“Un vespre, a la posta sol, assegut al costat de la seva amiga, al fons de l’hort, lluny dels inoportuns, Julien es deixava dur per intensos pensaments. ‘Aquests moments tan dolços –es preguntava-, ¿duraran per sempre?’. El preocupava obsessivament la dificultat de decidir el seu futur i deplorava aquest gran abatiment que posa fi a la infància i fa malbé els primers anys de joventut dels joves amb pocs diners.” Així comença el capítol XVII d’El roig i el negre, de Stendhal, novel·la cabdal de la literatura europea del segle XIX que el passat mes de febrer l’editorial Proa va tornar a posar en circulació en una magnífica edició amb tapa dura i en la versió de Ferran Toutain del 2004 revisada pel traductor per a l’ocasió. D’aquesta manera, es torna a posar a l’abast del lector contemporani un clàssic inoblidable en una edició excel·lent d’alta literatura al llarg de les seves 618 pàgines.

Per què començar a parlar de la reedició d’aquest clàssic per aquest fragment en concret? Doncs en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, us demanaré que em permeteu un excurs de biografia personal. Era la tardor de 1991 i l’escenari era el liceu Saint Martin de France, a Pontoise, un centre bastant exclusiu de la perifèria benestant parisenca. A la classe de segon de BUP (actual segon de l’ESO) els alumnes llegien Le rouge et le noir i la tercera setmana de novembre, quan hi vaig arribar d’intercanvi, començaven el capítol disset. Va ser el meu primer contacte amb el llibre i amb Stendhal i d’ençà de llavors l’amor i la passió per aquesta obra en concret i per l’autor francès en general no han perdut cap mena de vigència. Desconec si en aquests moments en el mateix centre els joves de quinze anys continuen llegint Stendhal, però sí que és cert que era una lectura totalment impensable per als centres de secundària de casa nostra de l’època, i totalment impossible avui, malauradament.

La novel·la és un dels cims més alts del realisme francès (i europeu) que va començar a imperar després de l’esclat del romanticisme i que arribà a un dels seus títols més coneguts el 1856 amb Madame Bovary, de Flaubert. A diferència de Madame Bovary, El roig i el negre és un llibre molt més divertit, entretingut i interessant, i els lectors en català l’han poguda tenir a les mans en diferents moments, si bé varen haver d’esperar cent anys d’ençà de la seva publicació fins a llegir-la, perquè no va ser fins el 1930 quan l’editorial Proa la va editar per primera vegada en una traducció de Just Cabot i Ribot.

Però segurament molts de vosaltres voleu arribar a saber –si és que no l’heu llegida– com i per què s’ha convertit en un clàssic. Anem a pams. De moment, llegim què ens explica l’editorial en la contracoberta del llibre en aquest cas: “El desig de fer fortuna de Julien Sorel, jove somiador de províncies impulsat pels ideals napoleònics, posa en marxa un seguit d’esdeveniments fascinants i tràgics. La recerca de Sorel per trobar-se a si mateix i l’amor de mal fat que li surt a l’encontre es dibuixen amb una profunditat psicològica i un realisme sense precedents. I alhora, Stendhal hi entrellaça la vida social i les tenses intrigues polítiques de l’època. El seu retrat de Julien i la França de la Restauració continua essent una creació insuperable, que anticipa la literatura moderna. El roig i el negre és l’obra mestra de Stendhal i un dels grans llibres de la literatura de tots els temps, i l’extraordinària traducció al català de Ferran Toutain, ara revisada i actualitzada per ell mateix per a aquesta edició, fa que brilli més que mai.”

Per aconseguir tot això, el protagonista de la novel·la viurà moltes aventures, uns quants trasllats de domicili, canvis de professió i de relacions a la recerca d’una forma de vida més folgada, un ascens social que li permeti deixar la misèria tant de classe com de localització. En aquest sentit, Stendhal és un precursor del seu temps, i ens mostra com n’és, de complicat, triomfar a províncies, fora de París, on el tedi, l’avorriment i la manca d’oportunitats són una constant, un tema que després reprendrà Flaubert, però que ja havien anticipat abans uns altres autors, com Victor Hugo o Alexandre Dumas. Els experts en Stendhal asseguren que foren nombrosos els casos reals que inspiraren la trama de l’ascens i caiguda de Julien Sorel, però el més important és veure que l’autor és perfectament capaç de descriure tant el temps com la societat que li ha tocat viure amb una precisió magnífica i amb rigor, que fa que hàgim de lloar encara més la tasca del traductor.

