Ja em disculpareu el to lamarckista del comentari d’avui, però és que ens trobem amb un d’aquells casos en què és difícil de discutir que la funció crea l’òrgan. I també, i això que dic ara ja és collita meua, que una volta instal·lada la funció, es queda.

Ahir molta gent es va sorprendre, he de suposar que de manera genuïna, de descobrir que la Guàrdia Civil persegueix les crítiques al govern de coalició PSOE-Podem fent servir una unitat impulsada temps enrere per combatre l’independentisme català. Perquè aquesta unitat ara ja noes dedica solament a identificar i molestar independentistes, sinó que ara identifica qualsevol que parle malament del govern espanyol. Per a construir aquest material, informes sobre allò que anomena ‘la situació de contrarietat a l’actual gestió de la crisi’. Alguns ara s’han escandalitzat quan han sabut que aquests informes incloïen piulets dels comptes oficials de partits polítics legals i amb representació al congrés, o de personalitats de tota mena d’ideologies, fins i tot algunes de pròximes als dos partits que governen Espanya.

Cal recordar que la creació d’aquesta unitat va ser un dels fruits de l’acord entre el PP, el PSOE i Ciutadans la tardor del 2017, un acord que havia de servir per a frenar com fos la proclamació de la independència de Catalunya i la implantació de la república. Aleshores els tres grups ho van vendre dient que era una actuació quirúrgica, que es justificava per la gravetat del moment i que no aniria mai més enllà del control de la crisi desencadenada pel referèndum d’autodeterminació. Doncs bé, hem descobert que ara, enmig de la crisi de la Covid-19, aquell grup de la Guàrdia Civil s’ha posat a treballar per elaborar informes sobre la ‘creació d’un ambient contrari a l’actual gestió de la crisi’ i la ‘generació d’estrès social a la població’.

El 2017, doncs, aquells tres partits nacionalistes espanyols van crear l’òrgan i l’òrgan ha creat la funció: perseguir la dissidència. Siga quina siga, com és clar i com era previsible. Espanya va fer un pas terrible, aquells dies, a la desesperada. Perquè en una democràcia cap posició política no pot ser considerada enemiga de l’estat. L’estat, per definició, ha de ser neutral. El govern no, però l’estat sí. Però com que aquesta no és ni la tradició ni la manera de fer de l’estat espanyol, la decisió que es va adoptar en aquell moment ara es gira, i s’hi girarà encara més, contra qualsevol que dissentesca, en el que siga, del govern de torn. Fins i tot contra alguns dels qui aleshores, amb una inconsciència que vàrem advertir que tindria un preu altíssim, van aplaudir –des de posicions presumptament democràtiques– els colps de porra contra la població catalana o l’ús de la presó com a instrument polític.

El 2017, de fet d’ençà de la consulta popular del 9-N del 2014, l’estat espanyol va respondre a la crisi catalana no com faria qualsevol govern democràtic, intentant d’entendre-la i negociar-hi, sinó catalogant-nos i tractant-nos directament com a enemics aquells ciutadans que consideràvem, considerem i considerarem que una república independent és l’eixida més assenyada a la crisi a què som abocats. I d’ençà d’aquell moment només era qüestió de temps que el nombre i la varietat d’enemics començassen a multiplicar-se.

Què n’esperàveu? Què n’esperava la societat espanyola? Que es podia posar en funcionament una dictadura contra Catalunya sense que això afectàs la seua vida panxacontenta? En aquest món hi ha ratlles que no es poden trepitjar sense hipotecar-ho tot. Com ho va explicar magníficament Bertolt Brecht, quan popularitzà aquell famós sermó de Martin Niemöller que alguns avui, per més que siguen al govern, haurien de saber llegir com una amenaça:

‘Quan els nazis vingueren a cercar els comunistes
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista.

Quan empresonaren els socialdemòcrates
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a cercar els sindicalistes
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista.

Quan vingueren rere els jueus
no vaig protestar.
Jo no n’era, de jueu.

Ara em vénen a cercar a mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.’