?

La xarxa de comuniacións es majoritariament de Telefonica…la llum, l’aigua, el gas, els bancs*, els repetidors de TV i Radio…. com gestionariem una decisió a lo “Putin” de tallar aquest serveis basics? (Jo preventivament vaig obrir comptes fora d’España)

Son capaços d’això i molt mes… es l’unic detall que em em queda pendent per esclarir…

Rafael Benavent
Rafael Benavent
19.09.2022  ·  11:44

Sr. Oriol Ribera (23·02h: Sense esmenar la seua breu aportació, afegir: …..”asseguts, ofensivament i pacífica, per a resistir, amb una ampolla d’aigua i uns bocates sota el braç”, per tot armament bèl·lic.

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
19.09.2022  ·  11:56

Totalment i absolutament d’acord amb Vicent Parral, només dir una cosa, no pots disputar el poder a un Estat criminal, disposat a tot, si no tens las “eines” i la gent preparada per la defensa, no pots disputar el poder, si no tenim una defensa, simetrica a la seva ofensiva, ni que sigui un embrió de Plana Major amb comandaments preparats i instruïts, no politics, on la gent ja hi anirà fent pinya. Es com voler guanyar un partit de futbol sense pilota i sense porter…. Primer cal disposar de lo primer, ni que sigui fora de l’abast del Estat criminal…no ens tornem a equivocar, no ens ho podem permetre..

Aleix Gaus
Aleix Gaus
19.09.2022  ·  12:10

Certament ha de tornar a ser una confrontació al carrer contra el poder i anar per davant dels politics que no fan la feina. Felicitats Sr Partal com sempre tant brillant i VILAWEB un diari tant honest

Josep Vilà
Josep Vilà
19.09.2022  ·  13:12

La brasa roent de la Diada que referma la voluntat impertorbable de la nostra majoria, em porta a fer-me una pregunta, que crec que molts dels col·laboracionistes del 155 a casa nostra s’haurien de fer:
Quin serà el vostre destí quan España vegi que ja no els sou útils? Amb quina moneda us pagaran la vostra abnegada ajuda?

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
19.09.2022  ·  14:08

Mentre ens malgovernin (o potser serìa millor dir vagin empobrint, destartalant, estafant i desmoralitzant catalunya) aquesta pandilla de vividors, ineptes i irresponsables, hem de tenir ben clar els catalans que hem de sobreviure conservant curosament els nostres ideals, lo que en queda d’unes institucions honorables i estar ben a l’aguait en espera i a la vegada construïnt noves formes de plantejar -amb imaginació, valentía i responsabilitat-nous intents d’assumir la independència.
Evidentment, cal fer foc nou i arxivar tota la ferum i la memòria d’uns partits polìtics que ens han enganyat i estafat escandalosament. Per rucs.
Haurìem, com a ciutadans conscients que haurìem de ser, de tenir ben clar l’enorme perjudici i l’enorme vergonya que ens ha sobrevingut per entomar i pagar les mancances i irresponsabilitats dels nostres governants

Oscar Bernades
Oscar Bernades
19.09.2022  ·  15:15

Vicent, vist el que hi ha, crec que hi ha qui t’atribueix l’èxit de la mani de l’11 de setembre, felicitats!

Roser Caminals
Roser Caminals
19.09.2022  ·  16:05

La teva visió no pot ser més clara, Vicent. Només un aclariment. Dius que en aquell moment la EU estava disposada a reconèixer la Catalunya independent. Potser sí, però en aquest sentit ho tenim més difícil que altres països que han trencat amb estats matrius totalitaris. Internacionalment Espanya encara es percep com una democràcia. Els fets, no els arguments, els han de convèncer del contrari.

Maria Villarroya
Maria Villarroya
19.09.2022  ·  16:47

Vicent, Ara s’entén molt millor els atacs que has rebut per terra-mar-aire
Ara bé, com que són tan tòtils, la seva persecució ha produït un efecte Streisand de nassos
I jo que me n’alegro

Ramon Peiron
Ramon Peiron
19.09.2022  ·  17:20

Ostres, Vicent! Aquesta afirmació que fas que “Avui sabem que la Unió Europea, tan recelosa que sembla, estava disposada a intervenir el 3 d’octubre per a facilitar una transició.” em sembla d’una importància absolutament transcendental. I que canvia radicalment el meu punt de vista sobre el tema.

La veritat és que jo fins aquest mateix moment ho ignorava. Ens podries concretar què és exactament el que sabem en aquest sentit i com ho sabem?

PEPE PEDREGAL
PEPE PEDREGAL
19.09.2022  ·  18:54

Sr. Vicent Partal, gràcies una vegada més per la seva editorial, però aquesta última és especial i motivadora per aconseguir la sobirania del nostre país. El proper un d’octubre hauria de ser un assaig social i polític a la societat catalana per a un futur immediat. El CdR és una eina molt important en aquest procés.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
19.09.2022  ·  20:00

Molt bona editorial, totalment d’acord. La independència és fa fent-la i vivint-la, com gairebé tot a la vida. Però no la farem si esperem a les institucions, cal que la fem nosaltres i amb líders diferents dels que ara estan a Govern, Parlament i partits. Ja ho deia el MHP Quim Torra: el principal obstacle per la independència és l’autonomia.
L’ 1-O tothom al carrer !!*!!

Tomas Pérez
Tomas Pérez
19.09.2022  ·  21:11

Bona editorial Sr.Partal. Volem arribar-hi? Sí! Diria que hi ha un 52% convençut que està disposat al que calgui, a mantenir la mobilització i fer pressió al carrer, també a substituir aquells polítics que no estiguin clarament a favor de la independència. I estic segur que una majoria silenciosa resta a l’espera de l’embat quan sigui el moment.

Jordi Cortès
Jordi Cortès
19.09.2022  ·  21:43

És cert que la força per fer la independència no la tenen els polítics, sino nosaltres.
Però serem capaços de exercir-la ?
L’1O ho veurem.
Serem capaços de mantenir la força de 11S ?
Si és així endavant. Però sino que hem de fer?
Aquest Serem el test !

Eduard Rogero
Eduard Rogero
19.09.2022  ·  23:09

Si, amic Partal, encara hi som a temps i el més evident és que l’independentisme no ha reculat malgrat els pals a les rodes de la colla de botiflers erquis.
La tenacitat catalana tindrà el seu premi gràcies a gent com la família Partal que no és ven al or de Madrid.

Oriol Martí
Oriol Martí
19.09.2022  ·  23:44

Matricula d’honor.
Vicent, tú escrius molt bé el que molts pensem.
Moltes, moltes gràcies.
Cada editorial millora l’anterior….
Com t’ho fas ?
Ben atentament
Oriol Martí

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes