I quin problema hi ha a catalanitzar-se? La resposta a Jordi Évole arriba de Nou Barris

  • Els tres nois de Nou Barris que fan el pòdcast de sàtira política ‘L'Arrabassada’ expliquen el seu pas del castellà al català

VilaWeb
D'esquerra a dreta: Iñaki Sola, Oriol Lapeira, i Marc Lesan, que porten el pòdcast l'Arrabassada (Foto: Adiva Koenigsberg)
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
02.02.2024 - 21:40
Actualització: 02.02.2024 - 21:43
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Marc Lesan, Oriol Lapeira i Iñaki Sola són tres joves de vint-i-quatre anys, nascuts a Nou Barris, a Barcleona, que fan el pòdcast L’Arrabassada. Un pòdcast d’anàlisi política i social feta amb humor i sarcasme, des de l’esquerra i l’independentisme. Ara L’Arrabassada, que fa gairebé dos anys que s’emet, ha guanyat cert ressò, i més de 500 seguidors nous a Twitter, gràcies a la resposta que van fer a la pregunta de Jordi Évole al programa Col·lapse (“Quin problema hi ha a espanyolitzar-se?”). Van respondre amb una altra pregunta. Aquesta:

 

Tots tres saben de què parlen. Ells s’han catalanitzat. Tots tres es van conèixer a l’escola concertada de Valldaura. “Una concertada de Nou Barris és com una pública de qualsevol altre lloc, no creguis”, diu Marc Lesan. I allà parlaven en castellà amb absolutament tots els nens de la classe. Amb tots. Fins i tot Marc Lesan i Oriol Lapeira, catalanoparlants, de famílies catalanoparlants, parlaven entre ells en castellà. Fins que el 2022 van decidir de canviar d’idioma. I ara entre ells parlen en català, el pòdcast el fan en català, i el canal de YouTube que tenia Lesan pel seu compte, i que feia en castellà, ara és en català.

Iñaki Sola, nascut, com Lesan i Lapeira, el 2000, és l’únic dels tres que parla castellà a casa, i explica la raó del canvi: “Tots tres estàvem molt compromesos, molt polititzats, des de molt joves. Ells militaven al CDR i tot, i tots tres teníem els mateixos pensaments, pel que fa a catalanisme, de política. I va arribar un moment que ens vam dir: què collons fem parlant en castellà entre nosaltres? El pòdcast va ser una mica l’excusa.” Iñaki Sola ha estudiat ciències de l’activitat física i de l’esport. Als matins és entrenador de CrossFit, l’entrenament que tant agrada als policies i militars als Estats Units (“essent d’esquerres, també és una mica contradictori”), però aquí ell entrena gent molt més variada, d’edat i formació. A la tarda és el preparador físic de l’equip de bàsquet Sant Josep de Badalona. Viu a casa els pares. Tots dos administratius. Fill únic.

Iñaki Sola.

Iñaki Sola té una parella amb qui parla català. I el seu procés de catalanització no és l’únic a la seva família. “La meva àvia, nascuda a Andalusia, ha fet vuitanta-dos anys aquest any, i va començar a anar a l’escola de grans, de Nou Barris, fa dos o tres anys per aprendre a escriure bé el català. El parlava perfectament, però ella el volia escriure bé.” El seu pare, sindicalista, té l’himne de l’URSS posat al mòbil, i segons el seu fill és “d’aquest vessant de l’esquerra més espanyolista”. “I quan surt el tema de si la catalanitat és transversal, ens n’anem al debat. Però mira, el meu pare no parla català pràcticament amb ningú, i perquè la meva parella se senti còmoda, quan ve a casa, li parla en català. I amb la repressió policial del 2017, i del 2019, ell, que no és independentista, animava a la reacció dels joves. Nosaltres som exemples que l’estereotip del català com a classe burgesa i de dretes no és veritat.”

Oriol Lapeira va estudiar periodisme, i actualment treballa a la revista la Mira. També fill de Nou Barris, viu a casa els pares, catalanoparlants com ell. El pare té una assessoria fiscal al Prat de Llobregat, de tres o quatre persones. I la seva mare és administrativa. Lapeira diu coses com aquesta sobre el pas del castellà al català: “Quan vam començar a gravar el pòdcast, el gener del 23, ho havíem de fer sense mirar-nos als ulls, sinó mirant el portàtil. I havíem de prendre una cervesa per tenir el to per poder parlar en català entre nosaltres. Ens feia vergonya. Hi havia una barrera.” I afegeix: “A Nou Barris, tot és molt més complicat que en una altra zona. És a dir, tu quan vas a comprar al forn de pa, tens un diàleg mental amb tu mateix per intentar mantenir el català, però tot t’empeny a no fer-ho, perquè hi ha certes mirades, certs prejudicis, tot un ambient que t’empeny a parlar castellà en qualsevol àmbit. Quan era petit, a mi em feia vergonya parlar en català amb els meus pares pel carrer. Em deia: si passo per davant de certa gent, no sé què diran. I moltes bromes acaben desembocant a riure’s de parlar català, que es fa de manera exagerada, com imitant el Punset”.

Oriol Lapeira.

Oriol Lapeira ho acaba de rematar així: “Gent que ha passat quinze anys a l’escola, i surt de batxillerat tenint un C1 de català, no té ni idea de parlar-lo. Conec gent del nostre barri que no sap parlar català, que el parla com qui parla anglès. Això és molt preocupant. A la nostra escola hi havia molts professors que la immersió lingüística, parlant en plata, se la passava una mica pel forro. Aleshores no ens feia res. Però ara ho veiem amb perspectiva i diem, hòstia: gent amb la família en castellà, el contingut en castellà, i l’únic espai d’immersió lingüística en català es fa en castellà també? Així és impossible.”

Marc Lesan treballa portant les xarxes del programa APM. I també viu a casa els pares. Fill únic, i amb els dos pares administratius, va estudiar un grau de realització audiovisual. Portava un canal de YouTube en castellà, i a mitja pandèmia va passar al català: “Al principi ho feia en castellà perquè el meu públic objectiu eren els col·legues de l’institut amb qui parlava en castellà. I aleshores un bon dia vaig fer un bloc sobre per què el canal infantil de TV3 es va deixar de banda, el vaig fer en català, durant el confinament, es va viralitzar, i això em va empènyer a dir, escolta, pots utilitzar el català com qualsevol altre idioma.” I afegeix: “Jo crec que, irònicament, a nosaltres el fet de catalanitzar-nos ens ha obert més portes que no pas una altra cosa. Amb el pòdcast hem tingut bastant d’èxit, per ser un pòdcast de vida petita.”

Tenen calculat que, darrerament, cada pòdcast se l’escolten unes 5.000 persones. Han fet actuacions a Girona, Andorra, Palma, i ahir en tenien una de prevista a Sabadell. “Crec que el fet d’unir forces entre valencians, balears, catalans, andorrans i nord-catalans només suma, no resta mai”, diu Sola.

Marc Lesan (esquerra).

“La cantarella que va venir a dir Jordi Évole a TV3 –precisament, un dels actors que ha de vetllar per la normalització del català– era que havia d’obrir-se. Fent el sinònim, espanyolitzar-se és obrir-se. De fet, ho va dir Ricard Ustrell i l’altre no li ho va rebatre. Que és tres quarts del mateix. I per aquesta regla de tres, venien a dir, catalanitzar-se és tancar-se. Hi ha aquests esquemes mentals en certes zones”, diu Lapeira. “És una concepció totalment classista”, afegeix Sola. “És el discurs aquest de lerrouxisme dels comuns, que es va reformant amb els anys però sempre és el mateix. Català és burgesia, castellà és classe treballadora. Però la cosa més classista és aquesta: assumir que la gent de Bellvitge o la gent de la perifèria no pot aprendre català, o encasellar-los tots en un estrat social, cosa que és totalment artificial”, continua Lesan.

