Segur que algú ja ha escrit que un llibre és una porta al món, una manera de viure moltes vides, un viatge infinit sense moure’t del teu racó de lectura, i totes aquestes coses que se solen dir. Potser, si s’és menys ambiciós, la capacitat evocadora per al voyeur ja no és una porta, sinó que queda reduïda a una finestra. També s’ha dit ja que els llibres ens permeten de viatjar del sofà estant, i tota mena de llocs comuns per a descriure un plaer com el de la lectura que, segurament, no necessita tants artificis metafòrics. No hi tornaré. Els llibres són el que són, aquests artefactes perfectes, fets de paraules, de tinta i de pasta de paper.

Però és que, a banda de tot això, hi ha el fet que els llibres tenen una vida privada i íntima que moltes voltes no s’explica prou, o passa desapercebuda. Són llibres que conten una història diferent de la que ha escrit l’autor. Pot passar que el llibre tinga una vida anodina que transcorre entre el processador de textos de l’autor, la tauleta de lectura de l’agent, la taula de l’editor, l’ordinador del corrector i la impremta. I a partir d’ací, a volar! A relacionar-se amb el lector.

Però, a vegades, als llibres els passen coses extraordinàries i no tenen la vida anodina i grisa de l’oficinista de set a tres, sinó que són l’aventurer indòmit que solca la mar en un patí amb pedals.

I avui escric sobre un llibre d’Helena Carreras (Girona, 1958), Pues de garota, que té una vida que mereix ser contada. El títol, per començar, ja és evocador. Estius a la platja, caminar entre les roques i, ai!, poses el peu damunt un bogamarí i al taló t’hi naix un sol fet de pues negres. Garota, bogamarí, eriçó de mar, garoina, castanya de mar, bogo, capellanet. Tants noms com pobles hi ha a la costa. També hi ha el sabor. Ara potser en diran umami, del gust del bogamarí, però a casa sempre hem dit que fa gust de mar, que empassar-te’n la carn vermella i gelatinosa, un punt rugosa, és com fer una glopada d’aigua salada.

L’autora juga un poc amb això i amb més connotacions que no revelaré, perquè és cert que és un llibre que punxa una mica, que ofereix al lector una història obscura, amb diverses capes, amb moltes vides dins la vida de Josep Giró. Veiem un xiquet que quan és adult duu una motxilla tan feixuga i hi ha tanta gent que li deu coses… I hi ha memòria i el silenci. I la guerra civil, que va fer tant de mal i va destrossar tantes ànimes que no van saber envellir. Hi ha, per part de l’autora, una reverencial fascinació pel llenguatge, sempre molt acurat, precís, concret i connotatiu.

I hi ha aquesta vida íntima del llibre. Helena Carreras el va escriure fa disset anys. El va presentar al premi el Lector de l’Odissea, que convoca la llibreria l’Odissea, de Vilafranca del Penedès, i en va quedar finalista, però les obres finalistes no es publiquen i es queden amb l’honor i una estada llarga en algun calaix. Mentrestant, Carreras continuava escrivint, guanyant premis i publicant. I, de tant en tant, tornava a la història de Josep Giró. Potser la reescrivia. Potser en tocava una cosa i una altra per millorar-la, però després la tornava al calaix d’on l’havia treta l’any 2019 per a presentar-la al premi Gregal. I el va guanyar. Era la vuitena edició del guardó. I Helena Carreras va preparar el mecanoscrit per a l’edició, les galerades, tot. Però quan tot semblava a punt, Jordi Albertí, l’editor de Gregal, va emmalaltir i el segell va tancar el mes de febrer del 2020.

El llibre va tornar al calaix, probablement resignat a continuar inèdit, probablement amb la sensació d’haver nedat i nedat per ofegar-se a un centímetre de la riba.

Però –ai, las– el primer cap de setmana del mes d’octubre passat, Helena Carreras es passejava per la fira Liberisliber de Besalú. Una fira per a editors independents on a vegades passen coses boniques, com que hi haja la paradeta de Lletra Impresa Edicions, amb Juli Capilla i Mercè Climent. I que Helena s’hi acoste i es mire els llibres que hi exposen, i els fullege, i es posen a parlar, i ella els diu jo també sóc escriptora, i ells li pregunten, i no tens cap original, i ella els diu que no, i se saluden amb amabilitat i ella se’n va, però després de fer unes passes, torna arrere i somriu i els diu, ep, que tinc una novel·la en un calaix i l’he presentada a un parell de premis i sembla que ha agradat als jurats, però continua inèdita perquè ha passat moltes vicissituds, i ells, ens la pots enviar? I ella, en arribar a casa la trau del calaix, o de l’arxiu informàtic, tant se val, i els l’envia, i quan els editors arriben a sa casa, a la Safor, la comencen a llegir amb voracitat, primer Mercè, després Juli i, ostres, això ho hem de publicar.

I sí. Diuen Capilla i Climent que és la novel·la que han publicat amb més rapidesa, que la lectura els va trabucar els plans de l’editorial per a enguany, que la van fer passar per davant les altres previstes i va entrar a la impremta al desembre, just dos mesos després d’haver-la rebuda.

Potser tenien por, els editors, que al llibre li passassen més facècies, que se’ls escolàs entre les mans, com la carn gelatinosa de les garotes i el cava.

I ara, en aquest Mail Obert us la recomane vivament.