20.01.2025 - 21:40
Del cap de setmana a la capital de l’imperi, comencem per les anècdotes, va. Divendres, sopar a un restaurant modern de Lavapiés: el cambrer sud-americà ens rep amb un “benvinguts” quan ens sent parlar en català i ens explica que va fer feina uns anys a Barcelona. Dissabte, concert de Carlos Nuñez al Price: el músic gallec cola una versió celta de la nadala “Fum, fum, fum” entre el seu repertori, segurament per influència de la seva violinista catalana, i el públic la balla feliç. Diumenge, al Rastro: un venedor que ens intenta vendre unes postals de Tintín ens insisteix que li parlem en català, que ell ha estat tota la vida a Madrid però va néixer a València.
Segur que hi ha una part important d’atzar i segur que el clima polític general hi ajuda, però honestament no puc dir que hàgim viscut l’anticatalanisme en la pròpia pell aquesta vegada. No ens han fet baixar de cap taxi per parlar en català (tampoc n’hem agafat cap, tot s’ha de dir). El meu fill duia una dessuadora dels Voladors d’Igualada amb un trabuc i en cap moment el van acusar de terrorista. Tot i que costa molt de fer un càlcul mínimament aproximat, vaig tenir la sensació que es veien més samarretes del Barça a les botigues de souvenirs de Madrid que no pas samarretes del Reial Madrid a Barcelona.
En definitiva: Madrid ja no és la fosca capital del franquisme, sinó que ha aconseguit convertir-se en aquella ciutat moderna, oberta i cosmopolita que tants havien somniat i que tants diners ha costat. Ens ha costat, per ser precisos. A la perifèria peninsular en general i a la perifèria basca i les diverses perifèries catalanes en particular, que en aplicació de la científica teoria dels vasos comunicants s’han anat buidant a mesura que Madrid i Castella s’omplien. Políticament, continua sent el que és i votant el que vota, però la ciutat fa goig. Franquisme latent que perdura en l’ambient i en determinats barris, però de Madrid al cel. Ja té semàfors inclusius (alguns, no tots), un barri que acull la diversitat sexual amb orgull i un centre cultural municipal anomenat Matadero que fa enveja, per exemple.
Passejant per Madrid et fas sovint la pregunta de qui les deu pagar, aquestes misses. Tots aquests edificis oficials, totes aquestes acadèmies i tribunals i consells d’estat. Totes aquestes banderes espanyoles, no nacionalistes. Els bitllets de metro gairebé a meitat de preu dels de Barcelona. L’esmentat Matadero, amb una superfície de 180.000 metres quadrats, i no m’equivoco amb els zeros. Com deia abans, hi ha els vasos comunicants, l’espoliació fiscal generalitzada. Però és que, a més, Madrid ha mantingut una pressió fiscal baixíssima els darrers anys que ha atret empreses, patrimonis i rendes com ossos a la mel. Ara bé, els insolidaris sempre són els altres.
Com acostuma a passar en les qüestions d’estat, i aquesta n’és una de ben evident, PP i PSOE han anat de bracet en la construcció de Madrid com a única i gran capital política i financera. El somni federal, si mai va existir, enterrat i ben enterrat. La possibilitat d’una capitalitat més o menys compartida amb Barcelona, Déu me’n guard. El model no és ni serà mai el de Roma-Milà, Washington-Nova York, i encara menys el de Berlín-Frankfurt-Stuttgart-Munic. El model era, és i continuarà sent el centralista i jacobinista francès, i per això Madrid s’emmiralla en París. Madrid com a quilòmetre zero d’un estat 100% radial, tal com han explicat a bastament polítics com Ramon Tremosa i Germà Bel, que fa un parell de mesos va escriure l’article “Castella, capital Madrid” en què ho explica tot molt millor que no pas jo. Madrid és allà on es creuen els camins, com cantava Sabina, i on trens de gran velocitat procedents de tot arreu de l’estat hi aboquen milers de persones cada dia.
“Defensar Madrid és defensar Catalunya” és el lema d’un cartell de la guerra del 1936-1939, obra de Joaquim Martí Bas, que es pot veure a la segona planta del Museu Reina Sofía, ben a tocar del Guernica. A la imatge, tres soldats avancen fusell en mà, amb la baioneta calada. Diumenge m’hi vaig quedar plantat davant una estona. Palplantat. La veritat és que la Història s’ha encarregat sovint de deixar clar que el lema és un oxímoron gairebé perfecte. Però també són molts els polítics catalans que han mirat de convèncer-nos de la seva validesa actual. Per la mateixa època, el president Lluís Companys va dir allò que “Catalunya només ens té a nosaltres”. Uns anys més tard, des de Madrid van ordenar afusellar-lo.