Des de fa unes setmanes, a Barcelona, i aviat a València, les dones que tenen la necessitat d’agafar l’autobús nocturn per tornar a casa poden demanar al conductor que s’aturi on elles diguin. És una mesura de prevenció de l’assetjament sexual i la violència masclista, per a fer més segurs els espais nocturns a les grans ciutats.

La percepció de risc, especialment de nit, als pobles i ciutats no és nova. Al final dels anys vuitanta i principi dels noranta, les agressions sexuals van créixer molt a Mont-real, i grups feministes de la ciutat quebequesa van pressionar l’ajuntament perquè hi fes alguna cosa. D’aquesta pressió, en va sorgir la necessitat d’estudiar d’alguna manera com millorar l’espai per tal que les dones s’hi sentissin més segures i que, per tant, fos més inclusiu per a elles. Fruit d’aquest esforç per a fer l’espai més ‘amable’ per a les dones, l’ajuntament de Mont-real va crear el Conseil des Montréalaises(Consell de les Mont-realeses), un grup de dones que assessora les decisions del consistori des de la perspectiva de gènere.

Mont-real gairebé ha esdevingut la capital de l’urbanisme feminista. Arran d’aquell moviment per a fer més segurs els carrers i de les demandes del Consell de les Mont-realeses, el 2002 hi va néixer Femmes et Villes International, la primera associació internacional que treballa per construir cuitats feministes. Això posava sobre la taula, a escala internacional, que hi havia una voluntat ‘d’apoderar les dones i de crear diàleg i canvi dins dels governs municipals’ en termes d’espai públic.

La teoria és la d’aconseguir espais urbans amb la vida al centre: inclusius, respectuosos, vitals. Però la pràctica no és tan senzilla. Per això van néixer els col·lectius que treballen per proposar canvis als espais. Tanmateix, ningú no coneix l’espai on viu una comunitat millor que els veïns que la configuren. Les seves necessitats, els seus problemes, els seus punts forts, els seus punts dèbils.

‘Ningú no pot trobar què funcionarà per a les nostres ciutats veient ciutats jardí suburbanes, manipulant maquetes o inventant ciutats de somnis. Has de sortir i caminar’, deia l’activista i urbanista Jane Jacobs molt abans dels primers brots d’urbanisme feminista. El 1961, Jacobs va revolucionar la concepció urbanística amb el llibre La mort i la vida de les grans ciutats americanes, també amb la voluntat de posar la vida al centre i no solament la indústria i l’economia. Però per a aconseguir-ho, Jacobs parlava de la necessitat de la comunitat de recórrer els entorns urbans i conèixer-los en primera persona.

Aquesta idea de Jacobs va ser la primera llavor que ara fa servir l’urbanisme feminista per fer la radiografia dels barris i ciutats on treballa: les marxes exploratòries. En honor a la seva feina, la primera setmana de maig internacionalment s’organitzen les Jane’s Walkper a conèixer i reconèixer els entorns urbans. Les marxes són recorreguts pels barris, pobles i ciutats per tal de veure quins aspectes que generen més percepció de risc i quins elements del mobiliari urbà o de la disposició d’equipaments públics són millorables. ‘S’analitzen les diferents variables de la configuració urbana: espai públic, mobilitat, equipaments, habitatge, participació i seguretat.’ Es tracta de recórrer els carrers per tal de detectar quins canvis farien que la vida hi fos més còmoda.

Amb la informació recollida d’haver trepitjat el terreny amb la gent que hi viu, es pot fer una diagnosi i una proposta de canvis per tal de fer l’espai una mica més inclusiu i respectuós per a totes les persones que hi viuen, tenint en compte tant el gènere com els orígens, la classe, l’edat i la diversitat funcional i dependència. La percepció del risc de les zones poc il·luminades o poc freqüentades a diferents hores del dia fa que les dones, especialment, visquin de manera diferent la relació amb l’entorn.

El 2004, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de barris, una legislació pionera que proposava de repensar l’espai públic des de molts àmbits. La llei parlava de fer intervencions especials en els barris o ciutats amb una ordenació urbanística més disfuncional dirigides ‘tant a la rehabilitació física com a la sostenibilitat ambiental, el benestar social i la dinamització econòmica’. Tot això, pensant en una actuació conjunta dins l’espai per tal que els equipaments i llocs públics esdevinguessin factors de ‘desenvolupament social i personal, generadors de teixit social i cultural, entorns afavoridors de cohesió i identificadors socials i culturals’.

La llei de barris proposava de crear espais on poder fer vida en llocs comuns, col·lectius. Es tractava de concebre alhora els aspectes socials, econòmics i urbans. Dels vuit punts bàsics que s’havien de desenvolupar, el sisè feia referència a ‘l’equitat de gènere en l’ús de l’espai urbà i dels equipaments’. Del desconcert de com aplicar el concepte d’equitat de gènere a l’urbanisme i la necessitat de tenir guies per a portar-ho a terme, el 2005 va néixer el Col·lectiu Punt 6, un grup d’arquitectes, sociòlogues i urbanistes que treballen per plasmar la igualtat a l’ordenament urbanístic.

