Com s’escriu sobre una pel·lícula sobre la qual vols escriure perquè t’ha remogut però que si n’escrius res pots espatllar-li la remoguda a qui no l’hagi vista? Com s’escriu sobre una pel·lícula sobre la qual no s’hauria de dir res de res, però que voldries que veiés tothom i a veure com t’ho fas perquè hi arribin com hi vas arribar tu, sabent-ne només el que en diuen les quatre ratlles de la sinopsi de la plataforma de torn?

“Diari íntim d’una dona de classe acomodada, Vivian Barrett, il·lustrat per les filmacions casolanes del seu marit Leon, un ric industrial, entre els anys quaranta i seixanta del segle passat. La pel·lícula també és un melodrama clàssic a l’estil de Douglas Sirk o Todd Haynes, amb els sentiments a flor de pell. Un viatge exprés a través de la vella Europa. Una fantasia romàntica.” Això diu Filmin de l’opera prima de Núria Giménez Lorang My mexican bretzel (2019). I amb això sol, sense més informació, penso que caldria veure aquest documental. I llegir-ne tot el que calgui després, després dels setanta-tres minuts de film, no abans. Així que intentaré parlar-ne sense desvelar-ne res.

Trec la corda, la lligo a dos fanals ben tibada i hi camino per sobre mentre teclejo, espero no caure, no espatllar-vos-en l’experiència, no m’ho perdonaria. I des de dalt de la corda, els peus tremolosos, els braços en creu per mantenir l’equilibri, us vull fer només una advertència, i és sobre el so de la pel·lícula. És important de cara a seure a veure-la, perquè l’absència gairebé total de so del film fa que segons com la morositat t’enfonsi al sofà i el que d’entrada sembli una aclucada d’ulls de pocs segons acabi sent una becaina antològica, acompanyada d’un silenci gairebé absolut i del parpelleig tranquil de les imatges. Cal saber que és una hora i quart d’observar, de llegir i de dedicar a la pantalla una mena d’atenció poc habitual, perquè l’absència de música fa que et fixis en moltes altres coses, i el text subtitulat, el diari de Vivian Barrett, llegit per nosaltres en lloc de per una veu en off, crea una mena d’ambient introspectiu que fa que les paraules de la Vivian prenguin un cos més dens, que deixin més pòsit, sobretot perquè combinades amb les imatges on apareixen ella i marit viatjant pel món donen com a resultat un contrast sovint pertorbador. I he escrit tot un paràgraf i no us n’he espatllat res. Al·leluia.

A My mexican bretzel veiem les imatges de Vivian i Leon Barrett viatjant pel món. Són una parella adinerada i es fan un tip de viatjar amb tota mena de luxes. No s’estan de res. Fixeu-vos en com vesteix ella, en com es col·loca ell davant de l’objectiu, en com miren a càmera despreocupats quan viatgen amb amics, en els somriures d’ella, tots idèntics, com fets de fàbrica, quan qui filma és ell… Hi ha un moment que al diari Vivian escriu: “Ja no sé si filmem el que fem o fem el que fem perquè ho filmem”, i sembla un dubte tan lligat a l’ara i aquí que esfereeix. Ella prefereix escriure, el seu home s’estima més filmar, i la combinació de text i imatge crea una aliança estranya, sobretot quan la senyora Barrett se sincera explicant què la fa patir, què l’angoixa, però el seu somriure continua impertorbable davant de la càmera.

Només us vull demanar una cosa: un cop s’acabi, en llegiu bé els crèdits, que els llegiu i us deixeu portar pel ramat de preguntes que us ocuparan el cap, que vindran trotant, com si el prat per on arribaran corrent fes baixada, i vindran afamades, com si fes dies que no tastessin el verd fresc de les respostes. No trigareu a buscar informació sobre la pel·lícula, la seva directora, i necessitareu llegir opinions d’altres espectadors sobre aquest brètzel mexicà que llavors ja serà vostre i us ennuegarà una mica; és aleshores quan haureu de llegir, per exemple, aquesta entrevista que van fer a Núria Giménez Lorang (Barcelona, 1976) –abans no, si us plau.

Us puc avançar, sense córrer cap risc, que les imatges de My mexican bretzel surten totes d’una cinquantena de bobines que l’autora va trobar el 2010: “Algunes de les bobines duien escrita una data: 1958, 1961 o 1949. En total, les imatges abracen un període de vint anys i sumen vint-i-nou hores de metratge. Quan vaig trobar les cintes, però, no sabia quin n’era el contingut ni l’estat. Feia quaranta anys que eren allà, en la foscor”, diu a l’entrevista que no heu de llegir fins que no hàgiu vist la pel·lícula. També explica que hi va treballar set anys, en el projecte: “A partir del quart any vaig començar a buscar les formes d’encaixar el text i les imatges. […] El que millor resumeix el procés de creació de la pel·lícula és que he fet el que m’ha donat la gana. […]  Vaig descobrir el que buscava quan ho trobava.»

Em vull quedar amb això, amb aquests set anys, amb aquest trobar més que buscar, amb aquest fer el que et dóna la gana, amb aquesta manera d’assumir riscos explorant sense mapa, avançant amb la intuïció fins a aconseguir un resultat que a més d’arriscat és hipnòtic i desconcertant. Vivian Barrett ens parla sense veu i se’ns mostra sense so i aquesta veu ensordida de dona ens transmet totes les emocions amb un realisme que esparvera, perquè aquell somriure a càmera, a Leon Barrett, des del iot, amb aquell banyador, aquell pentinat, aquell posat tan incòmode, aquell entorn paradisíac, aquell somriure està al revés, i no sabeu fins a quin punt no us heu de creure aquell somriure, ja us ho diran el ramat de preguntes, a crits.

Segueixo dalt de la corda i amb els braços en creu, crec que me n’he sortit, que no us he espatllat tot el que podeu arribar a veure, sentir i pensar si mireu My mexican bretzel sense més informació que la de la sinopsi i aquestes quatre ratlles que us he escrit. Tingueu paciència, que no us eixordi el silenci del film, que no us desinfli l’absència de veu i de música, mireu i llegiu, mireu i llegiu, aneu-ho barrejant a la coctelera que tindreu per cap, i en acabar, amb els crèdits ben remirats, destapeu-la, serviu-vos-en el còctel en una copa i assaboriu-lo a poc a poc, els efectes duren dies i dies d’anar amunt i avall de les imatges, del que en recordareu, i de posar-vos a la pell de la Núria Giménez Lorang trobant aquelles cinquanta bobines ara fa onze anys. Jo baixo de la corda i torno a sortir a pasturar el meu ramat de preguntes com bens.

Quatre fotogrames de ‘My mexican bretzel’ (2019).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.