Hi ha una onada mediàtica de pel·lícules i sèries sobre ETA. La punta de llança és l’exitosa novel·la Pàtria, de Fernando Aramburu, un relat estàndard, impregnat de catolicisme, la sèrie de televisió del mateix títol i dues o tres sèries més de televisió i documentaris, com ara La línia invisible, ETA, el final del silencio, El desafío: ETA. Totes aquestes produccions, que no aporten gran cosa nova, poden servir per a trencar el gel i facilitar l’aparició d’unes altres veus i investigacions que aportin llum sobre els anys de guerra i de guerra bruta, en tots els sentits i direccions. Un pas en el camí de la necessària catarsi que necessita la societat basca.

De moment, són de destacar els llibres d’una nova generació d’escriptors com ara Harkaitz Cano, de qui ja he parlat en aquesta secció, i alguns treballs de tesi i recerca universitària. La fi de la lluita armada és encara molt recent. Potser encara és d’hora per investigar les zones d’ombra i trencar els tabús. Estem encara a anys llum de la possible aparició d’un gran llibre com No diguis res (Periscopi), de Patrick Radden Keefe, sobre la realitat de l’IRA, inclosa la part més fosca i censurable.

Un dia caldrà abordar la història a fons, sense censures ni complexos. És un dret i una necessitat social. L’actitud dels joves hi és. I no l’aturaran amb arguments vells. Temps al temps.

Fa uns dies llegia una entrevista a La Vanguardia amb l’escriptora basca Uxue Alberdi (Elgoibar, 1984) autora de la novel·la Jenisjoplin, sobre la moguda jove política, noctàmbula i musical al País Basc dels anys noranta, amb la violència, la droga i la sida. “Els anys vuitanta i noranta la militància i el col·lectiu van destruir moltes identitats individuals, va haver-hi molta gent que es va fondre en moltes lluites”, deia. Hi ha qui ha volgut veure en el seu relat un contrapunt a Pàtria. Ella no hi està d’acord: “La ficció aborda diferents plaers, dolors i històries. Em sona molt curiós que tots hàgim de definir-nos en funció de Pàtria. Més que un sol eix necessitem un munt de relats que dialoguin (…) Penso que som més forts partint de les nostres vulnerabilitats, essent capaços de veure el patiment de l’altre.”

El meu pare era terrorista

En la mateixa línia d’indagació dels joves sobre el passat, en aquest cas el familiar, està el documentari Traidores, de Jon Viar, estrenat al darrer Festival de Valladolid. És una producció modesta en què no han volgut participar ni ETB, ni l’Institut de la Memòria, la Convivència i els Drets Humans, que depèn del govern d’Iñigo Urkullu.

L’autor va viure de petit l’escalada d’ETA als anys noranta i, un dia, va descobrir que el seu pare feia molts anys havia estat membre de l’organització. El film és la història dels primers etarres penedits, entre els quals hi havia el pare de l’autor, Iñaki Viar, militant d’ETA, condemnat a vint anys de presó, dels quals va complir vuit en sortir en llibertat per l’Amnistia del 1977.

A la presó, Viar s’allunyà dels postulats d’ETA, es féu dissident i militant trotskista de la LCR. Amb els anys, esdevindria un psicoanalista prestigiós i seria un dels fundadors del Foro d’Ermua (1998). Per abandonar el nacionalisme i condemnar el terrorisme, ETA el qualificà de traïdor i arribà a amenaçar la seva dona. Un dels seus amics, fundador del Foro, el periodista José Luis López de la Calle, va ser assassinat per ETA l’any 2000.

Per calibrar l’abast del profund debat futur que un dia o un altre haurà d’afrontar la societat basca, valguin aquestes declaracions d’Iñaki Viar, en conversa amb el seu fill, quan presentaven el documentari: “No hi ha una ETA bona, mai n’hi va haver. Ens vam enfrontar a Franco, però no érem herois. ETA era una organització racista, sempre ho va ser. Com Bildu, avui. No érem demòcrates; no sabíem què era això. Però l’esquerra ho va idealitzar i això va ser la gran mentida.”

ETA i la conspiració de l’heroïna

Sobre la història del terrorisme d’estat dels GAL que actuaren al País Basc als anys vuitanta, deixant un rastre de vint-i-set morts, la majoria impunes, s’han escrit molts llibres i filmat un munt de reportatges d’investigació. Alguns periodistes hi hem col·laborat al llarg de tots aquests anys. La cruel guerra bruta de l’estat va provocar, per reacció, l’enduriment també de la lluita d’ETA.