Què vol dir urbanisme feminista’?
‘Les ciutats han reflectit l’estructura patriarcal de la societat’, explica Blanca Valdivia, sociòloga i doctora en espai urbà i gènere. ‘Els elements econòmics i productius han estat els prioritaris a l’hora de dissenyar l’espai, sense tenir en compte els elements reproductius i de cures.’ A la ciutat, aquesta prioritat del factor econòmic es pot veure als carrers: ‘Es prefereix que hi hagi terrasses on la gent pugui consumir en comptes de bancs on puguin seure, socialitzar i descansar.’

Segons la doctora Zaida Muxí, pionera en estudis urbans amb perspectiva de gènere, els objectius d’un urbanisme feminista són ‘construir un espai sense gènere ni ordre patriarcal, per tant, sense jerarquies; un espai per a visibilitzar les diferències, un espai de tots en igualtat de valoració de mirades, sabers i experiències’. Es tracta, també, de visibilitzar els rols vinculats a les cures a l’espai públic. Explica Muxí que ‘la representació històrica situa perfectament els espais d’influència assignats a cada gènere: per als homes, el carrer (que es pot veure en la diferent connotació del concepte ‘home públic’, de carrer, i ‘dona pública’, del carrer); per a les dones, un interior controlat’.

Amb el creixement de les grans ciutats, han aparegut moltes zones perifèriques i barris suburbials sense una planificació urbanística adequada. Les tasques de cures s’han quedat a l’interior perquè no tenien un suport físic a l’espai públic on desenvolupar-se. La voluntat de generar espais urbans de cures no pretén d’encasellar aquestes tasques a les dones, sinó de treure-les de la ‘marginalització i invisibilització’ de deixar-les a l’interior de casa. Això es pot resoldre, per exemple, amb el mobiliari urbà. ‘Un banc és un element bàsic’, explica Valdivia, ‘no solament per a la socialització sinó també per a les persones amb alguna mena de discapacitat funcional’. La presència de bancs és un avantatge per a les persones amb problemes de mobilitat, però també per a qui en té cura. ‘Que els bancs estiguin desapareixent de les ciutats o que cada vegada s’opti més per bancs sense respatller, individuals o sense reposabraços, fa que s’empenyi més a l’ús del vehicle privat per a fer aquests trajectes.’

Un factor cabdal per a entendre la voluntat de pensar un urbanisme feminista, que va ser el desencadenant de les protestes a Mont-real, és la percepció del risc que tenen les dones a la ciutat. ‘Les dones vivim l’entorn urbà de manera diferent’, diu Valdivia. ‘Principalment, perquè una de cada tres dones occidentals ha patit alguna situació d’assetjament sexual al carrer durant la seva vida.’ Una millor il·luminació o espais on hi hagués activitat durant tot el dia serien una manera de reduir la percepció del risc.

Pel Col·lectiu Punt 6, ‘una ciutat feminista seria aquella que posés la vida al centre’. Una ciutat dissenyada amb uns espais urbans, localitzacions, mobilitat i equipaments que facilitessin de conciliar diferents tasques; ‘les cures, la socialització, la participació ciutadana i política’. Amb un afegit: ‘Quan parlem de posar la vida al centre també ens referim als ecosistemes, a territoris que no creixin fins a l’infinit, que facin una bona gestió de l’aigua, que no contaminin l’aire.’

Més enllà del gènere, interseccionalitat
Quan esparlad’urbanisme amb perspectiva de gènere, no es parla només d’adaptacions segons els rols vinculats a homes i dones. Un dels factors claus és la classe social. ‘La classe està molt lligada a la configuració urbana’, explica Valdivia. ‘Des de la revolució industrial que es van començar a crear els primers guetos’ i el creixement de les ciutats va provocar una ordenació en funció de l’economia i la indústria. Ara també es veu en bona part ‘per l’estat del mercat immobiliari, que fa que molta gent hagi de marxar del barri perquè no es pot permetre de viure-hi.’

Factors com la diversitat funcional o l’edat també hi tenen a veure. L’urbanisme feminista vol crear una ciutat, un espai, ‘amb distàncies pròximes’ perquè no calgui agafar el vehicle privat per fer desplaçaments quotidians –tenint en compte que hi ha necessitats i casuístiques que poden fer impossible per a algú de fer servir el cotxe. L’ideal, doncs, seria que en el mateix barri o nucli urbà una persona tingués accés a ‘béns econòmics’ però també a ‘equipaments sanitaris, educatius, culturals, espais públics, de socialització i de participació política’.

De cara al futur, Valdivia ho té clar: ‘Cada vegada hi ha més voluntat de transformació, tant tècnica com política’, però també matisa que encara ‘hi ha moltes reticències dins les àrees d’urbanisme perquè parteixen de la idea que l’urbanisme és neutre’. Allò que va començar amb un grup de dones conscients que l’espai on vivien podia millorar perquè s’hi sentissin més segures ha esdevingut una xarxa mundial que proposa de repensar l’espai amb perspectiva de gènere. Allò que va començar a Mont-real s’ha estès per l’Amèrica Llatina, Rússia, l’Índia, a organismes internacionals, i també ha arribat a Barcelona.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb