L’anunci d’ahir del president basc, Iñigo Urkullu, d’avançar a l’abril les eleccions de l’octubre, reverbera que no volia coincidir amb la convocatòria del president Quim Torra, i deu ser cert, però també va parlar del ‘clima electoral que s’ha instal·lat a Euskadi’. Va dir: ‘La dinàmica que ha començat al parlament farà molt difícil l’aprovació dels projectes i proposicions de llei en vies de tramitació’, en especial referència a dues.

‘La ponència d’autogovern va acabar la seva feina el 31 de gener proppassat’, va dir, tot i que els membres no ho han dit pas públicament, i la de memòria i convivència també està aturada perquè ‘una formació política no dóna prou garantia d’avenços’. És a dir, l’oposició ho té tot paralitzat. L’argument d’Urkullu és que això passa perquè els partits albiraven les eleccions a l’octubre i ja actuaven segons els càlculs de resultat i escó, tot aprofitant-se d’un govern sense majoria parlamentària.

Però tot just a mitjan desembre, Urkullu deia que hi havia molta feina a fer i per a complir el programa de govern. D’aleshores ençà, a més, el govern del PNB ha aconseguit d’aprovar el pressupost amb el suport de Podem. Segons el cap de l’executiu basc, ja no hi havia prou temps per a aprovar les noves lleis a la cambra. Però en la legislatura anterior, la llei de víctimes de la violència d’estat es va aprovar en tan sols tres mesos, just abans de les eleccions. Ara n’hi havia vuit de marge.

I no tan sols això. Podem ha criticat el president basc per anar-se’n amb la feina a mig fer i, de fet, Lander Martínez, el dirigent del partit, ha explicat que mantenien negociacions amb el govern i que divendres es va reunir amb Urkullu i el PNB i els va oferir acords en més de vuit lleis, algunes de tan importants com la d’igualtat, la de joventut i la de canvi climàtic.

Per què, doncs, Urkullu s’excusa en la manca de cooperació parlamentària? Una explicació plausible són els escàndols que el sotgen. La dissolució de la cambra impedirà que hagi de continuar oferint explicacions sobre els contractes amb l’empresa Montai, propietat d’un membre del partit, i sobre les responsabilitats governamentals en l’escàndol de l’accident de l’abocador de Verter Recycling.

L’esquerra critica que Urkullu no hagi mogut ni un dit per l’accident, que ha obstruït una de les carreteres estratègiques del país i ha deixat a la intempèrie amiant i altres materials tòxics. A més, els equips especials encara cerquen dos treballadors que van quedar soterrats. Tampoc no ha dit res sobre les investigacions que han descobert que la Conselleria de Medi Ambient, sota el seu govern, tenia constància d’irregularitats a l’empresa Montai i no ho van solucionar quan tocava.

El llegat daquesta legislatura: inacció i un estatut conflictiu

La sisena legislatura ha estat estranya i anormalment tranquil·la. El segon executiu d’Urkullu, al poder d’ençà del 2012, ha estat el que ha aprovat menys lleis des que es va morir el dictador Franco: vuit. Per bé que és cert que un govern en minoria ho té més complicat, aquest relat tampoc no serveix del tot, aquí: al pacte original amb els socialistes, tots dos partits havien previst d’elaborar trenta-vuit projectes de llei. Només n’han enviat disset.

La inacció ha conviscut amb les discrepàncies sobre el gran projecte, que havia de ser un avenç en termes d’alliberament nacional, però que per a Bildu ha acabat essent una ‘frustració’: la gestació d’un nou estatut. El text que finalment va arribar al parlament a començament d’enguany és firmat pel PNB, els socialistes i Podem, una proposta que rebaixa notablement les aspiracions sobiranistes que contenia l’acord inicial que els independentistes van signar amb els nacionalistes.

El projecte d’estatut és plagat de caramboles per a evitar l’actuació del Tribunal Constitucional espanyol pels conceptes d’identitat nacional, autodeterminació i les diferències entre ‘ciutadania’ i ‘nacionalitat’. El dret de decidir s’ha convertit en l’escull principal del nou escrit: els nacionalistes parlen del ‘dret de la ciutadania a decidir’ i Podem, del dret a ‘expressar’ la seva voluntat en una ‘consulta pactada i legal’. Arnaldo Otegi, al capdavant de Bildu, ho ha considerat ‘un pas enrere’ respecte del Pla Ibarretxe. De fet, la seva formació ha presentat a la cambra un altre text, en què defensa directament la via unilateral i que és el parlament basc que hauria de tenir competència en l’organització de referèndums.

L’escrit elaborat pels representants del PNB, el PSE i Podem va arribar finalment a la ponència d’autogovern, que li havia de donar la forma definitiva abans que els parlamentaris l’estudiessin i el votessin com a proposta de llei. Ahir, Urkullu va dir que la ponència ja havia acabat la seva feina, però semblen paraules al vent, a més d’inútils: amb la dissolució del parlament, tot el recorregut institucional d’un nou projecte d’estatut hauria de començar els tràmits des del punt de sortida.

Què podem esperar

Andoni Ortuzar, president del PNB, va dibuixar ràpidament el discurs de campanya que farà la seva formació: necessiten un govern sòlid que pugui encarar amb força les negociacions que segellaran el nou estatut basc, ‘però també per a obrir un nou estatus d’autogovern per al país’. La intensificació, sobretot simbòlica, de la defensa i reivindicació de l’eix nacional pot servir als nacionalistes, que s’han recolzat en el dret de decidir per fer-ne bandera mentre l’aigualien, per contenir la tendència ascendent de Bildu, que creix a poc a poc a les enquestes.

La inhabilitació d’Arnaldo Otegi no s’acaba fins el 2021, i per això no ha pogut ser candidat a la presidència. Maddalen Iriarte repetirà com a cap de llista. Malgrat tot, les enquestes no sembla que augurin cap sacsada notable respecte dels resultats del 2016. El PNB podria estancar-se i Bildu podria emergir lleugerament, impulsada pel seguiment massiu de la vaga general per a reclamar pensions dignes i drets socials, però no sembla que els bascs acabin votant cap altra opció que no sigui estabilitat, potser fins i tot premiant els socialistes, beneficiats del govern espanyol.

El gran interrogant és quina temperatura hauran pres a Podem, que s’estrenava al parlament. El seu paper més aviat galdós i marginal durant la legislatura, barrejat amb un rumb i un lideratge erràtics, podria castigar-los. Però qui, segons que sembla, s’enduria una forta patacada és Alfonso Alonso, cap del PP basc, que ja ha dit que explorarà la possibilitat de copiar el model de Navarra Suma (la candidatura unitària entre PP i Ciutadans) en un país on ni Ciutadans ni Vox no tenen presència parlamentària ni escons al congrés espanyol.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.