A la manifestació de dissabte es va tornar a fer evident l’escassa mobilització dels partidaris de la unitat d’Espanya. Ni tan sols el repartiment organitzat de banderes espanyoles i el desembarcament dels tres avions de Madrid no van aconseguir cap efecte. Tornaven a ser una minoria i, a més, es van trobar manifestant-se sense cap problema al costat d’una mar d’estelades on ningú no els molestava gens ni se sentia incòmode amb la seua presència. En això van seguir la línia d’aquests darrers anys: l’unionisme ha fracassat sempre, en tots els intents de convocar manifestacions o concentracions contra el procés d’independència. No ha aconseguit mai una audiència mínima.

Dissabte alguns havien volgut moure coses per provar de convertir la manifestació en una mena d’acte d’unitat entorn del rei espanyol, que poguessen contraposar després a l’Onze de Setembre. La inèdita presència del monarca, els missatges sospitosos demanant a la gent que no hi anàs amb estelades i la campanya oberta d’intimidació d’alguns mitjans en aquesta mateixa línia perseguien unes fotos que finalment no van poder fer. Al contrari.

I no va ser únicament que la presència d’estelades era impossible d’amagar. Hi ha un segon factor a analitzar, que és saber per quin motiu la manifestació no va tenir ni de bon tros la resposta que s’esperava. La guàrdia urbana ha parlat de mig milió de persones, una xifra molt més alta de la que sol donar quan s’omple el passeig de Gràcia. Tant hi fa, per això. És evident que havia d’haver-hi hagut molta més gent. Per quin motiu l’assistència va ser la que fou? No puc saber-ho del cert, però a les xarxes socials molta gent deia que no volia caminar darrere de Rajoy i Felipe VI, pel cinisme en les relacions amb l’Aràbia Saudita i també pel procés cap a la independència. Hi va tenir res a veure això? Siga com siga, si ningú havia somniat que aquesta manifestació la podia convertir en una anti-Diada, deu haver-se trobat amb un rotund efecte bumerang.

Tanmateix, la cosa no deixa de resultar sorprenent. Totes les dades sobre el referèndum indiquen que els partidaris del no són minoria, però que són una minora molt important. I en canvi la seua mobilització al carrer és molt esquifida. Per què?

Jo no sé trobar-hi cap més explicació sinó el cansament pel tractament de Madrid. També el d’ells. Quan el govern espanyol aplica mesures contra el Principat, les aplica contra tots els ciutadans i no solament contra els independentistes. I això sembla que cada vegada fa que siga més difícil de defensar racionalment la permanència a Espanya. O que deixa als partidaris de la permanència només l’argument sentimental o ideològic, despullat de qualsevol espurna d’entusiasme i fins i tot de racionalitat. La pura resignació.

Especialment perquè la cosa ha anat empitjorant de dia en dia. Els partidaris de la tercera via ja no es poden agafar enlloc. Us en recordeu, del clam empresarial al IESE, el 2007, per un aeroport gestionat des de Catalunya? Us penseu que aquelles 136 entitats empresarials, acadèmiques i professionals que representaven un cos social imponent, al cap de deu anys, poden tenir cap esperança que les coses milloraran? És evident que no. I com això tot. La premsa unionista pot anar parlant tant com vulga de ‘pluja de milions’, que els usuaris dels trens de rodalia ja saben ben bé com de quin peu calça Madrid. I així tot. Una cosa rere l’altra.

Quan passen els anys i tinguem ocasió de recapitular, no tinc cap dubte que el maltractament de Madrid als seus, als qui a Catalunya són partidaris de la unitat d’Espanya, serà una de les claus que ho explicarà tot. Però no sé ni si aleshores ningú haurà trobat cap explicació a un comportament tan inusual, tan il·lògic i tan contraproduent per als seus interessos. Abandonar els seus? Quina decisió tan insensata! Quin estúpid error…

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]