Això sí, la crítica ha estat unànime a l’hora de considerar les aportacions literàries de Stendhal en aquesta novel·la. No és tan sols una novel·la realista de primer ordre, sinó que gràcies a la inclusió de la descripció de la psicologia dels personatges, fetes amb els sentiments, els pensaments i la inclusió dels monòlegs interiors, es considera que aquesta obra és el primer gran exemple de novel·la psicològica de la literatura contemporània, i fins i tot alguns autors han reconegut que els havia estat una influència directa, com per exemple la narradora nord-americana Joyce Carol Oates o Paul Shraeder, que la va citar al guió d’American Gigoló.

Múltiples adaptacions

La referència cinematogràfica no és debades, atès que El roig i el negre ha estat traslladada a formats audiovisuals unes quantes vegades. La primera és el film italià de cinema mut de 1920, de Mario Bonnard, i l’alemany de 1928, també en cinema mut, de Gennaro Righelli, que encara en féu una versió el 1947. La versió cinematogràfica més fidel va ser dirigida per Claude Autant-Lara el 1954. Els principals intèrprets foren Gérard Philipe, Danielle Darrieux i Elsa Martinelli. El 1961 va ser el torn del primer telefilm, dirigit per Pierre Caridinal, i el 1976 un film soviètic de Serguei Guerassimov.  El 1997 va ser el torn de l’adaptació per a la televisió de Jean-Daniel Verhaeghe, amb l’actor Kim Rossi Stuart i l’actriu Carole Bouquet. Hi havia hagut dos precedents d’aquesta obra en aquest mitjà. Una adaptació cubana del 1970 i una de britànica dels anys noranta amb un repartiment de luxe, amb Ewan Mc Gregor, Rachel Weisz i Alice Krige. Encara n’hem tingut més adaptacions, un musical japonès de Shibata Yukihiro que ha pujat als escenaris unes quantes vegades d’ençà del 1975, una òpera rock del 2026 i l’òpera de Joris Barcaroli del 2019, a més d’un ballet de Pierre Lacotte creat el 2021, tot de mostres que palesen que l’obra és ben viva i transcendeix la literatura.

Qui era Stendhal?

Però qui era l’autor d’aquesta novel·la que revoluciona tants paràmetres i posa les bases per a una bona part de la literatura posterior? Stendhal és el pseudònim d’Henri Beyle, que va néixer a la ciutat de Grenoble el 23 de gener de 1783 i va morir a París el 23 de març de 1842. És considerat de manera unànime un dels escriptors més importants del realisme, i també un dels principals iniciadors d’aquest corrent literari. Les seves altres obres més conegudes són La cartoixa de Parma, de 1839, una altra obra monumental, i la biografia de Rossini.

D’una altra banda, cal recordar que el seu pseudònim dóna nom a la síndrome de Stendhal, una alteració que causa un augment del ritme cardíac, felicitat, palpitacions i emoció quan hom s’exposa a obres d’art extraordinàriament belles. És tot un referent de la reacció davant l’acumulació de bellesa i prové de la descripció que Stendhal va sentir el 1817 quan va visitar la basílica de la Santa Creu a Florència, de la qual va deixar constància a l’obra Roma, Nàpols i Florència. Va ser tal la passió que va sentir, que fins i tot va haver de deixar d’admirar el monument per recuperar-se.

Esperem que això no sigui, en cap cas, el que li passi al lector que s’enfronti a les pàgines d’El roig i el negre, una obra imprescindible de la literatura universal que torna a les mans del públic amb l’esplèndida versió de Toutain, que acosta al lector del segle XXI les meravelles literàries d’aquest clàssic del XIX.