Preferiria no fer-ho

Temporers europeus del turisme en renúncia

Mercè Ibarz
18.06.2022 - 21:30
Actualització: 20.06.2022 - 12:45
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La notícia no és nova entre nosaltres, fa dies que se’n parla. L’estiu, tot i la pandèmia, que d’això també se n’hauria de parlar més, promet el retorn a tot: a les platges, als bars, als restaurants, als hotels, hostals i pensions, a les discoteques, fires i parcs d’atraccions. Però els amos avisen que no tenen ni tindran prou treballadors, cambrers i recepcionistes sobretot: estan renunciant a una feina tan mal pagada i tan esclava. Aquesta setmana ho sentia de la Patum de Berga, contents tots perquè es torna a fer al cap de dos anys, però baristes i restauradors i hostalers estan ben atuïts i capficats per la manca de personal. Val la pena de saber que no són els únics, per si algú hi troba consol. Una onada de renúncia s’està estenent no sols aquí sinó per bona part de l’Europa més turística. Segueix el rastre de la Gran Dimissió nord-americana producte de la pandèmia.

Als Estats Units ha pres el nom que més o menys concorda amb el de la Gran Depressió dels anys trenta després del crac borsari del 29. Aquí, com n’hauríem de dir? Gran dimissió, gran renúncia? Feu-vos fúmer? Aneu a passeig? Feu-ho vosaltres mateixos? Com en tantes coses, ens agafem al nom americà, amb el matís com a molt de dir-ne deserció, i avall. Per la meva banda, m’estimo més Renúncia, allò clàssic de ‘preferiria no fer-ho’.

Perquè, efectivament, els treballadors turístics no volen fer aquesta feina a França, Grècia, Itàlia, a més de les Espanyes. Un informe recent de Le Monde (el podeu consultar ací si hi esteu abonats) ho explica. A les costes espanyoles falten a hores d’ara 50.000 temporers. A la costa Adriàtica i l’Emília-Romanya italianes el 83% dels professionals no troben personal. Els aeroports de París, Londres i Amsterdam estan servits de mala manera. Per cert, què passa aquí, al Prat, a Son Santjoan, a es Codolar, a Manises, a l’Altet?

Si se’n troba, de personal, està poc format i el client ha d’esperar-se per prendre qualsevol cosa i no diguem-ne per menjar, de dia i de nit. Les crisis anunciades no fan forat, han d’esclatar perquè siguin advertides a fons i se n’hagi de considerar per força els camins de sortida i de recuperació. Tot això fa molt que se sap. Sous indecents, horaris més indecents encara, tractes abusius, lloguers d’espant. La pandèmia ha permès reflexionar els assalariats, amb contractes de tota mena, alguns per dies i per hores, d’un sector que tot i les ajudes governamentals va optar per separar-se de bona part de la plantilla durant la pandèmia i no els ha llogat més. El món de l’oci ha estat l’últim a tornar a contractar els seus temporers habituals i ara es troba en un context d’escassedat de mà d’obra, perquè durant la pandèmia els treballadors es van haver de buscar la vida i la van trobar més favorable en altres sectors que paguen millor i són menys restrictius, que els contracten durant més temps.

La pandèmia ha tingut i té un efecte nou en el món del treball: ha fet donar valor al sentit, l’autonomia i el temps personal. Un empresari francès que presideix una de les grans associacions del ram ho explica així: “Tenim cura dels clients. Cal tenir cura també dels nostres assalariats, qui no ho hagi comprès caminarà pel desert durant molt de temps.” Qui avisa no és traïdor. Passen moltes més coses en el turisme, però aquesta d’ara potser és l’oportunitat d’endreçar una economia tan fragilitzada i esclavista. Qui avisa no és traïdor. Potser haurem de donar les gràcies als desertors.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes