Diuen que hi ha un escriptor que diu que sí a tot. Potser l’heu vist anunciant sopes o apadrinant ramats de cabres, cantant en concursos televisius tronats o explicant els seus somnis eròtics a la ràdio de matinada. És la cara coneguda del supermercat ecològic de moda. Ha prologat més llibres dels que ha escrit. El seu nom surt a totes les faixes. L’hem vist en un concurs de cuina i se li va negar l’allioli. Sabem on esmorza, quants fills té i a quina escola van. Sabem que s’ha separat i que flirteja amb una escriptora que té quinze anys menys que ell. Ja fa deu anys que va publicar la seva última novel·la, una història dramàtica ambientada durant la Setmana Tràgica. Un historiador el va acusar d’indocumentat i ell li va etzibar que es podia ser creatiu amb la història. És una font inesgotable de titulars que atreuen clics com mosques. Té opinió sobre tot i sempre queda bé. No se l’ha vist mai preocupat. Sempre fa bona olor i duu la roba ben planxada. I si li pregunten quan publicarà el seu proper llibre diu que està ocupat fent d’escriptor, que no té temps per escriure. 

Se sap que hi ha una escriptora que diu que no a tot. Li van proposar d’inaugurar un curs de literatura sobre ella i va dir que no perquè no era la persona indicada. No es presenta mai a les entrevistes. Ningú sap quina cara fa. No se li ha sentit mai la veu. Potser té parella i criatures, potser viu amb els seus pares i els cuida perquè són grans. No en tenim ni idea. En cada nou llibre que publica, i en publica un cada any, hi posa un lloc i una data de naixement diferents. Potser és la senyora que fa cua darrere teu a l’exposició de la Rodoreda. Han adaptat tres novel·les seves al cinema i una al teatre. Quan surt un llibre seu, la gent corre a comprar-lo i és el més venut durant setmanes i setmanes. Són llibres llargs i densos i està a punt de publicar el trentè. Els seus seguidors van desesperats per saber coses d’ella, però tot són hipòtesis. Segurament el seu nom és fals. 

Hi ha un escriptor que no diu ni sí ni no. Fer-li una entrevista és una tasca eterna. Els seus llibres van plens d’incisos entre guions llargs i dins d’aquests encara hi trobes aclariments entre parèntesis. Si una novel·la seva té cent pàgines, calcula que pel cap baix tindrà tres-centes notes al peu, un pròleg de l’autor de deu pàgines i un epíleg aclaridor de quinze pàgines. Els dissenyadors el temen perquè fa uns títols tan llargs que fer-ne la coberta és un malson. Dins de cada llibre seu hi ha la possibilitat de quatre o cinc llibres més que apareixen esbossats pels paratextos. A casa seva, és ell qui atén les trucades i les visites inoportunes. Cada setmana penja un nou capítol del seu pòdcast Deixa que m’expliqui una mica més i diuen les males llengües que la seva parella se l’escolta per agafar el son. 

M’han dit que hi ha una escriptora que sempre discrepa. Té una arruga profunda entre les celles de tant rondinar. Sempre està afònica. Es menja les ungles. La sents arribar. Si li dónes la raó et porta la contrària. Si li portes la contrària, també. Conviure amb ella deu ser una final eterna del Roland Garros. Té tants matisos a afegir que hi ha vegades que diuen que se l’ha sentida fent ventrilòquia. Per on passa ella, creix la polèmica, i si no hi creix, ella s’empipa i la fa més grossa. No ha passat mai desapercebuda enlloc. Els seus enemics diuen que tenen esgarrifances si senten l’olor inconfusible del seu perfum, tan punyent com ella. 

I ara tots quatre escriptors haurien de seure en aquesta taula i signar llibres a qui els ho demanés. L’escriptor que diu que sí ha arribat abans d’hora, s’ha fet unes xapes amb la coberta del seu llibre i té un somriure fix que li durarà fins que es pongui el sol. L’escriptora que diu que no, va dir que no, però els llibreters han volgut posar-ne el reclam per si se’n desdiu i decideix sortir a la llum pública a la seva parada. L’escriptor que sempre dubta acaba d’arribar carregat de bolígrafs de diferents gruixos i colors perquè no sap amb quin farà les dedicatòries. L’escriptora que sempre discrepa troba que la taula de signatures està mal orientada i està a res de convèncer els llibreters perquè la moguin de lloc. 

Els quatre escriptors al final són tres, signen orientats cap al nord-est, amb un bolígraf blau de gruix 05 i si algú demana per l’escriptora que diu que no, fan torns per respondre que segur que està a punt d’arribar, que no se sap si vindrà o que ningú ha dit mai que aquesta escriptora hagués de venir avui. 

Els lectors de l’escriptor que diu que sí pateixen microsegrestos mentre ell els signa el llibre i els fa un tercer grau sobre els seus gustos literaris. Els lectors de l’escriptora que diu que no es conformen a fer-se una selfie amb el cartellet amb el nom d’ella al costat de la pila d’exemplars de la seva novetat d’enguany. Els lectors de l’escriptor que sempre dubta li dicten ells què pot posar a la dedicatòria perquè si no per la revetlla encara hi serien. Els lectors de l’escriptora que sempre discrepa passen més por fent cua que al túnel del terror o a la sala d’espera de cal dentista. 

Quan s’acabi el dia, l’escriptor que diu que sí farà unes declaracions entusiastes per televisió desitjant que cada dia sigui Sant Jordi. I l’escriptora que diu que no haurà escrit un capítol més del seu nou llibre. L’escriptor que sempre dubta necessitarà mig any per fer balanç del dia. I l’escriptora que sempre discrepa despertarà els veïns de tot l’edifici quan arribi a casa de matinada després d’anar a totes les festes i discutir amb el taxista sobre quina és la millor ruta per arribar a casa seva.