Vols dir que cal que sempre hi hagi una càmera entre tu i jo?

No renunciem al plaer de les presentacions, que a veure-les gravades sempre hi som a temps, i, a comprar el llibre, també

Carme Junyent
30.10.2022 - 21:40
VilaWeb
Fotografia: Donald Tong / Pexels.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa uns dies, la Tina Vallès va fer una piulada en què explicava que, en una presentació del seu llibre, només hi havia assistit una persona. A mi m’ha passat més d’una vegada i, pel que em diuen, darrerament no és un fet rar. Em demano si aquest fet no està relacionat amb l’emissió generalitzada de tota mena d’actes en streaming. És a dir, si, atès que pots veure l’acte des de casa, ja no et passa pel cap d’acudir-hi en persona.

He parlat molt sovint d’aquesta qüestió amb els companys del GELA i no ens posem d’acord. Ells tendeixen a creure que és millor transmetre els actes o, si més no, gravar-los, i jo, que tinc una preferència descarada pels contes a la vora del foc, sóc partidària dels happenings. Coses que passen en un lloc i un moment i que després només viuen en la nostra memòria, a vegades compartida, amb l’afegit de l’emoció que sovint només és possible en les activitats cara a cara.

També és cert que moltes vegades qui assisteix als actes els grava, però això potser és només un vici adquirit amb els mòbils i no em sorprendria gens si em diguessin que la majoria d’aquestes gravacions no es miren mai més. Però no és de la perdurabilitat, que vull parlar, sinó de l’emoció. Recordo alguns casos.

Fa molts anys –ara, mentre escrivia, he comprovat que va ser el 1973– José Luis Gómez va dirigir i interpretar el Kaspar, de Peter Handke, al teatre Capsa de Barcelona. El vaig anar a veure i l’obra em va impactar moltíssim, més per raons lingüístiques que no per la història en si. Però si m’ha quedat en la memòria és perquè, després de la representació, es va organitzar un col·loqui amb l’autor i allà l’obra per mi va adquirir molts més significats. Això, que seria l’equivalent a la presentació d’un llibre, l’autor parlant de l’obra, va tenir el valor d’un acte únic que encara puc reviure. I, per l’emoció d’aquell moment, quan vaig trobar el Kaspar en una llibreria de Marburg, un llibre que en realitat era un exemplar d’una col·lecció com tantes altres, em va fer l’efecte d’una joia de bibliòfil.

Aquests dies, quan faig visites guiades a l’exposició “Escriptors africans”, comento inevitablement l’episodi que va portar Ngũgĩ wa Thiong’o primer a la presó i després a l’exili. Ell, que escrivia en anglès i mai no havia tingut cap problema malgrat la radicalitat dels seus textos, va aconseguir electritzar la gent del seu poble amb una obra de teatre més aviat senzilleta però escrita en kikuiu. I el que explico és el que em va transmetre a mi un company que havia assistit a l’estrena: no és que el text fos especialment colpidor, és que, com que tothom representava el seu paper –el borratxo feia de borratxo, la prostituta de prostituta, etc.– allò era tan viu que va ser realment subversiu. Jo no hi vaig ser, només he llegit l’obra, però el que em va colpir va ser la memòria de l’experiència viscuda per un altre. Algú que em va “presentar” l’obra.

No fa ni un mes, el GELA va organitzar una jornada en record de Jesús Tuson que ja vaig comentar aquí. La jornada es va gravar i es podrà recuperar a la xarxa, però el que no se’n podrà transmetre és l’esperit. L’aula Joan Maragall plena i, entre el públic, la seva família, els amics del Jesús, el qui és qui de la lingüística catalana, companys de la Facultat de Filologia i Comunicació, alumnes de tots els cursos… I, quan comentàvem les sensacions que havíem viscut, constatàvem que tot allò era el Jesús. Allò, la seva “presència”, no es pot transmetre per streaming.

En tots els actes amb públic es poden viure experiències semblants. La comunicació cara a cara permet una interacció amb resultats imprevisibles i, si el que es comparteix és una obra de creació, mai no sabem quin racó ens poden despertar. Ben segur que tots els que hem passat per llibreries hem viscut experiències semblants. La presencialitat (paraula que la pandèmia va introduir a les nostres vides i potser algun dia sortirà al diccionari) és insubstituïble. Fins i tot quan l’església va aprovar l’assistència a missa per televisió, els mossens van començar a anar casa per casa a repartir la comunió. No renunciem al plaer de les presentacions, que a veure-les gravades sempre hi som a temps, i, a comprar el llibre, també.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes