La setmana passada ens va deixar mostres prou evidents dels diferents nivells en què es troba empantanegat, ara com ara, l’independentisme. La declaració de Trapero té, com totes les olles més o menys barrejades, on ficar-hi cullerada i sucar-hi pa. La cullerada més curulla, estimats watsons del processisme, seria que s’ha demostrat com n’anava, de despullat, el dirigent col·legiat, col·lectiu i col·ligat (aproximativament) de les proclames retardatàries, demorades i avortades (certament) de l’1-O i el 27-O. O sigui, que tot seria una farsa, una catxa, una enganalla de boda (‘Fadrines y casades plenes de polvos, coloret y altres enganayes’). I haurà estat un militar nostrat qui ens hagi hagut d’obrir uns ulls plens de lleganyes, com els teníem, pobres de nosaltres. Sancta simplicitas, la del sobrevingut, voluntarista, màgic, ingenu independentisme: li haurà calgut una declaració davant els jutges transfranquistes per a adonar-se que els Mossos no eren la force de frappe necessària per a aconseguir el poder il·legalment, il·lícitament i, àdhuc, il·legiblement. Lògicament, els dirigents eren uns tòtils irresponsables i Trapero els ha posat a lloc dins la història del procés a la menuda. Ara ja sabem que els Mossos eren el que eren, són el que són, i actuen com actuen, quan claven bastonades als independentistes dels Comandos Díscolament Rebels i es deixen sacsejar submisament pels Comandos Fachetes Ciudadanos a l’entrada mateixa del palau. Res de nou sota el sol: ja podem anar sucant-hi pa. I encara que la declaració pugui servir per a demostrar que no hi havia força armada rere el conat i, per tant, rebel·lió, tant li fa, perquè el fiscal, segons que ha escrit a El País un policia en funcions de periodista, ‘atalaia l’existència de rebel·lió en un concert de “tres pilars bàsics”: el parlamentari, el governamental i el de les entitats que organitzaven la “mobilització popular”. I només, “d’altra banda”, en “l’ús” dels Mossos que, “arribat el cas, podria protegir coactivament els seus objectius criminals”.’ És a dir, que, com que hi havia voluntat de rebel·lar-se, la condemna és servida en uns moments que l’estat pot condemnar pel que li roti (‘ens envien a la presó per haver votat’, cridaven, dissabte, uns manifestants al bell mig del passeig del Prado). El missatge que en diuen subliminar és clar: els presos i els exiliats es mereixen allò que els caurà perquè, tant si es van rebel·lar com si no, de voluntat, en tenien, i van enganyar el personal perquè no disposaven d’allò que havien de tenir per fer el que pretenien de fer i que al final no van acabar de fer perquè no tenien Mossos ni eren capaços de dirigir els Mossos que no tenien. Que malament tot, oi?

La cullerada menys curulla d’aquesta olla barrejada voldria que la declaració de Trapero fos una astúcia, una jugada mestra, un atot que cercava la defensa pròpia, la salvaguarda dels Mossos i, en última instància, el desmuntatge de la instrucció de Llarena. Estaria bé, jo mateix l’he abonada, però peca de la mateixa ingenuïtat que les defenses que només volen demostrar la innocència dins els paràmetres que imposa la farsa de judici, quan potser caldria sortir del parany i posar els fonaments, com diuen Boye i companyia, per a guanyar a Estrasburg el plet per vulneració flagrant de drets humans fonamentals. En tot cas, ni Trapero és traïdor ni els dirigents mal col·ligats anaven tan despullats. Senzillament, ni els uns ni els altres no tenien ple sentit d’estat. No estaven amalgamats. No es podien donar suport mutu ni, en conseqüència, mútua seguretat. A diferència de l’estat espanyol, que donarà suport a Marchena, passi el que passi, Deo mediante, a Estrasburg, perquè la raó d’estat necessita condemnes exemplars i punt. Perquè l’estat sempre hi serà, rere dels seus jutges, que a l’estat se li’n refot, què diguin a Estrasburg. L’estat forma part de la Unió Europea i la Unió Europea no deixa els seus estats a l’estacada. En aquest joc, doncs, l’independentisme ho té molt pelut per a armar-se de nou, amb les eines de què disposa.

Entretant, a Madrid, davant la indiferència de públic, mitjans i estat, les hosts independentistes incombustibles i inoxidables demostraven, un cop més, als crits de ‘unitat, unitat, unitat!’, que no volen entrar en la cleda de la raó d’estat, que la seva contradicció amb Espanya és molt principal i que no colen els jocs de mans per a convertir-la en rèdit parlamentari per a ‘col·lapsar’ l’estat. No colen al carrer, on la contradicció és principal, certament, però pot colar a les eleccions, on els partits independentistes fan esdevenir secundària aquella contradicció, si és que no propendeixen a esborrar-la. Perquè, al passeig del Prado, ja hi estava, de col·lapsat, l’estat, en relació amb Catalunya. Ho sabem nosaltres i ho saben ells. I no me’n parleu, d’emocions, perquè, si n’hi havia, d’emocions, oi tant, si n’hi havia, el contingut que emetien era altament polític. No hi teníem mossos ni hi teníem dirigents capaços de dirigir mossos, però hi teníem la gent, un tangible incombustible i inoxidable que espera ser ben dirigit contra l’estat, no pas a la vora de l’estat, ni en els termes que vol l’estat, ni per crear majories o minories d’estat. Contra l’estat. Al marge del paternalisme insultant dels patriarques de l’opinió que alaben la tolerància d’estat dins els marges d’un passeig mentre fan veure que informen neutralment d’una farsa de judici. I al marge del partidisme paternalista dels que han oblidat massa fàcilment una mobilització de masses com la de l’1-O, que Europa no havia conegut els últims cinquanta anys.

Estem empantanegats, certament. Massa tàctica de joc de taula. Massa seguidisme banal dels polítics als batecs del carrer. Massa carrer sense estratègia i sense direcció. Massa encreuaments de cables entre carrer, partits i institucions. Massa pobresa tàctica al voltant de les maniobres assimiladores de la raó d’estat. Massa desconfiança en les pròpies forces. I, tanmateix, quanta gent mobilitzada, quanta gent imprescindible, quanta, quanta gent!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb