Repassar ara els àlbums de fotografies d’aquest mig segle és llegir la història del país. Amb lletra gòtica o amb errades gramaticals, aquesta lectura permet de contar com València ha reincidit amb contumàcia a esdevenir-ne la capital intel·lectual, cultural i cívica. Si més no, i com si es tractàs d’uns treballs perduts, ho intentava amb tossudesa durant una setmana, o uns dies, o una nit en què tot semblava per fer i tot semblava impossible. En realitat, hi havia gent que ja ho feia. No sempre a la vista de tothom, perquè les rebotigues de les llibreries, de les farmàcies o de les botigues de discs han estat tradicionalment subseus parlamentàries en èpoques de grisor i de mordassa. Oasi i resistència.

La cerimònia de lliurament dels premis, els congressos, els dies anteriors, i la ressaca de l’endemà, eren el mapa del país confegit amb els perfils i les biografies dels premiats, dels jurats, dels conferenciants i dels joves assistents, sorollosos i mirant de cara el futur. Una llista inacabable d’intel·lectuals, artistes, còmics, músics, polítics de molts colors, mags i il·lusionistes, rectors d’universitats, presidents de governs i de consells, periodistes, empresaris, estudiants i aspirants a quasi tot. La llista és tan llarga que resulta impossible de fer-ne un inventari. Al voltant de les taules del sopar s’hi han cuinat aliances, traïcions, somnis, lleis o decrets. També s’hi han trenat, s’hi trenen encara, xarxes invisibles de relacions que a voltes no han durat sinó unes hores i, a voltes, tota la vida.

Durant els anys més negres dels governs de dreta, la nit dels Octubre ha estat un bàlsam. Una nit oxigenada que sempre tenia una hora més, un pont que feia més transitables els dies que faltaven per al darrer dissabte d’octubre de l’any següent.

Premi Joan Fuster

Els Premis Octubre ara fan cinquanta anys perquè van nàixer dues voltes. La primera va ser l’any 1971 com a Premi d’Assaig Joan Fuster impulsat per Enric Tàrrega des de la Societat Coral el Micalet. El primer guardó es va lliurar l’any 1972 a Francesc Vallverdú, amb l’obra El fet lingüístic com a fet social.

El publicava Edicions 62,  però va tenir una crisi econòmica que li impedí de continuar publicant aquells llibres. Fuster va proposar a Eliseu Climent, que ja tenia la llibreria i l’editorial 3i4, d’editar-los ell. Climent, embarcat ja en aquells anys en mil batalles, va dir que sí, però que calia fer-hi canvis. I aquest fou el segon naixement, el definitiu.

La primera d’aquestes modificacions va ser canviar-los de data. Allunyar-los del Nou d’Octubre que era, segons que diu, una festa del blaverisme i de la coentor. Els va acostar a final de mes per a poder relacionar-los amb la Revolució d’Octubre russa. El segon canvi que hi va fer fou afegir-hi modalitats. Va mantenir el premi d’assaig Joan Fuster i va instaurar un premi de poesia, que va batejar amb el nom de Vicent Andrés Estellés, i un de novel·la que es va dir, es diu encara, Andròmina. Anys més tard s’hi incorporà el Pere Capellà de teatre. I encara, relacionats amb la revista el Temps, els primers anys d’aquest segle s’hi afegiren els premis de Periodisme d’Investigació Ramon Barnils.

2008. Eliseu Climent

Solament per a autors valencians

Observant la llista de les obres guanyadores dels premis de novel·la, s’hi veu el germen seminal de la novel·lística catalana més contemporània feta al País Valencià. Amadeu Fabregat, Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez Cutillas, Isa Tròlec, Josep Lozano… Però això té trampa. Un secret, si més no.

Eliseu Climent explica que Joan Fuster va suggerir-manar-imposar que al premi de novel·la només s’hi poguessen presentar autors valencians. “Li vaig preguntar si el que duia el seu nom també l’havíem de limitar i em va dir que no, que ni pensar-ho… I així va ser com, durant set anys, els Premis Octubre van ser prohibits a principatins i illencs!”. Diu Climent que ell no hi estava gens d’acord, però que el temps, en això també, ha donat la raó a Fuster.

Els primers premis amb tots els ets i uts (i Maria Consuelo Reyna)

Els primers Premis Octubre tal com els coneixem ara es van celebrar l’any 1973. El sopar es va fer en un dels salons de l’hotel Reina Victoria, al carrer de les barques de València. El presentador d’aquell acte va ser un jove llicenciat en economia, PNN, assidu a la llibreria 3 i 4 i actualment, conseller d’Hisenda de la Generalitat. Vicent Soler explica que en aquells anys escrivia per al diari Las Provincias en allò que anomena la primavera de Las Provincias, que només va durar fins al 1977. Eren els anys que María Consuelo Reyna, anys abans de convertir-se en la principal atiadora de l’anticatalanisme i en instigadora de l’anomenada Batalla de València, participava en els Octubre i comprava discs de Raimon a la llibreria Ausiàs March de Toni Mestre i Frederic Martí.

Maria Consuelo Reyna conversa amb Josep Lluís Blasco, que va ser cofundador de la Unitat del Poble Valencià

Soler recorda que el guanyador d’aquell any, el primer a rebre el premi Andròmina, va ser Amadeu Fabregat, amb l’obra Falles folles fetes foc. “Fabregat i jo érem molt amics, ens criàvem junts des del punt de vista de la socialització cultural i política, des de tots els punts de vista.” Josep Vicent Marquès va guanyar el premi d’assaig amb un altre títol mític: País Perplex.

Amadeu Fabregat (assegut) i Joan Navarro (amb jersei rosat), guanyadors dels premis de novel·la i de poesia del 1973 (fotografia cedida per Joan Navarro).

El guanyador del premi de poesia Vicent Andrés Estellés va ser Joan Navarro amb un recull titulat Grills esmolen ganivets a trenc de por. Navarro explica que a vint-i-dos anys no tenia diners per a assistir al sopar dels premis i que tant ell com Fabregat eren a la cafeteria Barcas 7 esperant el veredicte. “Algú dels jurats va eixir a buscar-nos i a dir-nos que érem els guanyadors. Vam pujar al saló amb cara de pòquer”, recorda Navarro. El jurat el formaven poetes com ara Francisco Brines i Genaro Talens.

Sobre l’ambient que es vivia en aquells primers sopars, amb Franco encara viu però agonitzant i amb el règim en peu de guerra, que encara cometia execucions, Soler recorda que l’any 1975 Ernest Lluch va guanyar el premi d’assaig amb el seu cèlebre La via valenciana. Tots dos havien estat a la presó pels fets d’Alaquàs aquell mateix any. “Lluch va dir unes paraules que ens van estremir a tots: ‘Estic molt content pel premi, però n’estaré molt més si passa una cosa que ha de passar.’ Franco es moria i estàvem segurs que allí hi havia policia secreta… Era el franquisme!” L’any següent, Soler va guanyar el premi d’assaig amb un llibre col·lectiu signat per Pere Sisè, en homenatge a Pere Quart, amb una obra titulada Pèls i senyals, sobre la identitat al País Valencià. En aquest col·lectiu hi ha dues de les tres úniques dones que han guanyat el guardó. Són Dolors Bramon i Teresa Carnero. L’any 2017, Margarida Castellano va ser premiada pel seu assaig Les altres catalanes.

Els congressos

El creixement dels Premis Octubre va anar acompanyat de la creació dels cicles de congressos i les conferències que aplegaven intel·lectuals del país, però també de l’estranger a reflexionar sobre alguns aspectes del fet nacional. Emili Payà s’incorpora a 3 i 4 i a l’organització dels premis l’any 1980 i recorda que l’any 1983 es va debatre “Els valencians i la qüestió nacional”, i l’any següent, el títol era tan genèric com: “Els Països Catalans, un debat obert”.

Fuster escrivia per a justificar-ho: “Hem pogut observar, i observem, com, d’un temps ençà, ha prosperat una exquisida cautela per evitar el terme ‘Països Catalans’. Per què? Ja seria curiós esbrinar-ho”… Hi van participar Aina Moll. Antoni Badia Margarit, Vicent Pitarch, Albert Balcells

Després van venir els encontres d’escriptors, els congressos d’història, de pensament, de periodisme. Aquell memorable congrés sobre els Borja de l’any 2000, i la presentació del Diplomatari l’any següent…

Es va obrir la mirada i els congressos servien per a observar el món des de tots els punts de vista. Per a remarcar-ne els canvis o mirar de trobar les claus per a preveure’n l’evolució. La Revolució Russa, la influència de la digitalització en la literatura o el periodisme…

 

Els estudiants i Tina Soler

Però el fet que va ajudar a crear a València aquell microcosmos, massa semblant a un miratge, va ser la presència dels becaris. Payà recorda que quan Carles Solà va ser elegit rector de la Universitat Autònoma, va agafar un maletí i va fer cap a Bellaterra per a explicar, en deu minuts, a tot el consell de govern de la universitat el projecte de becar estudiants perquè participassen en els congressos de València i això formàs part dels crèdits acadèmics. Tenia la complicitat de la vice-rectora Mavi Dols, del rector de la Universitat de Lleida, Ramon Sistach… I s’hi afegiren una setantena d’ajuntaments, diputacions i consells de tots els Països Catalans.

En alguns premis Octubre hi havia dos-cents alumnes universitaris que omplien la ciutat de color i d’accents. Entre ells establien relacions que anaven molt més enllà del lloc de procedència. Tenien la possibilitat d’estar ben a prop de personalitats que potser admiraven o potser descobrien aquells dies.

Marta Bertran, una periodista mallorquina que va participar tres voltes en la setmana dels Octubre, recorda les nits a Ca Revolta, les taulades amb aigua de València… I afegeix: “Veure Santiago Carrillo en una gran conferència, tenir converses amb Empar Moliner, Màrius Serra, Joel Joan, Dolors Miquel… en pocs dies ens convertí en una família.” Diu que participar en tot allò li va canviar la manera de veure i de viure el món.

El sopar dels premis era un final de festa per a ells. Tots els contactes a l’agenda, tots els llibres que havien firat, les notes preses i el record de la bauxa. A voltes no podien sopar a la mateixa sala i els havien d’organitzar una mena d’espectacle paral·lel amb presentador i músics.

I a les postres d’aquells sopars sempre hi havia un homenatge particular i no programat a Tina Soler. Visques, aplaudiments, balls i un detallet. Emili Payà la recorda amb emoció. “Era com la mare de tots, de diverses generacions de becaris”, diu. S’encarregava de tota la logística, de l’hotel, que no els faltàs res.

Tina Soler, envoltada dels ‘seus’ becaris (1995).

Payà també recorda Queti Valera que va començar a treballar amb Eliseu Climent quan va muntar el Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma, el germen d’Acció Cultural. “Queti feia tots els papers de l’auca. Convidava la gent, feia relacions públiques, organitzava el sopar, tenia un caràcter extravertit i molta capacitat organitzativa. Era el factòtum dels Premis Octubre”.

‘Na Violant d’Hongria i la Perestroika del seu temps’ que mai no van existir

La veu i el posat entre seriós i sorneguer de Toni Mestre són indestriables de la història dels premis. Maria Josep Poquet, també periodista, que a partir del 1985 l’acompanyà a l’escenari, recorda alguna de les entremaliadures més destacades de les nits dels Octubre. La més sonada, que va posar Eliseu Climent i Rosa Raga al límit de la paciència, va ser el dia que tots dos van decidir de canviar els títols i els autors de les obres que concorrien al premi d’assaig. “Una vesprada vaig anar a Radiocadena a preparar el guió amb Toni i vam pactar de canviar els noms. Vam riure molt inventant títols com Na Violant d’Hongria i la Perestroika del seu temps. A l’escenari vam llegir-ho molt ràpid perquè la gent no tinguera temps de trobar-ho al llibret de votacions”, recorda Poquet.

Maria Josep Poquet i Toni Mestre (1995).

El dia que el pare Batllori es va voler casar amb Maria Josep Poquet

Maria Josep Poquet també evoca l’any que Josep Guia va guanyar el premi d’assaig i va eixir a recollir el guardó amb un plec de folis inacabable. Toni Mestre, de manera elegant, amb el to de veu adequat, el va tallar, recorda. O el dia que, mentre l’entrevistava, el pare Batllori va dir a tota la sala que si pogués es casaria amb ella. Aquesta no és l’única anècdota del pare Batllori, perquè una vegada Rafael Ribó, l’actual síndic de Greuges de Catalunya, es va oblidar que havia de recollir-lo de l’Hotel Inglés, on sempre s’allotjava, per arribar junts a la Fira de Mostres. Quan es va fer l’hora de començar l’acte, Eliseu Climent s’adonà que Miquel Batllori no hi era perquè encara esperava pacientment a la recepció de l’hotel.

