A les sis del matí, una fotografia del president Puigdemont sol era el primer senyal que el dia havia de ser molt llarg. Se’l veia assegut en una taula de l’aeroport d’Hamburg consultant el telèfon mòbil. L’esperava un avió cap a Brussel·les. D’ençà de la detenció a Alemanya al mes de març, Puigdemont no havia pogut tornar a trepitjar cap aeroport, però finalment ara ho feia, sense càrrecs judicials en contra, després d’haver derrotat les tesis de l’estat espanyol davant la cort federal de Slesvig-Holstein.

A les 8.07 l’avió procedent d’Hamburg ha tocat terra a l’aeroport de Zaventem, als afores de Brussel·les. N’ha baixat Carles Puigdemont i alguns dels qui l’han acompanyat aquests llargs mesos a Alemanya. ‘És un pas més, un pas més…’, comentava emocionat un d’ells. I aquesta era la sensació de tothom, efectivament: un pas més. La detenció a Alemanya, cent trenta-dos dies enrere, va motivar l’aturada del Consell de la República i gairebé de les activitats públiques del mateix president Puigdemont. El retorn a Brussel·les, lluny encara de Girona o de Barcelona, s’ha vist, per això, com un pas. L’exili continua i no es pot passar per alt, però gràcies al retorn de Puigdemont a Brussel·les, el govern a l’exili recupera el seu paper.

De fet, només havent arribat la ciutat, la comitiva s’ha adreçat a la Delegació de la Generalitat davant la Unió Europea, a quatre passes dels edificis que n’acullen les grans institucions. Ha estat per a protagonitzar en una de les sales una reunió altament significativa: la del govern a l’exili amb el govern a l’interior. La fotografia era poderosa, probablement la més poderosa de totes les del dia. A una banda el president Puigdemont i els seus consellers, a l’altra el president Torra amb els seus. President davant de president. Fins i tot Clara Ponsatí, arribada d’Escòcia, i Meritxell Serret, ara al capdavant de la delegació. Al final de la taula també hi havia un conseller Comín que passa unes hores difícils arran de la mort del seu germà Pere, enterrat poques hores després a Castellterçol. Després de la reunió ha hagut d’abandonar-los precisament per a seguir en la distància l’últim adeu al seu germà.

Mentre tots dos governs eren reunits, la sala de premsa anava omplint-se d’un nombrós grup de periodistes internacionals i catalans. L’escenografia, significativa, es limitava a dos faristols exactament iguals, ambdós amb el senyal de la Generalitat, un per a cada president, i dues banderes, la senyera i la blava amb els estels europeus. Tant Puigdemont com Torra han fet un primer parlament rotund, en anglès i en català, i després han obert un llarg torn de preguntes i respostes en quatre llengües, tal com comença a ser costum. Entre més, hi han preguntat uns quants periodistes espanyols, obsessionats amb l’estabilitat del govern Sánchez, aliens fins i tot al significat de l’acte. Tots dos presidents han estat contundents en la resposta, inequívoca: aquesta serà la legislatura de l’autodeterminació i no es renunciarà a la unilateralitat de cap manera. Si hi ha cap possibilitat d’acord, benvinguda siga, però en cap cas, de segur, no es renunciarà al mandat del primer i el vint-i-set d’octubre. La sala, plena de gom a gom, ha esclatat en aplaudiments i rialles el darrer segon. Una periodista d’un mitjà de Brussel·les n’ha aprofitat el darrer minut per a demanar un selfie als dos presidents. I l’ha aconseguit.

La jornada encara tenia dos actes més: una recepció en un hotel pròxim i l’arribada del president Puigdemont a la Casa de la República a Waterloo. De tots els del dia, segurament serà el més icònic, el que quedarà en la memòria de més gent.

La Casa de la República és situada en una zona residencial de la localitat de Waterloo, al sud de Brussel·les. Al darrere té un petit jardí i al davant una esplanada amb un parc públic, que dues hores abans i sota un sol de justícia començava a acolorir-se amb les primeres estelades.

A les quatre de la vesprada, hora prevista per al començament de l’acte, unes tres-centes persones vingudes sobretot de Bèlgica, però també dels Països Baixos o d’Alemanya i de molts indrets dels Països Catalans esperaven al davant l’aparició del president Puigdemont a la balconada del costat esquerre de l’edifici, allà on fa mesos que una pancarta amb les cares dels presos polítics catalans els recorda.

Al darrere, tot el govern en l’exili, diversos consellers del govern interior, com el de Treball Chakir El Homrani o la de Cultura Laura Borràs, a més de representants d’entitats com la que agrupa els familiars dels presos polítics.

Uns quants han pres la paraula, encapçalats per la presidenta del Casal Català de Brussel·les, Roser Maresma, obligada a recordar que va ser fundat fa temps per il·lustres exiliats com el president Macià o el conseller Ventura Gassol. Cadascú ha continuat amb la seua òptica particular però tots recordant els presos tancats —el mateix president Puigdemont els ha volgut anomenar un a un— i d’una manera o d’una altra exigint la fi de la repressió.

Ha estat especialment emotiu el parlament de la representant de l’ANC a Alemanya, Barbarà Roviró, que ha recordat com van acompanyar el president Puigdemont dia i nit a la porta de la presó de Neumünster i a Berlín, quan els diaris espanyols ‘ho donaven tot per acabat’, ha dit. Llavors es van comprometre a romandre al seu costat fins que no tornés a entrar al Palau de la Generalitat com a president de la República. Un altre dels qui ha pres la paraula ha estat el raper mallorquí Valtònyc, que a la nit estrenarà un DJ Llarena tant prometedor com suggeridor en un local de Brussel·les, en el que acabarà sent el llarg final del dia. I també l’advocat Ben Emerson, que porta la causa del president davant les Nacions Unides i que ha assegurat que és conscient que viu ‘el naixement d’una nació’, en la que ha estat segurament una de les frases més celebrades.

Amb tot, les intervencions més esperades han estat les dels dos presidents. Particularment la de Puigdemont, rebuda amb crits i expressions d’alegria que ha correspost possiblement amb el somriure més ample que ha lluït en tot el dia. Ha dit que no sabia què es trobaria quan va partir de Finlàndia però que sabia que acabaria essent una cosa bona ‘perquè som en el costat correcte de la història’. Cent vint-i-tres dies després, havent passat per la presó i havent romàs confinat a Alemanya, el retorn del president legítim a la Casa de la República finalment ha estat solemnitzat amb la hissada de les banderes a l’exterior i amb una inacabable corrua de salutacions i abraçades, de gràcies sinceres, repartides sota la mirada atenta i eficaç de la policia belga, que vetllava en tot moment perquè l’acte es desenvolupés correctament.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb