Té vora cinc anys i, dins d’allò que és possible i amb les contaminacions pròpies de viure en societat, la criatura va creixent en un entorn sa, sense prejudicis ni idees gaire estúpides en general. Un dia em va explicar que el seu color preferit era el rosa, que a l’escola li havien dit que era el color de l’amor i això li agradava especialment. A mi també em va agradar especialment sentir-li-ho dir perquè vaig recordar una conversa que havíem tingut temps enrere, quan vaig oferir-li un got de llet i el va rebutjar perquè el got era de color rosa i el rosa era un color de nenes, li ho havia dit no sé qui. Pocs minuts després, sortosament, mentre servidora recuperava la mida normal dels ulls, va agafar el got i va beure’n la llet. Havíem convingut que els colors no eren de nens o de nenes, quina mena de sentit tindria, que tots els colors eren de tots. I que allò era un coi de got de llet, va.

Un altre dia, anava tot cofoi amb la seva gorra rosa i un senyor amb qui es va creuar a l’escala li va deixar anar que com era que duia una gorra rosa, que el rosa era un color de nenes. Per sort, la criatura en qüestió ja estava de tornada, li va replicar ben orgullós que el rosa era el color que més li agradava i aquell senyor va prosseguir el seu camí suposem que amb un petit curtcircuit cerebral. I visca el rosa, que l’amor s’hi posa.

El rosa. El rosa i el blau. La nena i el nen. Tot ben binari, com si no hi hagués més colors. I que et recordin constantment que si vas néixer mascle, blau, i si vas néixer femella, rosa. El rosa i el blau, però sobretot el rosa. (No em sembla que el blau estigui tan connotat, ja em corregireu.) Encara. Pilota i tutú, i vinga els tòpics que crèiem superats però es veu que no. Que al bressol comencen les diferències que faran que tantes nenes siguin més insegures que no pas ells i que tantes menys s’apuntin a estudiar enginyeries, que tantes comencin a treure la pols de casa i fer el lavabo mentre tants esperaran sempre més trobar-se l’esmorzar a taula. El rosa com a exemple més bàsic, simple, elemental, si és que s’ha de ser sabatot. Però encara.

En una botiga de roba, demanem la talla d’uns pantalons i la dependenta respon que només en té de color rosa, i és clar, és de nenes, amb ulls de, no deus pensar vestir un nen de rosa, oi? En una botiga de joguines, demanem davantals, i ens responen que només en tenen de rosa, i és clar, és de nenes i dius que és per a un nen, oi? Amb aquells mateixos ulls acusadors com si fossis a punt de cometre el més greu dels crims i crear un trauma a la criatura que al final no sabrà si és nen o nena amb tant de rosa i encara el desviaràs del recte camí que tenim pensat per als mascles, per una banda, i les femelles, per una altra. De fet, l’aparador de joguines esgarrifa: nenes planxant, nenes jugant a cuinetes, nenes pentinant nines, nenes amb estoigs de maquillatge (rosa, és clar), i nens jugant a cotxes, nens amb eines de bricolatge, nens amb estoigs de construcció. Ja ho sé: surt d’aquí tan de pressa com puguis i no miris enrere! Però existeixen, aquests llocs, aquestes ments. Encara.

El rosa és un color de nenes, que vol dir tot el que vol dir. Jo és que em pensava que aquestes coses ja les teníem superades, crèdula de mi. De fet, em pensava que un article com aquest era completament obvi. M’ho penso, vaja. Em sembla obvi que no es discriminin les criatures ni els embrutin les ments sanes perquè elles també discriminin. I que penjar-los etiquetes des que aprenen a parlar és discriminar i fer que siguin potencials discriminadores. Que són criatures, més enllà de penis o vulves. Però mentre hi hagi cromanyons sobre la Terra que s’atreveixin a deixar anar les seves bestieses a una criatura talment l’home del sac; mentre hi hagi adults, siguin monitors, botiguers, veïns, els pares d’algú, que encara pengin etiquetes sexistes i furguin en la diferència i discriminin; mentre hi hagi adults que enviïn mirades jutjadores carregades de prejudicis a nenes que juguen a pilota i a nens que es posen braçalets i es pinten les ungles; mentre hi hagi adults que no els permetin, senzillament, ser criatures, ser lliures, i els tinguin les urpes brutes al damunt, caldran articles per a queixar-se’n i deixar-los un mirall.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.