El darrer Octubre d’Ovidi i Superman Pujol

“Quan ja sabíem que es moria [Ovidi], quan vingué als Premis Octubre de 1994, vaig entrar al camerino on era amb el Toti. Abraçades. I una mentida. Li vaig dir que una admiradora volia el seu autògraf. Signaren ell i Toti. Em van eixir les llàgrimes. L’autògraf era per a mi.” Això és un fragment del dietari de Toni Mestre. L’Ovidi es va morir el mes de març del 1995, cinc mesos després d’aquella aparició a l’escenari de la Fira de Mostres que va engrandir la seua figura i va posar la pell de gallina als assistents que també ploraven per dins.

Ovidi Montllor i Toti Soler (1994).

Toni Mestre va faltar l’any 2006 i els premis del 2004 foren els darrers que va presentar. L’homenatjat era Jordi Pujol. Maria Josep Poquet recorda la juguesca que van fer amb un senzill clip. “Ens havien dit que Pujol no ho podia resistir, i clip que veia, clip que es posava a la butxaca. Posàrem un clip al faristol i quan Pujol va acabar la intervenció, ja no hi era. Toni no va tenir cap embut a dir-ho públicament i el president se’l va traure de la butxaca i va fer el gest de retornar-lo. ‘És el nostre regal’, li va dir Toni, sorneguer.” Aquella nit va acabar amb Jordi Pujol vestint una estelada de lluentons com a capa. Li la va posar l’actor Joel Joan que havia aparegut a la sala abillat de Superman.

Zaplana veta la Fira 

Els primers Premis Octubre es van fer a la Societat Coral el Micalet. Després a l’Hotel Reina Victòria, a la Piscina València, a l’Hotel Astoria, al Mercat Central de València, a l’Octubre CCC, al Palau de l’Exposició i a la Fira de València.

L’últim any que el sopar es va poder celebrar a la Fira va ser el 1996, tot i que ja s’havia signat el contracte del 1997. Eduardo Zaplana era el president de la Generalitat i va obligar la institució a trencar el compromís adquirit. Payà explica que 3 i 4 tenia una entesa amb la Cambra de Comerç de València perquè ells celebrassen el seu acte anual una setmana després dels Premis Octubre. D’aquesta manera podien aprofitar una part de la infrastructura i 3 i 4 s’estalviava les despeses del desmuntatge.  L’any 1997 Zaplana va al·legar que els premis no es podien fer al recinte firal perquè hi havia l’acte de la cambra. Era mentida. Un fotògraf del diari Levante va anar aquell dissabte al vespre a Paterna i no hi havia ningú. Fira València va haver d’indemnitzar 3 i 4 amb trenta milions de pessetes per incompliment de contracte.

Aquell any, el lliurament dels premis Octubre es va convertir en un acte reivindicatiu de les llibertats i es va celebrar a la sala Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia de la Universitat de València.

Els anys convulsos

Els Octubre són una festa, però també són un espill del país. El 2018, que era l’any que feia 47, amb presos i exiliats, que Eliseu Climent va citar un per un amb nom i càrrec, els Octubre van tenir per lema “Per la Llibertat”.  Es va fer al Palau de l’Exposició. Plovia molt, aquell dissabte, a València. Va ser un acte auster, sense les tradicionals taulades, però amb una presència de representants polítics de tots el país molt notable. Es van fer homenatges a Carles Santos i a Carmen Alborch, que s’havien mort feia molt poc, i al poeta Marc Granell. Entre els assistents, els consellers de Cultura del País Valencià, de les Illes i del Principat. I els presidents dels parlaments de Catalunya, del País Valencià i el seu homòleg sard. Els discursos, tants dels autors premiats com de les autoritats que van prendre la paraula, van tenir una càrrega política molt forta i un únic crit: la llibertat.

El 14 d’octubre del 2019 es va saber la sentència del procés. Els dies següents, amb la revolta de la gent als carrers, es creà un clima poc propici a la festa i a la celebració. Els premis literaris es van lliurar a l’Octubre CCC, en un acte molt auster i reivindicatiu en els discursos.

I l’any passat també foren uns premis diferents de tots els altres anys. La pandèmia també va marcar els Octubre, que es van lliurar al saló d’actes de l’Octubre CCC, amb limitació d’assistència i amb el desig que arribassen temps millors per a poder celebrar, enguany sí, amb un sopar, el mig segle d’aquests premis literaris que encenen València el darrer dissabte d’octubre.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.