Hi ha un capítol que tots plegats hem ignorat o deixat de banda: la croada d’ETA contra allò que ells anomenaven “la màfia de la droga”. Potser se n’ha parlat tan poc que molta gent jove d’avui al País Basc i a Catalunya no en saben res. Convé que ho sàpiguen. Si a l’estigma de la droga, els ionquis i el cavall hi sumem el de la guerra bruta estatal, el tema queda blindat. Però amb els anys la veritat, o les veritats, per complexes que siguin, pugnen per sortir a la llum. I la joventut vol saber-ho tot. Des del 2005 a les universitats basques s’han multiplicat els estudis acadèmics sobre ETA i el seu entorn.

Els dirigents d’ETA es neguen, de moment, a parlar de les seves responsabilitats i dels actes realitzats en l’exercici del seu càrrec. Ho sé. Potser acabarà escrivint el relat una nova generació que no deixarà de fer preguntes per entendre què ha passat.

Pablo García Varela (Oviedo, 1992), doctor en història contemporània per la Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU), és l’autor del llibre ETA y la conspiración de la heroïna (Los Libros de la Catarata, 2020). Ha investigat el tema durant anys per a la seva tesi doctoral.

En resum, d’entrada explica que entre 1980 i 1994 l’organització va assassinar quaranta-tres persones. Molts eren acusats en fals. Algun per error. La meitat no tenia res a veure amb el tràfic ni el consum de drogues. Als comunicats de reivindicació, ETA al·legava sempre el mateix: que la víctima era un confident i traficant de droga que treballava per a les forces de seguretat de l’estat espanyol. ETA i el moviment abertzale es van sumar a la teoria de més grups nacionalistes o d’extrema esquerra europeus (com ara Brigades Roges o IRA) que darrere la introducció de l’heroïna hi havia l’estat i la voluntat de desmobilitzar la joventut. Molts, entre els quals m’incloc, vam creure llavors en això que ara sembla clarament una teoria conspirativa.

Grup d’acció contra els traficants a Irlanda.

L’estudi demostra i conclou que l’impacte de l’heroïna al País Basc va ser fort, però no més que a Catalunya, Madrid, Andalusia o Astúries. L’alcohol, les drogues, la nit i la música durant la primera transició van ser una obertura juvenil per a alliberar-se dels models de lleure de la dictadura. A l’alcohol, l’haixix i la marihuana, ben aviat s’afegiria l’heroïna. Primer portada pels nois rics que podien viatjar i, poc després, quan els traficants de tota mena i condició van descobrir el negoci, el consum es va anar estenent, amb la seguretat que el cavall garantia una bossa de clients addictes per sempre.

Al País Basc les xarxes de narcotraficants estaven repartides entre clans de “mercheros“, clans de llatinoamericans (cocaïna), màfies turques (heroïna) i clans gitanos.

Espanya ens droga

El 1980, Herri Batasuna va publicar un article al diari Egin afirmant que l’estat espanyol introduïa drogues dures al País Basc per anul·lar la joventut. Poc després ETA va iniciar la guerra contra “la màfia de la droga”. D’aquesta manera s’erigien ells en els únics i veritables defensors del poble basc i la seva joventut de les perversions de l’estat espanyol. I també imposaven una llei interna per frenar la droga entre els seus militants, cosa que no van aconseguir del tot. Al mateix temps HB i el MLNB es van implicar en associacions de barri de conscienciació sobre la droga i d’ajuda a drogoaddictes i les seves famílies.

Espanya ens droga. Adhesiu antidroga de Jarrai.

La politització del problema va polaritzar els mitjans de comunicació i els estudis científics. La desinformació i la lluita política van aprofitar la situació. El sociòleg F. Javier Elzo, després d’un estudi en profunditat, El Libro Blanco de las drogodependencias en Euskadi, del 1987, va ser amenaçat per l’entorn d’ETA. Entre més coses havia afirmat que al País Basc les xifres s’havien exagerat per “una mitologització del tema de la droga i una utilització politicopartidista”.

Pablo García conclou que la teoria de la conspiració dels abertzale no se sosté sense proves, al·legant, també, a més de les dades nacionals i internacionals, que cap estat no fomentaria això per després haver d’afrontar els greus problemes de salut, delinqüència i seguretat ciutadana que va comportar aquest problema. L’estat no estava preparat per a donar resposta i el problema el va superar. Fins gairebé poc abans de la irrupció de la sida no es van prendre el problema seriosament. Segons ell, en resum, “l’estat espanyol els anys setanta i vuitanta no va saber afrontar un fenomen d’aquella magnitud desenvolupant una política de drogodependències efectiva”.

Pablo García Varela, autor del llibre ‘ETA y la conspiración de la heroína’.

