Ahir es va fer el funeral oficial per l’ex-president de Finlàndia Mauno Koivisto. Koivisto va ser l’home encarregat de dirigir Finlàndia durant el difícil període del final de la guerra freda i va canviar amb molta paciència el delicat equilibri que obligava el seu país a restar de fet en l’àrea d’influència soviètica, malgrat tenir un sistema capitalista. Això el va obligar a fer un paper difícil que aquests dies ha tornat a la llum pública arran de la seva mort. Un d’especialment interessant. Va haver d’aguantar una intensa pressió de l’opinió pública del seu país, profundament irritada per la posició oficial del govern sobre la independència d’Estònia. Koivisto, quan va començar el conflicte, es va arrenglerar amb Moscou i va negar el dret d’independència d’Estònia. Pensava que ho havia de fer per no desfermar un enfrontament directe del seu país amb la Unió Soviètica. Tanmateix, d’amagat, va fer tant com va poder perquè el moviment independentista estonià aconseguís la victòria. Ni tan sols després de la independència d’Estònia no va explicar tot allò que havia fet, que ara a la seva mort s’ha conegut.

Una relació difícil
Durant la guerra freda, Finlàndia vivia en una situació geopolítica estranya. El país formava part del bloc occidental perquè tenia un sistema econòmic capitalista i una democràcia liberal, però havia de ser per força neutral i la seva política internacional era molt influïda per Moscou. De fet, es va arribar a crear el vocable ‘finlandització’, que avui dia descriu la situació de qualsevol país independent que no pot fer la política exterior que vol per evitar de tenir problemes amb un veí poderós. Finlàndia, que s’havia independitzat de la Rússia tsarista i durant la Segona Guerra Mundial havia estat parcialment ocupada per l’URSS, va optar per no molestar mai Moscou.

Per una altra banda, Finlàndia i Estònia sempre havien tingut bones relacions. Parlen dos idiomes molt pròxims i comparteixen molts aspectes culturals. Durant l’època soviètica la televisió finesa era molt vista a Estònia, per la proximitat geogràfica, i fins i tot l’URSS va permetre a empreses finlandeses de tenir els pocs hotels que no eren de l’estat o invertir al port de Tallin.

‘Gairebé qualsevol cosa la podem fer passar per cultura’
Quan Estònia, a final dels anys vuitanta, va decidir de començar el procés d’independència, per a Finlàndia la situació es va complicar molt. El govern finlandès no podia donar suport a Estònia sense que això impliqués un enfrontament total amb la Unió Soviètica i per tant el perill de trencar la política de neutralitat que garantia la pròpia independència. Què van decidir de fer, que va decidir de fer particularment Mauno Koivisto? Ajudar Estònia en privat però fer costat a Rússia en públic.

De manera que, com recordava ahir la televisió d’Estònia, Koivisto va fer unes dures declaracions de suport a la integritat territorial de la Unió Soviètica al mateix temps que creava un petit grup dins el govern encarregat de fer arribar en secret a Estònia tant de suport com fos possible, disfressat d’intercanvi cultural. L’historiador Heikki Rausmaa ha calculat que en pocs mesos van arribar a Estònia setze milions d’euros posats a disposició del moviment independentista. La ministra de cultura d’aleshores, Anna-Liisa Kasurinen, recordava ahir que va preguntar a Koivisto quants diners podia desviar cap a Estònia i ell li va respondre: ‘Gairebé qualsevol cosa la podem fer passar per cultura.’ Finlàndia va aportar també assessorament i suport tècnic a tot de grups estonians, entre els quals l’Associació Finlàndia-Estònia on treballà durant anys el president que més tard proclamaria la independència, Lennart Meri.

Tot això, però, d’amagat. Més i tot: aguantant la pressió dels ciutadans finlandesos que pensaven que era una vergonya que el seu país no donés suport als estonians. Les enquestes fins i tot van mostrar una important baixa de la popularitat de Koivisto per aquest tema però ell mai no va explicar el que estava fent. Fins al punt que quan el món finalment va reconèixer la independència d’Estònia, Finlàndia no va estar entre els primers països a establir relacions diplomàtiques. Calia seguir dissimulant.

Només en una ocasió, la primera vegada que el va entrevistar la televisió d’Estònia, Koivisto va caure en la temptació de dir ‘ni sabeu ni sabreu mai tot el que hem fet per vosaltres’. Però quan l’entrevistador li va demanar de què parlava ell va decidir no respondre. I fins i tot va haver-hi un moment que el govern estonià va reclamar que Finlàndia es disculpés per no haver-los donat suport. Aquell dia Koivisto es va negar a fer-ho però tampoc no va explicar res.

No va ser fins el 2013 que la tesi doctoral de Heikki Rausmaa va posar xifres i noms a l’enorme ajuda secreta que Finlàndia havia lliurat als independentistes estonians, que ahir van retre homenatge al discret suport d’un home que no podia dir al món el que estava fent.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb