Sabrem gestionar una jubilació que duri dues dècades o tres?

Catalunya es troba entre els països amb una esperança de vida més alta del món, un èxit que transforma en profunditat la nostra relació amb la feina, la jubilació i la seguretat financera. L’esperança de vida és de vuitanta-quatre per als homes i gairebé vuitanta-set per a les dones. Més revelador encara: una persona que celebra els seu 65è aniversari avui a Catalunya pot esperar viure entre dinou anys i vint-i-tres més, de mitjana, segons l’Idescat. No cal ser gaire llest per adonar-se que la jubilació ja no és una fase final, com ho era fa uns anys, sinó un període de vida que pot durar unes quantes dècades. Òbviament, això obra un ventall de possibilitats que fins fa poc no existien i ens obliga a pensar i actuar de manera diferent per a aquest nou període de vida que tenim davant.

El 2050, aquesta transformació s’accelerarà. De manera que la longevitat ens presenta uns grans desafiaments com a societat. El primer és que en societats longeves, el benestar ja no es pot organitzar com una suma de compartiments estancs ni com una seqüència rígida de drets associats a una única etapa de la vida. La longevitat desborda aquest esquema i ens presenta una pregunta incòmoda: què significa protegir socialment persones que viuen vint anys o trenta més que les generacions per a les quals es va dissenyar el sistema actual?

Europa és, alhora, un laboratori i una zona de risc. Ha construït sistemes de benestar robusts, però avui s’enfronta a tensions evidents, com ara l’envelliment accelerat, l’escassetat de cuidadors, la pressió fiscal, els desajusts intergeneracionals… Per això el debat no s’hauria de centrar únicament en quant ens costa la longevitat, sinó quin tipus de benestar volem sostenir: un que es limiti a compensar pèrdues? O un que acompanyi trajectòries llargues, canviants i no lineals.

A hores d’ara, els qui més saben d’això diuen que les societats longeves exigeixen un gir decidit cap a la prevenció. Prevenir la fragilitat, la solitud, l’exclusió i la dependència no es veu únicament més eficaç, sinó més just. I, a mitjà termini, també més sostenible. Ara bé, això vol dir invertir en salut comunitària, en entorns habitables, en afavorir els vincles socials, en cultura, en participació… El benestar no és patrimoni únicament d’hospitals i despatxos administratius, sinó també de la vida quotidiana, dels territoris i de les relacions.

El cas és que, malgrat aquestes realitats, persisteix un desfasament individual entre les aspiracions que tenim cadascú i la preparació que fem per assolir-les. Les preocupacions financeres pel demà continuen essent elevades entre la població, ningú no ho pot negar. I, al marge de la principal, que és la por atàvica de no cobrar la pensió pública –cosa que a curt termini no passarà–, una altra de les causes és un cert dèficit personal de comprensió de què significa realment la longevitat. És a dir, que molts encara planifiquen el seu futur sobre la base de l’esperança de vida mitjana, sense integrar la probabilitat creixent de viure fins als noranta anys o més. Hi ha uns quants estudis que mostren que els estalvis personals solen pensar-se per a un període determinat, mentre que la jubilació pot durar molt més.

Em va agradar l’enfocament que feia sobre aquest tema, en un article, el director per a Suïssa de la gestora de fons americana Fidelity International. Deia que la preparació per a la longevitat es basa en quatre pilars interdependents: estabilitat financera, salut física, benestar emocional i connectivitat social. L’estabilitat financera és la base per a tot això. Ara bé, la transició cap a la jubilació s’ha tornat més complexa, més enllà de la suficiència per a viure que representi la pensió pública. El fet és que, després de dècades d’acumulació mentre treballa, una persona ha de gestionar una fase llarga de minva dels estalvis fets, en un context d’incerteses vinculades als mercats, la inflació i els costs de l’assistència sanitària. Ací el temps és el factor decisiu.

Ara bé, l’allargament de la vida també trenca la frontera del concepte tradicional i rígid entre el període de treball i la jubilació. En el cas de l’article que comento, es veuen diferències importants entre Suïssa i Catalunya. Allà, per exemple, com més va més gent considera de treballar més enllà de l’edat de referència de la jubilació, sovint a temps parcial i voluntàriament, per tal de mantenir-se activa i socialment compromesa. Això encara no passa, en la mateixa escala, entre la població de Catalunya. No cal dir que, del punt de vista de la planificació, aquesta decisió, que em sembla de sentit únic (i obligat en poc temps), redueix l’anomenat “risc de longevitat”, perquè amplia la fase d’estalvi i retarda la de les retirades.

Però la longevitat va més enllà de les consideracions purament financeres. Segons la darrera Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), el 55% de la població de 65 anys o més diu que té un estat de salut bo, molt bo o excel·lent, una xifra inferior al 81% de la població general. Malgrat aquesta apreciació, els costs de les atencions sanitàries a llarg termini molt sovint se subestimen.

Per a Catalunya, com per a la resta de països avançats, la longevitat és alhora un assoliment i un envit. Un estudi de l’FMI de l’any passat exposava dos aspectes fonamentals del debat estratègic que tenim davant.

En primer lloc, deia, cal deixar de considerar l’envelliment de la societat exclusivament com un problema. Aquesta visió constitueix, en efecte, “una percepció sorprenentment negativa d’un dels principals èxits del segle XX”: “És el fet que la majoria dels éssers humans viuen avui més temps i amb millor salut que no abans. Hauríem de veure-ho com una oportunitat.” En segon lloc, deia: “Cal deixar de considerar el canvi de comportament individual com l’única manera de preservar els sistemes actuals. En canvi, hauríem d’esforçar-nos per ajudar cada persona a adaptar-se a una esperança de vida més llarga i donar a la gent el suport que necessita per treure el màxim profit possible de la seva longevitat creixent.”

I afegia: “Si es tracten les coses d’aquest punt de vista, es pot considerar un nou enfocament de l’envelliment basat en la reenginyeria dels sistemes sanitaris i en l’augment de les inversions en un capital humà de més edat, per aprofitar les possibilitats que obre una població més vella i més experimentada.” I recordava: “Una infinitat de gests individuals i polítiques públiques influeixen en la manera en què envellim. Si es prioritza l’adaptació a una esperança de vida més llarga, gaudirem d’un triple dividend de longevitat, una vida més llarga, més saludable i més productiva.”

Esperem que aquesta manera de considerar l’allargament de la vida sigui compartida per les autoritats dels diferents països, i que actuïn en conseqüència, pel bé de tots. Però no ho veig gens fàcil…