L’Arrabassada
“Als inicis de la guerra civil, l’Arrabassada era l’indret per excel·lència on la CNT-FAI impartia la justícia revolucionària a Barcelona. Enguany, mentre els quillos hi derrapen amb els cotxes tunejats malgastant benzina, tres nois de Nou Barris recuperaran la tradició revolucionària de la carretera enviant els seus enemics a fer-hi un tomb a cada programa. Tot plegat, mentre tracten els grans debats de l’actualitat en català i, evidentment, passant-se de frenada.” Així es presenta el pòdcast de tots tres, en què, efectivament, a cada capítol fan crítica, passant-se de frenada, dels boomers, els voltors de l’habitatge, el Vinicius del Reial Madrid, o de Javier Tebas. Per tastar quina mena de to gasten al pòdcast, unes respostes finals:

Us direm noms i ens dieu què en penseu. Comencem amb Carles Puigdemont.
—Marc Lesan [M.L.]: Escapista.
—Iñaki Sola [I.S.]: Houdini.
—Oriol Lapeira [O.L.]: Jo crec que representa tot allò que odia Espanya, però tampoc ha fet tant per Catalunya per a ser tan odiat.

Oriol Junqueras.
—O.L.: Fa passar vergonya.
—M.L.: És un dels símbols més clars de la derrota de la claudicació de Catalunya envers Espanya.
—I.S.: Figura messiànica, pràcticament. O almenys això creu ell.

Carles Riera.
—O.L.: Terapeuta Gestalt.
—I.S.: Contradicció.
—M.L.: És potser la representació de l’ecomotivació. En general, bona idea, bon discurs, però poca acció o poca capacitat d’arribar al seu votant, o a algunes necessitats socials.

Salvador Illa.
—M.L.: Espanyol.
—O.L.: Màxim dirigent de dretes a Catalunya.
—I.S.: Colonitzador.

Alejandro Fernández.
—M.L.: Mira, dintre dels cafres de dretes, sembla simpàtic.
—O.L.: Un dia me’l vaig trobar a la Revòlver comprant discos.

Ignacio Garriga.
—I.S.: Arrabassada.
—M.L.: Ximple útil, també.
—O.L.: Sap molt bé el que fa. Aquest paio ve d’una família amb cognoms llarguíssims i ja li va bé el discurs que fa.
—M.L.: Perquè la principal lluita és la de classes.

Pedro Sánchez.
—M.L.: Qui més ha fet per desarmar l’independentisme.
—O.L.: El millor polític que ha tingut Espanya en el sentit seu.

Jordi Évole.
—M.L.: Ja es pot considerar traïdor de classe, no? No ha fet l’ascensor, ha fet el coet.

D’esquerra a dreta: Iñaki Sola, Oriol Lapeira i Marc Lesan.

Com arribarem a la Independència?
—M.L.: Amb acció directa.
—O.L.: No hi arribarem. Crec que és molt complicat en el context actual, en què ets dins l’OTAN, dins la Unió Europea. És gairebé impossible.
—I.S.: Jo no crec que hi arribem perquè l’única solució per a arribar a la independència és una guerra civil. És així. Espanya no deixarà anar Catalunya. I ens intentarem assimilar. I els catalans, ho sento molt, però no crec que tinguem ara mateix l’autoestima per a sortir a defensar Catalunya de la manera que l’hauríem de defensar.
—M.L.: I si ja callen amb el genocidi que estan cometent a Palestina, els de la Unió Europea i tot el món occidental, l’exèrcit espanyol podria ser capaç d’agafar i fotre tots els seus efectius, fer una esplanada fins a la costa, fer Nou Aragó, i tothom callaria. No hi arribarem amb cadenes humanes. Cal acció directa. Crec que cal tornar a fer manifestacions.
—I.S.: Desobediència civil. Aleshores potser sí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any