La manca d’heroïna per als primers addictes i la desocupació juvenil van causar els atracaments a farmàcies, bancs i propietats privades. Hi va haver un gran increment de delinqüència juvenil arreu de l’estat espanyol. Una dada: el 1975 a l’estat espanyol hi havia 8.440 presos. El 1980, 18.253. El 60% eren joves entre setze i vint-i-cinc anys. I a les presons la droga circulava sense impediments. Hi va haver casos de corrupció policíaca i de funcionaris implicats en el narcotràfic, sí, però no responien a un pla premeditat, ni a directrius del govern que només sabia atacar la crisi amb la repressió, fins que el 1985 es va posar en marxa el Pla Nacional sobre Drogues. Després vindria la sida a un ritme de contagi vertiginós que implicaria, a més del govern espanyol, les autonomies i les ONG.

Quaranta-tres assassinats d’ETA

L’any 1977 marca l’inici dels atemptats d’ETA contra el món del lleure nocturn i la droga, amb una explosió al Club 51, a Santurce. Seguiren més atacs amb explosius menors a clubs nocturns. ETA va fer una reivindicació interessant: “Existeixen molts interessos creats, perquè aquests centres ajuden a la delació, la prostitució, l’alcoholisme, la droga, necessaris per a arrossegar la població basca, i en especial la joventut, cap a camins de degeneració que ens aparten del veritable compromís revolucionari.” La diversió noctàmbula i el “sex & drugs & rock and roll” no tenien cabuda al manual del perfecte jove basc.

Les accions d’ETA es van incrementar a partir del 1980 després del comunicat d’Herri Batasuna, amb la voladura d’un pub a Sant Sebastià i quaranta-tres assassinats en una dotzena d’anys. Alguns van morir per bomba, però la immensa majoria van ser executats amb un tret al clatell en un bar o al carrer, en presència de familiars i amics.

En alguns casos els familiars van demanar públicament proves a ETA de les seves acusacions. Mai no van obtenir resposta. En d’altres, com Eibar i Elgoibar, la població en massa i tots els regidors municipals excepte els d’HB es van manifestar als carrers i les places dels pobles contra els assassinats. Aquestes manifestacions van ser una fita important en l’inici de l’oposició popular a ETA.

Manifestació a Eibar en protesta per l’assassinat de l’hostaler Sebastián Aizpiri (1988).

Els etarres van matar ionquis, ex-ionquis, taverners, cambrers, un camioner, un paleta, un venedor ambulant, algun camell, algun delinqüent habitual i alguns empresaris bascos del lleure nocturn que, pel que sembla, es negaven a pagar l’impost revolucionari. Gairebé sempre els atemptats anaven acompanyats d’amenaces veïnals i pintades contra les víctimes, justificant així popularment els objectius.

Hi va haver, lògicament, reaccions significatives d’organismes que eren als antípodes dels abertzale, com ara Gesto por la Paz, a Elgoibar: “ETA representa un tribunal de justícia on el jutge, el fiscal, l’advocat i l’acusador són ells mateixos i la sentència sempre és la mateixa: assassinat i tret al clatell; en definitiva és el fidel reflex del totalitarisme feixista més pur.”

O la reacció del bisbe de Sant Sebastià, J. M. Setién: “Vull dir-li a ETA: no tens dret a matar, no pretenguis justificar els teus assassinats amb el recurs a la defensa del poble, ningú no t’ha donat aquest poder ni pretenguis arrogar-te’l.”

La premsa va intentar d’aprofundir en la idea del narcotràfic d’estat. Ningú, però, no ho va poder provar, segons Pablo García. Ni tan sols els reportatges de Pepe Rei dels anys noranta sobre Rodríguez Galindo i la caserna d’Intxaurrondo que, si bé van posar sobre la taula la corrupció de la Guàrdia Civil i la connexió amb els GAL, no van assolir demostrar amb proves fefaents, ni judicialment, ni pericialment, la teoria de la conspiració de l’heroïna que mantenien ETA i HB.

Traficava ETA amb drogues?

En tots aquells anys no van faltar veus ni articles de premsa que acusaven ETA de fer negoci amb la droga. O de voler-se apropiar del negoci. Alguns comandos es van enganxar al cavall, la qual cosa era també un dels objectius que l’organització volia evitar. Passats els anys, la detenció del cap d’ETA, Mikel Garikoitz Aspiazu “Txeroki”, el 2008, amb una pedra d’haixix va causar un gran enrenou, i en els temps de la kale borroka, amb els porros i l’speed, van optar per fer els ulls grossos, sempre que no perdessin l’esperit de la lluita.

De fet, com s’explica al llibre, a Bèlgica, Holanda i Marsella l’heroïna va arribar a funcionar com una mena de narco-dòlar per a les transferències entre les organitzacions terroristes i les màfies. Tot i això, per oposició a uns altres investigadors, com l’especialista italià Roberto Saviano, Pablo García afirma que ETA mai no es va finançar directament del narcotràfic, tot i que “va estar en contacte constant amb tot aquest entramat mafiós internacional de l’emblanquiment de diners i el tràfic d’armes” per desenvolupar la lluita armada i sostenir econòmicament l’organització.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.