Alguns processos naturals són tan lents que resulten invisibles a l’ull humà. En els darrers anys, s’han popularitzat els vídeos timelapse, en què veiem, per exemple, una llavor transformar-se en una planta en poc més d’un minut. Una altra manera d’observar el canvi és veure com ha quedat “radiografiat” en alguns objectes naturals, com les falles geològiques o els anells d’un arbre, les capes dels quals reflecteixen èpoques diferents. En el llenguatge, hi podem observar un fenomen semblant: algunes paraules conserven, en els seus diversos sentits, traces de canvis semàntics i de pràctiques culturals que les han modelades al llarg del temps. Fem un recorregut pel continent sud-americà amb algunes de les seves músiques i danses, que no només formen part d’identitats nacionals, sinó que s’han estès per tot el món i han arribat a algunes grans ciutats de la península ibèrica.

Comencem el viatge a la regió del Río de la Plata. Som a Palermo, a Buenos Aires, i ballarem uns tangos a la milonga anomenada La Viruta, una de les moltes que s’hi organitzen diàriament. ‘Milonga’ designa la trobada social de ball de Río de la Plata; és una cita relativament estructurada, amb un conjunt de regles i un argot propis. En entrar-hi, veiem una gran pista de ball envoltada de taules. La música, a tot volum, s’organitza en tandes de tres o quatre cançons, alternant tres modalitats musicals diferents: tango, vals crioll i milonga. Habitualment, sonen dues tandes de tango, una tanda de vals crioll, dues tandes més de tango i una tanda de milonga (T-T-V-T-T-M), després de la qual el cicle es repeteix. Entre tanda i tanda, hi trobem la cortina, una cançó d’un gènere diferent, que delimita les pauses entre les tandes i fa respirar l’espai sencer: permet descansar, xerrar o anar a prendre alguna cosa.

Però llavors, a més del tango, en una milonga s’hi ballen també uns altres estils? Sí, tant el vals com la milonga formen part del món del tango, tot i que no són tangos en sentit estricte, i és aquí on cal aclarir-ho: al marge dels seus orígens etimològics, en aquest àmbit ‘tango’ pot referir-se a (1) una expressió cultural de Río de la Plata, (2) un estil musical que engloba diversos subgèneres, (3) un subgènere particular, i (4) una forma de ball. ‘Tango’, per tant, reuneix diversos sentits, alguns de més amplis i d’altres de més específics.

‘Milonga’ no només anomena la trobada. En l’àmbit del tango, també designa una modalitat musical amb orígens i desenvolupament propis, caracteritzada per un ritme més marcat i una forma de ball més viva, que adapta la tècnica del tango a la seva cadència particular. Podríem dir que estem ballant una milonga en una milonga i, tanmateix, en un sentit ampli, estaríem ballant tango. Una mica caòtic? Sí. Però qui balla habitualment s’hi orienta sense dificultat. La paraula té encara més sentits, però el lector no voldrà que li expliquem milongues per complicar-li-ho. Són excepcionals, els casos de ‘tango’ i ‘milonga’? Pel que sembla, és un fenomen relativament comú, com veurem en la nostra pròxima etapa.

Després de viatjar uns 2.500 quilòmetres cap al nord, ens trobem ara a Rio de Janeiro. Coneguda mundialment per la seva geografia, el seu carnaval i la seva música, la samba, Rio ofereix nombroses trobades on músics de samba es reuneixen en una roda, és a dir, en cercle, per tocar i cantar amb el públic. Aquestes trobades periòdiques també es coneixen com a pagode, com ara el Pagode de Garagem, el Pagode do Pipa i el Pagode do Leão. En un sentit més tradicional, la paraula ‘pagode’ designa la trobada musical; des de fa unes dècades, però, també es refereix a una modalitat musical dins la gran diversitat de formes que componen el gegantí univers de la samba. A partir d’alguns d’aquests pagodes, es va anar fixant una manera de tocar distintiva, que acabaria cristal·litzant en un nou estil. D’aquest procés va sorgir Fundo de Quintal, que més endavant esdevindria una referència central del que s’acabaria anomenant samba pagode, o simplement pagode.

El procés, però, no es va aturar aquí, perquè als anys noranta va aparèixer una nova derivació del pagode, anomenada pagode romàntic. Aquest subsubgènere, associat amb bandes com Só Pra Contrariar o Exaltasamba, va esdevenir tan popular que es va acabar denominant, simplement, pagode. Això ha generat una certa confusió, fins i tot entre la població local, i ha portat alguns músics a recordar que el pagode no deixa de ser una modalitat de la samba, davant de discursos que tendeixen a desvincular tots dos termes, en part a causa de la càrrega històrica que havia arrossegat la paraula ‘samba’, sovint associada amb estereotips de mandra i marginalitat. Veiem, per tant, que ‘pagode’ mostra un fenomen similar: pot anomenar la trobada musical, l’estil sorgit als anys vuitanta i, més tard, la seva versió romàntica i comercial.

Viatgem 2.000 quilòmetres més cap al nord fins a arribar a Caruaru, a l’estat nord-oriental de Pernambuco, ciutat coneguda com la capital del forró. Originari del nord-est del Brasil, el forró es difon als anys cinquanta per tot el país gràcies a figures com Luiz Gonzaga i Jackson do Pandeiro. A finals dels anys noranta, es torna a popularitzar entre el públic universitari de l’estat de São Paulo, que no només adopta la música, sinó que també desenvolupa noves maneres de ballar-la. El forró universitari es va expandir ràpidament per la resta del país, i en pocs anys va travessar els oceans. Avui dia, el forró té una presència notable en molts països d’Europa, amb comunitats de ball i festivals importants a ciutats com Lisboa, Londres i Berlín, però també a València i Barcelona.

El mot ‘forró’ també designa una expressió cultural, un ball i una trobada social en què es balla: “Avui vaig al forró.” Com passa amb ‘tango’, ‘forró’ funciona com una etiqueta paraigua que agrupa diversos ritmes i estils musicals del nord-est del Brasil. Quan anem a una trobada de forró, hi podem sentir i ballar ritmes com el xote, el baião, el xaxado, el coco o l’arrasta-pé, però, a més, n’hi ha un que rep el nom de forró. Tornem a trobar, doncs, un conjunt anàleg de sentits agrupats al voltant d’una mateixa paraula: ‘forró’ pot referir-se a una expressió cultural, a la trobada social on es balla, a un conjunt de ritmes, a un ritme específic i a una manera de ballar.

Les paraules que hem trobat en aquest recorregut musical, que tenen, evidentment, molta més història i profunditat de la que aquí n’hem pogut comentar, no són pas les úniques: els lectors més curiosos poden explorar també paraules d’altres danses, com ara kizomba, salsa o zouk. Totes comparteixen un tret comú: la coexistència de diversos sentits en una mateixa paraula, l’anomenada polisèmia. Com hem vist en alguns casos, els diferents sentits d’aquestes paraules apareixen de manera progressiva al llarg de dècades o segles. Per això, observar els diversos sentits d’una paraula polisèmica s’assembla a mirar les falles o els anells dels arbres: cada capa representa una època diferent que s’acobla a les anteriors. En tots tres casos veiem una instantània d’una realitat que sempre va canviant: tot i que a velocitats diferents, tant les capes terrestres com les llengües i els arbres estan en transformació constant.

Alex García Laguía, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.