‘Sí, els presos podrien sortir al carrer de seguida’ (ABC), ‘Els presos podran sortir de la presó diàriament un cop se sàpiga la sentència del Suprem’ (Ok Diario), ‘Els presos del procés, a dos mesos de la semillibertat’ (El País), ‘Els “Jordis” podrien sortir de la presó poc després de Reis’ (El Periódico)… Són alguns dels titulars publicats aquestes darreres setmanes a la premsa espanyola, que de manera insistent, i coincidint amb la publicació de la sentència, ha deixat entendre que els presos polítics condemnats pel Tribunal Suprem espanyol podran sortir de la presó immediatament. O que de seguida gaudiran de beneficis penitenciaris, ja sigui perquè puguin obtenir un tercer grau immediat o perquè alguns no trigaran a complir ja una quarta part de la condemna (les penes van de nou anys a tretze), tenint en compte els dos anys que ja acumulen de preventiva, de manera que ja podrien demanar permisos per a sortir. Però la pinzellada grossa d’aquests titulars amaga una situació força més complexa.

Perquè, d’entrada, és fals que, una vegada s’hagi complert una quarta part de la condemna, automàticament es puguin tenir permisos per a sortir de la presó. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són els qui arribaran primer a aquest punt, perquè fa més temps que són a la presó i han estat condemnats a nou anys de presó per sedició. Això vol dir que el mes de gener vinent hauran complert una quarta part de la pena. I Joaquim Forn el mes de juny. En aquest cas, segons l’article 47.2 de la llei penitenciària espanyola, els presos condemnats poden rebre permisos de sortida. Però això és un dret, no pas una obligació dels serveis penitenciaris.

Anem per ordre. La sentència del Tribunal Suprem espanyol és ferma d’ençà del 14 d’octubre proppassat. I fins el mes vinent les juntes de tractament de les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d’Enric tenen temps per a fer una proposta raonada del grau dels presos i de la presó on han de complir la condemna, que amb tota seguretat serà la mateixa on són ara. És previsible que els presos rebin una qualificació inicialment de segon grau, que és la més estesa, i no pas de tercer grau. El tercer grau és un règim de semillibertat que faria que directament poguessin sortir de la presó de dia i el cap de setmana.

Qui decideix el grau és la junta de tractament de cada presó, formada per funcionaris –un jurista, un psicòleg, un treballador social, un educador– que fan la proposta a la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat. Aquesta qualificació de grau pot ser objecte de recurs per la fiscalia, i ha de ser validada pel jutge de vigilància penitenciària i, en darrera instància, pel tribunal sentenciador, és a dir, pel Tribunal Suprem espanyol. Per tant, una proposta qualificació de tercer grau per als presos polítics perquè puguin disposar d’aquest règim de semillibertat podria ser tombada molt probablement pel Suprem.

La quarta part de la condemna

Una altra qüestió té a veure amb els drets penitenciaris, és a dir, amb la possibilitat de tenir permisos de sortida esporàdics. Si són qualificats amb un segon grau, que és l’opció més previsible, tindran trenta-sis dies anuals de permís per a sortir d’ençà del moment que hagin complert una quarta part de la condemna i sempre que no tinguin cap expedient disciplinari. Però això no és pas un automatisme: són requisits mínims, que no obliguen pas l’administració penitenciària a concedir els permisos. Són els funcionaris de la junta de tractament de cada presó que han de decidir si concedeixen el permís.

La junta pot no concedir-lo, encara que es compleixin aquests requisits de temps complert de condemna i de ‘bon comportament’. És una situació que passa molt sovint als centres penitenciaris; és molt habitual que els presos no tinguin cap permís fins que no hagin complert ben bé mitja condemna, segons que explica a VilaWeb el professor de Dret Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans.

Què pot fer que una junta de tractament denegui un permís, malgrat tot? Són múltiples raons, factors subjectius i valoratius que depenen de cada pres. Per exemple, que no faci un bon ús del permís, que hom pensi que pot reincidir, que no tingui prou arrelament o una família desestructurada, que pertanyi a ambients marginals, que no reconegui ser autor del delicte…  Però la junta de tractament també el pot concedir, aquest permís. I si és el cas, el jutge de vigilància penitenciària pot validar-lo, però abans ho ha de notificar a la fiscalia, que s’hi pot oposar, i pot impedir que efectivament s’acabi concedint.

El 100.2

Hi ha encara una altra via per a l’obtenció de permisos, una via extraordinària que no pot ser impugnada al Tribunal Suprem espanyol perquè no té a veure amb la qualificació penitenciària sinó amb les condicions de vida dels reclusos. És l’article 100.2 del reglament penitenciari, que pot aplicar l’administració competent, que en aquest cas és la Generalitat, mitjançant la Direcció General de Serveis Penitenciaris. Aquest article introdueix flexibilitat en el sistema de classificació dels presos penats, de manera que es poden aplicar condicions pròpies del tercer grau a presos que tenen la qualificació d’un segon grau, ‘sempre que aquesta mesura es fonamenti en un programa específic de tractament’. Això permetria als presos de fer sortides esporàdiques. Aquesta mesura l’ha de validar un jutge de vigilància, però l’aplicació és immediata. I si bé no la pot tombar el Suprem, sí que pot ser impugnada per la fiscalia a les audiències provincials de Barcelona (en el cas dels Lledoners), Girona (el Puig de les Basses) i Tarragona (el Mas d’Enric).

No hi ha automatismes en la qüestió dels permisos penitenciaris, en la possibilitat que els presos condemnats puguin sortir, ni que sigui de manera aïllada, de la presó. Sempre hi intervenen elements de valoració, que en el cas dels presos polítics depenen de la Generalitat, però també de la fiscalia i de diverses instàncies judicials. L’impacte social i polític que tindrà el primer dia que puguin sortir al carrer per un permís penitenciari després de la condemna serà tingut en compte probablement per aquestes instàncies diverses, per als qui hi tinguin la darrera paraula.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb