30.04.2025 - 21:40
|
Actualització: 30.04.2025 - 21:45
Hi ha els mites, els intents humans d’explicació del món, i, després, la portada de La Razón: un fos a negre, una expressió del desig gens amagat, un que vingui l’exèrcit (el meu exèrcit) i que ho trinxi tot.
D’això que va passar dilluns a la península ibèrica, l’apagada elèctrica general, se n’ha escrit i se n’escriurà. Per força. Perquè ens va acarar amb les fragilitats d’un entorn que donem per fet i per segur i que, plop!, desapareix quan s’apaguen les pantalles (i els telèfons i els datàfons i els trens i els ascensors i les vitroceràmiques i les persianes automàtiques); pels perjudicis que van patir milers de persones (sense visites mèdiques, sense transports); per les pèrdues econòmiques que se suposa que tard o d’hora es quantificaran; perquè continuarem reclamant una explicació clara i amb dades de les causes de la caiguda elèctrica, i de les mesures que es poden prendre i que es prenen, tant per depurar responsabilitats com per evitar-ne la repetició (i aquí, en fi, veure que continuem tancats dins i depenent de l’estat espanyol no ens és precisament un detall menor, com tampoc no ho és constatar com les companyies privades que s’encarreguen de la cosa, per tal d’espolsar-se les puces de sobre, i les possibles indemnitzacions, o sancions, o el que sigui, fan el ronso a l’hora de compartir amb els estadants de la Moncloa les dades que tenen –i no sé per què dic “fan el ronso” quan el fet de no lliurar-les significa, a la pràctica, que les amaguen–, tal com s’han encarregat de filtrar els esmentats i governamentals estadants).
Per les fragilitats, pels perjudicis, per les pèrdues, per les explicacions, per etcètera: de la gran apagada, del com pot ser i de les culpes i de tot en continuarem parlant, és clar, perquè això ha estat gros. Jo, avui, només volia apuntar dues imatges que ens arriben de ponent, que semblen marginals però que diria que representen un inquietant corrent de fons: la portada d’aquell diari espanyol ultrareaccionari i la compareixença del personatge que fa de presidenta a l’autonomia que es van inventar a Madrid. Que entre tots dos es complementen. I s’alimenten.
El caos, per a un bell grapat de les mitologies que els humans ens hem anat empescant per mirar de fer-nos el món entenedor, és una mena de no-realitat informe, l’origen de tot, allò que hi ha (o que no hi ha) abans d’això que coneixem. El terme és grec, i en bevem i en bevia Ovidi ara fa dos mil anys quan descrivia el moment en el qual la faç de la natura “era la mateixa en l’univers sencer”, això que es va anomenar caos: una “massa grossera i en desordre, no res sinó pes inert i, amuntegades en el mateix lloc, sements discordants de coses mal aparellades”. Fins que un déu, “qualsevol que fos”, va resoldre el plet i ho va ordenar per a la vida. El mar, el cel, la terra, etcètera.
Res a veure, aquest “un sol cos” primigeni de la mitologia greco-llatina amb la idea que devien tenir a l’estómac els factòtums del tabloide ultraespanyolista quan van decidir de fer una coberta tota de tinta negra amb dos mots trencant la uniformitat al mig: “caos total”.
No tan sols caos, que ja seria, sinó total.
Que després, constatat el transcurs dels esdeveniments, les xarxes n’han fet mofa i befa, de la coberta sinistra anunciant una apocalipsi que no ha acabat d’arribar (una fotografia de gent prenent la fresca al voltant d’un transistor com a contrast gràfic, aquest civisme de cedir-se el pas que segons com encara practiquem els humans com a paradigma), però que l’anhel hi ha romàs igualment retratat.
I és cert que aquesta portada casa amb el context de la batalla partidista que tan sanguíniament viuen a Espanya per treure Sánchez de la presidència, però també pot ser que respongui, alhora, a un corrent de fons. O que ajudi a situar-lo. I que s’acabi d’entendre al costat d’una altra imatge que pot semblar especialment ridícula (que ho pot semblar i que ho pot ser), però que l’explica i la completa: davant d’un bou blanc que remuga indiferent a tot i disfressada amb camisa pseudo-militar, Díaz Ayuso, presidenta madrilenya, compareix davant d’un micròfon de la seva televisió per dir que demana a l’estat el pla d’emergència que permet enviar l’exèrcit perquè “pugui preservar l’ordre”.
El pobre bou (mirada perduda, cap petit, coll poderós), allà lligat, no té res a veure amb l’apagada ni amb res, però acaba de donar al conjunt un to d’espanyolada que no ens hauria de fer perdre de vista la cantarella que ja fa temps que volen que sigui habitual: enviar l’exèrcit.
Enviar-los-el.
Enviar-nos-el.
Perquè hi ha caos (gran caos, caos total), diuen. Perquè, si no hi és, el prediquen amb aquella facilitat que tenen per a predicar. El prediquen i el creen. Perquè (i Vicent Partal ho assenyalava ahir a l’editorial) aquí s’hi afegeix la falta de transparència i, alhora, s’alimenta l’estratègia del caos i la confusió, amb la repetició de l’hòrrid “tot està sota control” per bé que l’evidència mostra que no és així (aquesta mania de tractar la gent com si no fóssim adults). Que hi contribueixen tots, a la creació d’aquest gran papus, d’aquesta cultura apocalíptica.
I a les seves conseqüències.
Perquè, davant del caos, l’única resposta, ja se sap i tant com ho repeteixen, és la seguretat. I la seguretat, seguim amb aquest anguniós fil de conseqüències, no són veïns ni bombers ni sanitaris, sinó la que atorga la força autoritària, la policia, els militars.
I ja som al cap del carrer.
En fi. Pobra bèstia. El bou, vull dir.
